Foto portada: el carrer de la República.

‘Anàlisi’. La proposta esbiaixada de nomenclàtor

Aquí s’analitzen els motius pels quals la proposta de la regidoria de Cultura, ideològicament sectària i tècnicament deficient, hauria de ser retirada.

La setmana passada la regidoria de Cultura, de la qual depèn la Comissió de Nomenclàtor, va lliurar a diverses entitats l’Informe-balanç del nomenclàtor de carrers de Sabadell 2016, encarregat a l’historiador Josep Abad i Sentís, per tal d’encetar el debat sobre els criteris sobre la revisió de la denominació dels carrers de la nostra ciutat.

Malauradament el resultat final és una proposta esbiaixada, sectària i partidista que pretén realitzar una neteja ètnica simbòlica, en clau de desconnexió, de tot allò relacionat amb Espanya, establint una improcedent i ideològicament interessada equiparació entre franquisme i Espanya. En aquest sentit, l’informe va molt més enllà de la Llei de Memòria Històrica que estableix “evitar toda exaltación de la sublevación militar, de la Guerra Civil y de la represión de la Dictadura” per endinsar-se en les dèries ideològiques del nacionalisme català més intolerant i excloent, plantejant 104 modificacions. De manera que la proposta no està adreçada al conjunt de la ciutadania de Sabadell, sinó únicament a aquells que comparteixen la ideologia del seu autor i de la seva mentora, la regidora de Cultura Montserrat Chacon.

Però anem a pams. Estem bàsicament d’acord amb la part de la revisió del nomenclàtor referit a personatges vinculats a les dictadures dels generals Franco i Primo de Rivera. En el primer apartat es proposa retirar els noms dels alcaldes Marcet, Llonch i d’altres figures com Arnella, Baygual, Dr. Argemí i Feliu Pla, encara que es deixa al periodista vinculat a Lliga, Joan Costa i Deu, qui desprès del cop militar de 1936 s’exilià a Gènova des d’on va fer d’enllaç entre el consolat franquista i els refugiats i va publicar diverses obres i articles en favor dels militars sollevats.

També compartim la seva proposta d’eliminar del nomenclàtor altres personatges vinculats a la dictadura de Primo de Rivera com Alfons Sala, Antoni Cusidó, Arimon, Dr. Relat, Josep Comas i Paco Mutllor. De fet, aquí hauria d’acabar, si ens atenem a la Llei de Memòria Històrica, la tasca de la Comissió del Nomenclàtor que a tot estirar es podria estendre a figures marcadament reaccionàries com Sardà i Salvany o Sallarès i Pla o empresaris esclavistes com Güell i Ferrer i el Marquès de Comillas.

Neteja ètnica simbòlica

Ara bé, gran part de la revisió proposada està enfocada a l’esmentada neteja ètnica simbòlica. En primer lloc es vol esborrar del nomenclàtor tots els episodis o personatges relacionats amb la Guerra de la Independència, en la terminologia espanyola o Guerra del Francès en la catalana. Així es proposa eliminar els noms d’Agustina d’Aragó, Bailèn, Dos de Maig, Daoíz, Velarde; fins i tot del Guerriller Alzina, sabadellenc que comandà una partida que va combatre les tropes napoleòniques. Si se’m permet la ironia, l’autor podria substituir aquests noms per Soult, Murat, Víctor, Masséna, Suchet, Lefevre, Bossier o Dupont, tots els generals de Napoleó que comandaren la invasió de la Península Ibèrica.

També, en opinió de l’il·lustre historiador, haurien de ser eliminats del nomenclàtor els noms de “mites fundacionals” de la Reconquista com Numància i Covadonga, així com dels conqueridors Pizarro i Diego de Almagro. Ara bé, com deia el filòsof Baruch Spinoza, els principis ètics han de ser universals. Així si depurem del nomenclàtor a conqueridors s’hauria de fer amb tots ells, fossin espanyols o catalans. En conseqüència, hauria de sortir del nomenclàtor el carrer dedicat als Almogàvers.

La tasca depuradora continua amb tot un seguit d’escriptors i artistes que l’historiador considera, sense més arguments, lligats a un “model pseudo-cultural franquista”. En aquest punt, l’assumpte no només afecta a carrers, sinó a barris sencers com els dedicats als poetes Espronceda i Campoamor. Així haurien de caure del nomenclàtor Calderón (de la Barca), Fernán Caballero, Garcilaso (de la Vega), Góngora, Goya, Gustavo Adolfo Bécquer, Juan Valera, Larra, Lope de Vega, Madrazo, Moratín, Pereda, Pintor Padilla, Rosales, Sarasate, Tirso de Molina i Turina. A més, es vol excloure del nomenclàtor a Quevedo i fins i tot a Antonio Machado que Abad qualifica d’anticatalanista i antinacionalista. Però el que no s’entén, aplicant el seu criteri, és perquè es mantenen les denominacions de Jovellanos o Zorrilla.

El mateix criteri, és a dir el “model pseudo-cultural franquista”, s’aplica a tota una llarga sèrie de denominacions geogràfiques com els carrers Albarrasí, Albaicín, Alcarria, Alcubierre, Bujaruelo, Candanchú, Estrepeñas, Fuerteventura, (riu) Gàllego, Gran Canària, Oretana, Peñalara, Región de Múrcia, la Rioja, Somosierra, Tenerife i Triana. No s’escapen a l’operació de neteja ètnica simbòlica ni indrets d’altres nacionalitats de l’Estat espanyol com les Illes Cíes, Nerbión o Santiago de Compostel·la, ni denominacions catalanes com Canelles i Cavallers; una exclusió que l’autor justifica per formar part de la “propaganda franquista de la política d’embassaments i pantans” i no “pel fet de ser topònims catalans”.  En aquest punt tornem a detectar una clara arbitrarietat, doncs no sabem perquè es defensen les eliminacions abans esmentades, però es mantenen les denominacions d’Algesires, Béjar, Duero, Guadalete o Granada.

Així mateix es demana l’exclusió del nomenclàtor dels carrers de Colòmbia i Uruguai, sense donar cap raó i sense explicar perquè es preserven els de Mèxic i Argentina. En canvi es mantindrien els d’Alemanya i Portugal que adquiriren aquesta denominació en 1939 per agrair el suport d’aquests Estats a la causa de Franco, en substitució dels carrers Madoz i Torrijos, pròcers de la revolució liberal i que tenien aquests noms des del 1855.

Aquí l’historiador compateix amb els franquistes l’animadversió contra grans figures de la revolució liberal espanyola com Lacy i Riego i propugna a l’igual que aquells la seva eliminació del nomenclàtor. Així mateix proposa treure el carrer dedicat a Dolores Ibárruri, La Pasionaria, amb l’argument que fou una seguidora de Stalin. Ara bé, si apliquessin el criteri de Spinoza d’universalitat dels principis, haurien d’eliminar del nomenclàtor a l’alcalde Moix, que també fou un notori stalinista, com no sigui que la raó radiqui en que els stalinistes espanyols eren dolents i catalans bons. En canvi, Abad ensenya la seva poteta ideològica al plantejar que es dediquen a Sabadell diversos carrers a militants de la formació independentista Estat Català com Carme Claramunt, Josep Tramunt o Magina Pons. Pel contrari, no es proposa cap nom en favor dels nombrosos militants obrers – molt d’ells ben catalans- que durant els segles XIX i XX lluitaren i alguns casos moriren en favor dels drets dels treballadors com ara Jaume Sallent, Antoni Soler, Enric Mampel o Domènec Mimó.

Dones i verges

A la proposta d’Abad hi ha un capítol dedicat a les dones. Podríem compartir amb ell el criteri que és necessari augmentar el nombre de carrers i places dedicades a dones que actualment només hi figuren en un 10 per cent del nomenclàtor. Però aquí ens trobem amb el mateix problema; és a dir, una sobrerepresentació de dones vinculades al nacionalisme català i sense cap inclusió de dones vinculades a la lluita dels treballadors, com ara, només per posar un exemple Balbina Pi. A més, es vol dedicar un carrer a Kate Sheppard, una de les primeres lluitadores en favor del sufragi femení, amb la que estaríem d’acord, però no a Clara Campoamor que va fer una paper similar a l’Estat espanyol.

L’autor considera que existeix un excés de carrers dedicats a sants i verges, però aquí continua imperant el principi ètnic, particularment en els carrers dedicats a les verges. Al seu paper haurien de ser depurades els dedicats a les verges de l’Almudena, Guadalupe, Macerana, de la Paloma o Begoña, però es mantindria el de Mare de Déu de les Neus o el de la Salut.

Esmena a la totalitat

El nomenclàtor, per la seva evident càrrega simbòlica, ha de ser el resultat d’un ampli consens ciutadà que reculli la pluralitat de sensibilitats ideològiques, de caràcter democràtic, i identitàries de la població de Sabadell. A més, les modificacions han d’estar molt justificats per evitar les molèsties que ocasiona a la ciutadania els tràmits derivats del canvi de nom del seu domicili.

L’informe de l’historiador Abad, avalat per la regidoria de Cultura, no reuneix cap d’aquestes condicions. Respon a un plantejament partidista i sectari destinat únicament a complaure als sectors independentistes de la població que, si ens atenem al resultat de les passades municipals, són minoritaris a la ciutat. A més, la depuració ètnica simbòlica proposada pot resultar ofensiva per a molts habitants dels barris perifèrics de Sabadell, molts dels quals mantenen un doble sentiment identitari català i espanyol.

D’altra banda, aquesta proposta resulta arbitrària ja que és incapaç d’aplicar de manera universal i satisfactòria els mateixos criteris que s’invoquen. Des d’un punt de vista estrictament tècnic resulta deficient, doncs es plantegen 104 canvis de denominacions i només 34 propostes alternatives, quan seria exigible per cada canvi de nom es plantegés una alternativa.

En conclusió, la regidoria de Cultura hauria de retirar aquesta proposta esbiaixada ideològicament i tècnicament deficient, que no serveix ni de punt de partida per a una discussió seriosa. Per totes aquestes raons, s’hauria d’encarregar la revisió del nomenclàtor a una comissió d’experts on estiguin representades les diferents sensibilitats ideològiques i identitàries que conviuen a la nostra ciutat.

Foto portada: placa al carrer de la República, entre 1939 i 2016 carrer d’Alfons XII i durant la Segona República carrer de Francesc Layret. Autor: David B. 

Comments are closed.