Durant anys, els humans hem estat uns malbaratadors compulsius de tot allò que ens oferia i ens ofereix el nostre planeta. Hem fet del petroli la base de la nostra economia sabent que en poques dècades haurem de buscar d’altres fonts d’energia i utilitzem tota mena de productes per embolicar la nostra vida i que després aniran a parar inexorablement a les escombraries.
Fa només 50 anys, la gent anava a les lleteries a comprar la llet amb el seu recipient d’alumini i canviava l’ampolla de vidre buida per una altra de plena, normalment d’aigua. També tots anàvem al forn de pa amb la nostra bossa de roba comprada o feta per la nostra àvia. No hi havia consciència de reciclatge però sí una idea d’aprofitament, de reutilització, que no plantejava problemes i on el client es trobava a gust. Van aparèixer llavors les bosses de plàstic que van significar una comoditat increïble i vam deixar de portar la tradicional bossa també al forn. Les ampolles de vidre van ser substituïdes per envasos de cartró i alumini, difícilment reciclables i vam endinsar-nos en una voràgine completament destructora on els productes eren consumits en pocs minuts i generaven tones i tones de residus.
Va néixer llavors la necessitat de posar ordre en tot aquest disbarat i els ecologistes van demanar als governs mesures per minimitzar l’impacte de les deixalles que tant confort ens donaven. Els carrers es van omplir de recipients de diverses formes i colors per tal de conscienciar-nos de la necessitat de reciclar i separar tot allò que ja no ens servia. És cert que en un primer moment, els ciutadans van implicar-se en aquesta nova feina i el paper i el vidre van ser els primers a ser considerats com a reutilitzats. Molt més tard s’ha fet l’aposta pel reciclatge de la matèria orgànica, amb una resposta força decebedora per part de la ciutadania que, o bé per manca d’espai en el interior de les seves cases o per d’altres causes, no ha fet el pas cap al reciclatge integral.
Ens trobem actualment en uns moments delicats pel que fa a aquest tema. D’una banda, la crisi accentua el buidatge de contenidors, especialment de paper i cartró, per part de persones que es veuen en una situació de misèria i que aquesta activitat els suposa uns petits guanys per tal d’anar tirant. Semblaria que estarien robant, però penso que més aviat estan agafant allò que els correspon i que la societat, la classe política en general, no els vol donar.
Val a dir, però, que la situació crítica del reciclatge ve de més lluny. Fa més de 10 anys, els mal anomenats ‘pressupostos participatius’ incloïen la possibilitat de revertir els diners guanyats gràcies al reciclatge en obres i millores per als barris. Era una manera d’incentivar-lo, de valorar-lo i que el ciutadà pogués beneficiar-se clarament de la tasca feta. Si no fos perquè tot el que s’ha fet a Sabadell en els últims anys, tenia i encara té l’ombra de la manipulació, era una bona idea, encara que aquests pressupostos ja eren tancats quan es portaven als districtes. Això va durar poc, perquè les entitats es van adonar ràpidament de l’engany i de la dificultat de repartir per barris els guanys dels materials reciclats.
Poc després va venir la malaguanyada taxa de residus que significava un cop molt dur als esforços dels ciutadans per portar les seves deixalles als contenidors pertinents, a més de ferir-los amb un nou impost que, si no erro, cap partit representat a l’Ajuntament pensa treure. Al meu entendre, i malgrat les xifres enganyoses que diuen el contrari, cada vegada més tendim a omplir la bossa d’escombreries amb materials que podrien separar-se i reciclar-se, tornant a èpoques passades on no hi havia cap mena de consideració cap a aquest tema.
És cert que les administracions no ajuden i que ens prenen el pèl moltes vegades, augmentant-nos els impostos i desmotivant-nos en aquest i d’altres temes, i creant-nos una sensació de rebuig però també d’insatisfacció i resignació. De fet, mentre paguem sense replicar, ells ja en tenen prou. No obstant això, cal reivindicar la necessitat d’involucrar-se, de no tancar els ulls davant aquesta problemàtica i pensar en el futur que volem deixar als nostres fills. Tots sabem que el poder ens aparta i ens coacciona, però la ètica de cada persona hauria de ser més forta que la usura dels governants i per tant fer-nos a la idea que sí que serveix d’alguna cosa reciclar i reutilitzar. Les estadístiques ens diuen que la crisi ha afavorit les vendes de segona mà, però no el reciclatge. Seria bo que els ajuntaments es plantegessin la necessitat de tornar a comptar amb els ciutadans per un tema de tanta importància, recuperant, perquè no, el control econòmic sobre el reciclatge, fent-nos partícips dels guanys aconseguits perquè puguin ser distribuïts en els nostres barris.
Algun partit polític s’hi anima?
