Encara és massa d’hora per avaluar el paper de Juli Fernàndez a l’alcaldia. Tanmateix, sí que es poden indicar les tendències de fons que determinaran la seva actuació en aquest mandat.
Aquest diumenge s’han acomplert sis mesos de la investidura de Juli Fernàndez com alcalde de Sabadell (més info: ‘Fernàndez, nou alcalde de Sabadell‘). Per primera vegada, des de la Segona República, un membre d’Esquerra Republicana de Catalunya assoleix aquest càrrec. Fernàndez va arribar a l’alcaldia en circumstàncies força extraordinàries. D’una banda, després de la crisi política i institucional derivada del cas Mercuri, de l’altra en una ciutat immersa en una profunda crisi econòmica i social; finalment, enmig de les tensions provocades pel procés sobiranista on, paradoxalment, a Sabadell, on no hi ha una majoria sobiranista, sí hi ha un alcalde independentista.
Des de la Guerra Civil, l’alcaldia de la ciutat ha estat assumida per polítics, més enllà de les abismals diferències ideològiques, amb una forta personalitat i amb una evident tendència a l’autoritarisme. Aquests foren els casos de Josep Moix, a la Guerra Civil, dels franquistes José Maria Marcet i Josep Burull o d’Antoni Farrés i Manuel Bustos a la restauració de la democràcia. Paral·lelament hi ha hagut alcaldes febles, que anomenarien de transició, com van ser Antoni Maria Llonch, que ocupà cinc anys l’alcaldia i va fer de pont entre Marcet i Burrull. O Ricardo Royo, l’últim alcalde franquista qui, després de la dimissió de Burull, pràcticament l’únic que va fer fou preparar el relleu de Farrés. Un paper molt semblant al jugat recentment per Juan Carlos Sànchez respecte a Juli Fernàndez.
Encara és massa d’hora per avaluar l’estil de Fernàndez en aquesta tradició sabadellenca, però sí per indicar algunes tendències de fons. D’una banda, no gaudeix del poder que tenien els alcaldes franquistes, però tampoc de les majories electorals que obtingueren Farrés i Bustos. Per primera vegada, des de la restauració de la democràcia municipal, l’alcalde no depèn d’un partit fort a la ciutat com foren PSUC/ICV i PSC, malgrat que gran part de la seva fortalesa política es cimentés sobre la personalitat carismàtica de Farrés o Bustos. Pel contrari, Fernàndez depèn d’un pacte quadripartit on ni tan sols és el representant de la força més votada, sinó de la tercera en número de vots. Tots aquests factors resulten un fort condicionant a la seva actuació a l’alcaldia.
A més, si es compleixen els acords entre les forces que sustenten l’equip de govern, Fernàndez hauria de plegar d’aquí un any i mig. Tanmateix, podria donar-se el cas que exhaurís el mandat si les discrepàncies entre els seus socis impedeixen materialitzar el relleu. Aquestes circumstàncies objectives impossibiliten que pugui desenvolupar un estil d’alcalde carismàtic a la manera, salvant les enormes diferències ideològiques i ètiques entre ells, de Farrés i Bustos, i no li quedi una altra opció que actuar com un primus inter pares.
Exposició mediàtica
Malgrat el seu caràcter carismàtic, els estils de Farrés i Bustos es diferenciaven, entre d’altres coses, per la seva radical diferència respecte a la seva presència pública i mediàtica. Farrés fou un alcalde que economitzava la seva aparició pública, es reservava pels esdeveniments importants i delegava en els seus regidors la representació pública de l’Ajuntament. Pel contrari, Bustos va practicar una exagerada sobreexposició mediàtica on l’alcalde, gairebé sempre, s’encarregava d’aquesta funció.
En aquests primers sis mesos, Fernàndez ha manifestat un cert excés en la gestió de la seva presència pública. Potser ara, amb l’ampliació de l’equip de govern i l’incorporació a l’executiu local d’Unitat pel Canvi i Guanyem Sabadell, es decanta per una major delegació d’aquesta funció representativa. En realitat, fora bo que trobés un punt intermig entre la parquedat de Farrés i els excessos mediàtics de Bustos.
Tendències contradictòries
Des d’un punt de vista estrictament polític, el quatripartit d’esquerres, amb 14 regidors i majoria absoluta, assegura l’estabilitat institucional i permet tirar endavant un programa de govern de regeneració democràtica i canvi social que passi pàgina de la infausta era Bustos. La personació de l’Ajuntament en el cas Mercuri, els anuncis de posada en marxa de l’auditoria ciutadana, de multar als bancs amb pisos buits, de suspendre un concurs de personal per indicis d’irregularitats, la carpetada al conveni de gestió energètica d’equipaments municipals per una empresa privada o l’organització d’audiències públiques per avaluar l’acció del govern municipal semblen anar en aquesta direcció.
En sentit contrari, el cartipàs amb 13 dedicacions exclusives, les inèrcies i la manca de complicitats en l’aparell administratiu o les primeres friccions entre la Plataforma dAfectats per la Hipoteca i la Crisi i el govern municipal arran un desallotjament a Campoamor mostren la força de les continuïtats amb l’etapa passada, que podrien aigualir l’impuls regeneracionista de l’equip de govern.
Així doncs, en els propers mesos caldrà aclarir quina de les dues tendències té més força: les inèrcies de la maquinaria de l’administració local o l’impuls polític regeneracionista. De la resolució d’aquesta contradicció dependrà en gran mesura saber si estem davant un mandat de transició postbustista que obrirà el pas cap a unes noves majories o, pel contrari, si es perpetuarà l’actual fragmentació política al consistori. També servirà per esbrinar quin paper acabarà jugant l’alcalde Fernàndez en aquest context: batlle de transició o aposentat en l’alcaldia.
One Comment