S’han dit moltes coses sobre la gran ventada del dia 9 de desembre. Per raons que no venen al cas, vaig haver de voltar força per Catalunya aquell dia. Vaig poder veure destrosses a Olesa, a Terrassa, a Sabadell, etc. La sensació és que aquest és un país seriós, acostumat a les inclemències traïdores del temps, l’aigua, el vent, la calor, etc i a fer-hi front. I és aquest un país que fa front a tota mena de calamitats amb una capacitat d’intervenció cada vegada més ràpida. Vaig veure per carreteretes perdudes arbres caiguts que persones de molt divers tipus ja estaven enretirant a les tres de la tarda. Vaig veure circular policia municipals, mossos d’esquadra, bombers, protecció civil i tota mena de persones i institucions fent la seva feina. Tothom al seu lloc, fent front a la fatalitat del vent rabiüt. Bé tots, tots, no. Hi ha dues institucions que continuen funcionant com als anys cinquanta: Endesa i Renfe. Endesa perquè deixa barris sencers sense llum i el que encara és pitjor sense donar la cara, sense explicacions i sense vergonya.
Anem, però a Renfe. Em va agafar la ventada a l’estació de Sant Vicenç de Castellet. A l’estació no hi ha ningú, els executius de les escoles de negocis que dirigeixen Rodalies han aconseguit treure tot el personal de quasi totes les estacions. Bravo! Només hi havia un segurata que no tenia més informació que qualsevol amb un mòbil. Brillant! El que funcionava era Radio macuto. Algú que ja portava més de tres hores abandonava emprenyat fins a l’infinit. Vaig intentar trucar a amics i coneguts que podrien estar per la zona per tal que em rescatessin, vista la falta de solucions. No va ser possible. No tenir ningú a les estacions i tenir els altaveus centralitzats en algun lloc del país, fa que quan hi ha algun problema la cosa sigui de pel·lícula de Torrente. “No creueu les vies, no crucen las vías“. Hores i hores quan el problema és que no circulava cap tren de feia hores! En aquestes i atenent al fred que feia entrem a l’estació i allí ens diuen que hi ha una furgoneta a fora que va a Terrassa. Ostres, si continuem a l’andana se’n va la furgoneta sense nosaltres! Enfila la carretera i un passatger li comunica: “ei que es por el otro lado!”. El conductor que s’equivoca de carretera, anem fins una rotonda i tornem enrere. El conductor, això si, no va baixar en cap moment una estrident i eixordant música disco. Al nerviosisme de la gent, li afegim el pumba xunga, pumba xunga. Per fi arribem a l’estació de Terrassa Centre. Crèiem, ingenus de nosaltres, que al ser una estació tan important hi hauria un operatiu al nivell de les dimensions de la ciutat. És a dir, una mena de llançadora entre Terrassa i Sabadell Sud. Doncs no. A l’arribar a Terrassa donem la volta per l’estació i ens deixen en una vorera atapeïda de gent que volia anar en totes direccions. Al final un grup entén més o menys que va en direcció Manresa i assalten la furgoneta. Per arreglar aquest enorme embolic, només hi ha un segurata. Aquest, quan no pot respondre l’allau de preguntes de la gent, fot el camp i se’n va a l’estació. Allí anem. Cap explicació, cap dispositiu, cap rètol, res de res. Un desastre, una calamitat! Des de les 11 del matí de l’accident fins a les 5 de la tarda l’única resposta de Renfe és: el caos!
He esperat uns dies a veure quines reaccions hi ha. Cap. Al·lucino. No hi ha cap responsable que estigui emprenyat? Trobo fins a cert punt normal que pugui caure un arbre a les vies. Ja és ser bastant benèvol, però a partir d’aquí és totalment inacceptable que no s’hagués muntat un dispositiu extraordinari per fer front a la mobilitat de la gent que van quedar penjats a les estacions de la línia R4. Proposo que els alcaldes de Sabadell i Terrassa acompanyats de tots els alcaldes on hi ha una estació de la Renfe de la línia de Manresa, facin una roda de premsa a Barcelona -a veure si així els fan una mica de cas- i demanen unes quantes dimissions!
Per començar la del responsable de Rodalies de Catalunya, per tres motius, per tenir en un estat lamentable la major part d’estacions de Renfe, per no muntar un dispositiu i per no donar la cara i demanar disculpes. M’ha costat trobar-ho, però Miguel Pérez ha estat el cap de rodalies de Catalunya fins fa poc i ha deixat per terra la qualitat del servei. L’ha substituït Félix Martín, que té un currículum d’aquells per sortir corrents: diplomat en màrqueting per EADA i direcció d’empresa per IESE. Ha estat incapaç de posar autobusos a les estacions on tenia gent penjada hores i hores. Deu ser dels que creuen que s’aprèn a les escoles de negocis i no en la realitat. En segon lloc haurien de demanar la dimissió del president de Renfe, Julio Gómez Pomar, que tracta als catalans com si fóssim una colònia. En tercer lloc al director general de Transport i Mobilitat, Ricard Font, que en comptes d’arreglar les coses només fa que embolicar-les, vegi’s si no les seves declaracions sobre el soterrament del tren al barri de Gràcia. I per fi al conseller de Territori i Sostenibilitat que amb la seva obsessió per caure bé a la ministra de Fomento, Ana Pastor, s’ha oblidat dels catalans.
Bé no he acabat d’explicar l’aventura. Vist el caos a Terrassa vaig anar a buscar els catalans a la rambla i d’allí a Sant Cugat i de Sant Cugat transbordament cap a Sabadell. Trec foc pels queixals. Podeu pensar que exagero, doncs si poso el que deia la gent i el que penso, em detindrien els mossos d’esquadra.
