Una de les coses que va fer be el PSUC l’any 1979, poc abans de suïcidar-se, va ser el que en els termes de l’època s’anomenava l’aliança de les forces del treball i la cultura. Aquest concepte però és més antic. Salvador Seguí, des de la tradició anarquista ho plantejava molts anys abans en aquests termes: “es necesario establecer conexiones con los trabajadores de la inteligencia. Antoni Farrés ho explicava així:
Des del PSUC propugnàvem l’aliança de les forces del treball i la cultura. Sota el concepte d’aliança de les forces del treball i la cultura varen arribar a l’Ajuntament no solament persones amb coneixements i professions de tipus tècnic, com economistes, advocats arquitectes, mestres i metges, sinó també molts ciutadans amb oficis manuals com paletes, calderers, metal•lúrgics, treballadors del tèxtil”. Francisco Morales, qui va ser regidor en el mític equip de 1979 també s’hi refereix: “vam saber unir la classe obrera amb la universitat”.
Eric Hobsbawm des de la tradició comunista plantejava en termes actuals que ara: “(se) requiere un frente unitario constituido por igual por intelectuales y gente corriente“. Aquesta és una reflexió molt vàlida al dia d’avui a la nostra ciutat. En qualsevol escenari que hom vulgui dibuixar pel futur cal que es plantegi la necessitat de construir un equip per governar la ciutat que tingui capacitats tècniques per fer front als desafiament que requereix l’actual situació i també una representativitat social i territorial que aconsegueixi relligar la ciutat de les fractures que la travessen de nord a sud i d’est a oest.
Aquest és el repte fonamental que es dilucidarà en les properes setmanes. Es necessitarà que s’estableixin relacions de confiança i de generositat per tal que el repte d’una confluència de centre-esquerra sigui possible. Entre la Crida i ERC hi ha tot un món. Podem estar a prop de 1979 o de 1981, de la victòria o de la fractura. A les properes hores ens juguem el futur dels propers 10 anys de la ciutat.
