Aquesta és la campanya més estranya de la història de les eleccions locals a Sabadell. Sembla com si els partits polítics s’avergonyissin de si mateixos. Uns posen el logo cada vegada més petit, altres es presenten amb noms diferents. Tota una metàfora del desprestigi de la política i del moment que vivim. Al punt que alguns amaguen noms que són més coneguts i valorats que la nova marca. Són moments on la ciutadania està cansada del que s’anomena la vella política i la nova política encara està per demostrar. Una crisi doncs com la definició gramsciana.
Paral·lelament estem vivint també un canvi generacional. La nova formada de polítics poden generar esperança. Però com més es critica el que s’ha aconseguit des de 1979 fins ara, més alt es posa el seu propi llistó. Sóc dels que creu que és difícil superar el que es va fer entre 1979 i 1987. Veig molta prepotència verbal i poques garanties. En fi: m’agradaria equivocar-me.
Esperem que els que pugen ara es plantegin fer-ho millor. Ben mirat millor que els darrers catastròfics quatre anys no és gens difícil. Jo em quedaria satisfet si un nou equip fos capaç d’encetar una nova etapa i s’inventa noves maneres de pal·liar el patiment de massa sabadellencs.
Estem assistint també a noves maneres de fer campanyes electorals. He mirat els seguidors a Twitter: PP 468, Guanyem Sabadell 480, UxC 661, PSC 1290, ERC 1304, CiU 1321, Crida 1902 i Ciutadans 2297 (ICV 1200, EUiA 845). Total quasi 10.000 persones connectades. Però alerta: 200.000 al marge. Les velles i inútils campanyes electorals s’estan acabant, però les noves formes amb prou feines es noten a la ciutat. Em sembla que la major part de ciutadans ni se n’ha assabentat. Crec que a l’inici de la democràcia la campanya electoral arribava, paradoxalment, a més gent que ara. Hi ha gent que viu dins de bombolles digitals i no s’adonen que són, encara, minoria, molt minoria.
Això si: el run run passarà de llarg de la nostra ciutat i passarà de llarg una possibilitat de començar a articular noves hegemonies cara al futur. Esperem que almenys Sabadell no en pateixi les conseqüències durant quatre anys.
Potser tot plegat és més senzill. A les darreres eleccions municipals a Milà es va presentar un home d’esquerres de pedra picada en el marc d’una gran coalició de partits d’esquerra. Es diu Giuliano Pisapia. El seu lema va ser: ‘Principis, Diàleg i Seny’. No va prometre gaire coses però va generar confiança. És el que necessita Sabadell. Amen.
4 Comments