En aquests temps tan difícils, en què diríeu que l’optimisme ha estat esborrat del món real, en què les notícies que ens mostren semblen pensades per convèncer-nos que no hi ha cap motiu per ser feliç, ni per esperar gaire res del futur, resulta que, contra pronòstic, una enorme quantitat de gent del meu país compartim l’ideal d’un futur en pau i llibertat. I això hi ha individus i col·lectius que no ho suporten. Quin escàndol, obstinar-se a construir un futur millor! Deuen creure que és insolidari i per això desfiguren la realitat amb la intenció de fer-nos creure coses que no són.
Perquè hi ha gent, massa gent, obstinada a fer que ens conformem amb el món tenebrós que ens dibuixen, portats, molt probablement, per l’interès de no perdre privilegis, influències o poders, que els desapareixerien si avancem i els deixem a la cuneta.
El lector ja sap que últimament s’ha format tota una indústria de la por, lliurada a fer-nos la vida i el país impossibles. La integren els fabricants de barbaritats de la més variada condició i procedència, perversos personatges que ens burxen amb animalades, amenaces, infàmies, bestieses, insults i salvatjades; són els ciutadanos populars, profetes de l’apocalipsi, que ens vaticinen una mort segura com a país. Bramen, criden, gesticulen, fan ganyotes horribles, es malafaiten per fer por, borden, estrafan el gest i la cara amb additius i fàrmacs, i mostren diferents fesomies monstruoses, anuncis de l’avern més terrorífic que ens espera. Són, en fi, un reguitzell d’éssers espantosos, amb un aspecte horripilant i amb unes interioritats deformes fins a l’indicible.
Tots ells, que ens haurien de despertar un sentiment de llàstima ben humà si no fossin una autèntica tabarra infradotada i perillosa, s’afanyen amb enfollida empenta a sembrar l’odi d’una manera sistemàtica, fins ara poc eficaç.
I és que no hi ha res pitjor que lliurar-se en cos i ànima a l’odi eixorc. Perquè l’odi és una trista passió, a la qual solen lliurar-se els impotents irracionals, que no deixaran mai cap altre rastre del seu pas pel món que la destrucció repulsiva: lamentable herència i memòria. Aquests són els monstres.
Això, que ja és antic, està augmentant ara perquè una bona part dels habitants d’aquest país ens declarem, cansats i tips, partidaris de la secessió d’Espanya per deixar de ser insultats, menyspreats, escarnits i cínicament espoliats. Així, s’entén l’eslògan ximple que gasten: “Mejor unidos”; sí, és clar, “mejor” per a ells, tu diràs!
No costa gaire, doncs, d’entendre – si es vol i es pot raonar!- que en realitat seria més humà i millor per a tots fer cadascú la seva vida, sense interferir-se ni entrebancar-se contínuament. Ells podran dedicar-se a coses més productives que cridar, amenaçar i odiar! Però es veu que volen odiar i s’esforcen per ser odiats… Quines coses tenen, els monstres!
Ara bé, aquesta cort dels horrors no va sola. Hi ha un bon nombre d’acòlits curiosíssims que els flanquegen, que en comptes de bramular i convocar l’apocalipsi expliquen contes i canten caramelles, per singularitzar-se i per por de ser atropellats per la història. Són els que, després d’observar-los, em permeto anomenar gramscis retrògrads.
Aquests gramscis retrògrads són una bona colla de creients en l’esoterisme pur que, negant-se a ajuntar-se al seguici teratològic populista i ciutadano, anuncien solemnes, amb una lletra i una música molt antigues, que demanar la independència en aquest món global no té sentit (de la qual cosa es dedueix que les nacions del món estan a punt de plegar…). Els gramscis canten epopeies glorificant unes classes socials (silencioses, com diu aquella) enfrontades a unes altres (burgeses: s’hi inclou, suposo, tothom qui viu en un burg, paga terminis, va en cotxe, mira d’aguantar la feina, etc.), que es diu que són els únics que creuen i alimenten aquesta cortina de fum de la independència. Són gent d’esquerres (“de tota la vida”; amb “consciència de classe”(??)) que defensen, com a teòrics herois èpics, fins i tot aquells que no es deixen defensar. Diuen que el que cal és superar la crisi i deixar de somniar. Semblen a punt de resuscitar aquella vella dicotomia: “què és primer, guanyar la guerra o fer la revolució?”. El resultat va ser que es va perdre tot…
Per quin motiu, aquesta nombrosa tropa de l’averany tort s’obstina a posar pals a les rodes, i fins a birlar les rodes (ni futur, ni veu, ni vot!) és un misteri. Sobretot perquè tant uns com altres semblen tenir molt clar que quedar-nos com estem és la millor manera de millorar. Extraordinari programa de progrés! Fantàstica perspectiva de futur!
Modestament, penso que estaria bé que, uns i altres, a més de fer por i escampar brutícia, diguessin un motiu, un, ni que fos només un!, pel qual quedar-nos com estem és més atractiu que assajar de canviar. I també, confiant lleument que els pretesos hereus de Gramsci saben que dir la veritat sempre és revolucionari, convindria recordar que la llibertat de pobles i persones era, va ser i ha de ser un projecte de l’esquerra, aquí, ara, de seguida. I la resta son mentides antirevolucionàries, dels que no saben ser pessimistes per la intel·ligència i optimistes per la voluntat, com va escriure Antonio Gramsci.
Quina enveja, quina enorme enveja els fa a tots, que en aquests moments durs i difícils hi hagi un poble, el gran gruix actiu d’un poble, unit per una idea esperançada, que miri el futur amb anhel de llibertat i que cregui en ell mateix! I aquesta és la clau que ha d’obrir la porta.
