Una operació urbanística cuinada a l’escalf del boom està a punt de deixar en un record la catedral del tèxtil de Sabadell: la fàbrica Artextil. Malgrat que la part protegida de la nau que conté elements d’art nouveau segueix amb activitat, ara més centrada en el disseny, tres quartes parts de la illa per la que van passar milers de sabadellencs al segle XX, quedarà convertida en runa en breu per a fer 150 pisos.
L’operació s’ha dut a terme en dues fases. L’any 2008, poc abans de l’esclat de la crisi, el ple municipal va aprovar el canvi del pla general que permetia fer uns 165 pisos, reduint l’ús industrial a una quarta part. Amb una torna: s’aconseguien espais per fer un institut i una plaça amb zones verdes més la promesa de fer un projecte creatiu que respectés les essències de l’espai. El pla va aixecar grans crítiques de l’esquerra alternativa. El portaveu de l’Entesa del moment, Isidre Soler, parlava d’una modificació “enverinada” que encaminava Sabadell cap a una “ciutat dormitori”. Crítiques també a ICV-EUiA i a ERC cap al pla presentat pel govern socialista.
No obstant, no és fins l’any 2014 quan tot plegat es desencalla després de problemes amb Aviació Civil. Llavors s’aprova de nou la modificació del ple, amb encara més oposició de tota l’esquerra alternativa (llavors ICV, Entesa i EUiA). “La ciutat perd 42.000 metres de sòl industrial, 14.000 metres en un àmbit i 28.000 metres en un altre, en uns moments, on, escoltin, l’única sortida viable que podrà tenir Sabadell pel futur, és poder apostar per la indústria”, va criticar el regidor d’EUiA, ara diputat a Madrid, Joan Mena. La portaveu de l’Entesa, Virgínia Domínguez, recordava que hi havia un compromís, finalment un no res, per fer un projecte creatiu multidisciplinar “basat en la historia i la tradició de Sabadell”. També ICV va criticar l’operació, demanant-ne la paralització.
Es tracta de la mateixa esquerra que des de l’estiu de 2015 ocupa de forma coral el govern de Sabadell. Cap d’ells ha alçat més la veu contra l’operació, que continua el seu camí: en els propers mesos, fonts coneixedores del calendari mantenen que abans de l’estiu, la fàbrica s’enderrocarà en la seva major part.
Està clar que el que es durà a la pràctica no és el nostre projecte però la tramitació estava molt avançada i era molt difícil, si no impossible, fer marxa enrere”, assenyala el tinent d’alcalde de Territori i regidor d’Urbanisme, Maties Serracant, de l’Entesa, ara dins la Crida.
L’edil manté que s’han fet algunes millores, desvinculant el futur equipament de l’ús estrictament educatiu. Hi haurà equipaments, però no institut, perquè no hi cabia. Tampoc hi ha projecte creatiu “basant en la història i la tradició de Sabadell”. Serracant vol creure que l’operació pot donar “oxigen” al barri de Covadonga, justificant que “era difícil mantenir la nau d’Artextil sencera”. Des de l’inici del procés fins ara, el que sí s’ha mantingut és la quantitat de pisos prevista, uns 165 en una zona cèntrica, amb blocs de fins a 11 pisos a la Gran Via i planta baixa més dos pisos al carrer de Covadonga. Ingressos per a les arques municipals i per la propietat, Solvia, immobiliària del Banc Sabadell, que va comprar aquesta part de la nau a la família Garcia-Planas.
La fàbrica Artextil no és una més d’una ciutat de fàbriques. El seu enclau va ser estratègic, la construcció l’any 1941 es va destacar entre cercles professionals i s’hi feia tot el procés del teixit de llana. Cal Garcia-Planas. “Pura lana. Resistencia al uso. Colores sólidos. Acabado inencogible”, com recorda Gemma Ruiz a la novel·la Argelagues, una de les més venudes aquest Sant Jordi, i que centra a la fàbrica part de la història familiar. Centenars de sabadellencs i vallesans hi van treballar. Va ser un dels millors exemples del que va donar nom i fama a la ciutat: el tèxtil llaner.
Quina senyora fàbrica, pensa la Nina. I quin formiguer de dones! Com no ha vist mai. I tot tan ben desat. El terra molt més net. I el llamp de llum que hi entra. Cal Garcia-Planas li fa rodar el cap. Aquí sí que sembla que s’hi treballi de gust!”, diu la Nina de la novel·la quan hi entra per primera vegada.
La seva direcció, sempre en mans de la família Garcia-Planas, va conformar una mena de capitalisme de rostre humà, paternalista, bastant singular i que, com a fruit, va tenir per exemple tot el barri de Nostra Llar, amb el seu complex esportiu per la plantilla, que ara també forma part de l’operació. Les piscines i el pavelló, en estat precari, passaran a l’Ajuntament com a equipaments comunitaris.
L’arquitecte de la fàbrica Artextil va ser Santiago Casulleras, un professional barceloní ben relacionat amb la burgesia local. La revista Cuadernos de arquitectura en va fer elogi als anys 40 del segle passat, destacant-ne la combinació poc habitual a l’època entre arquitectura i enginyeria. Casulleras també va aportar a la ciutat altres elements com l’actual Teatre del Sol, la Casa Guasch (entre el carrer Indústria i Sant Cristòfol), el barri de Nostra Llar, l’església de Sant Oleguer o la fàbrica Cal Molins.
“Casulleras té una obra molt dispar, ja que treballava tant en grans edificis industrials o particulars fins a petites ornamentacions o el pavelló firal de Sabadell a l’Exposició Universal de Barcelona l’any 1929. Anava de l’etapa Bauhaus fins el neoclàssic quan feia cases, amb una arquitectura simplista com es veu a l’Artextil excepte en algunes façanes”, assegura l’arquitecte Francesc Bonsfills, que va fer un estudi sobre Cal Molins (Fàbrica Molins. Estudi patrimonial. Premi Bonaplata 2011) i en va dirigir la rehabilitació. L’arquitecte sosté que l’Artextil té, tenia, el valor de la “monumentalitat”.
És un edifici amb una única estructura conceptual, extensiva amb les dents de serra que fan un sol espai amb molt pocs pilars. Recull molta il·luminació. A nivell arquitectònic, és un sol conjunt i té un valor unitari. El que té més valor és la immensitat de l’espai, que es perdrà com també la xemeneia, feta per Casulleras i Izard, que es preservarà però amb un edifici al costat, perdent una mica l’skyline de Sabadell, que tothom reconeix quan vas per la Gran Via”.
Quan es consumi l’enderroc i es facin els pisos, la fàbrica quedarà reduïda a una quarta part lligada al disseny. Les sales de cosidores, amb les finestres folrades de llana per deixar passar la llum sense estridències que la càmera d’Agustí Centelles va fotografiar l’any 1951, hauran passat a la història.
Com també les cinc naus industrials amb encabellades de ciment de gran alçada i el seu “llamp de llum” de les Argelagues, que fan pensar en una mena de catedral industrial.
Mentre Granollers va saber preservar la Roca Umbert, imaginant-ne nous usos, i Barcelona la Fabra Coats, a Sabadell en breu hi haurà una fàbrica menys. “Una fàbrica, però no una fàbrica més”, precisa Bonsfills. No una qualsevol en una ciutat que ara busca marca i full de ruta en plena demència respecte el que va ser.
