L’escriptora Anna Cabeza parla de la seva trajectòria professional, dels seus nous projectes i de com ha estat l’acollida de Les Germanes Crostó, la seva exitosa saga infantil sobre les aventures de tres àvies que ja s’ha traduït a països com la Xina, Turquia, Itàlia o Eslovènia.
Amb més de 20 anys de trajectòria, la sabadellenca ha presentat aquesta setmana el sisè llibre de la saga que porta per títol El misteri de la casa de la por.
Què tenen d’especial els llibres que pertanyen a les Germanes Crostó i, en concret, El misteri de la casa de la por?
Són llibres que barregen misteri i humor, un humor bastant estripat i amb l’objectiu de ser un divertiment. Per mi, la lectura en aquestes edats, recomanat a partir de nou anys, ha de ser un divertiment per atraure els infants cap a la lectura. Després, en pots extreure una altra lectura que és reivindicar la figura de les àvies com a persones intel·ligents, molt divertides, molt hàbils i molt astutes. A mi quan els nens em diuen que han rigut sento una gran satisfacció. Fugint d’estereotips de ser massa pedagògic, que ja hi ha llibres que ho són, aquests són de pur divertiment.
En què et vas inspirar per fer aquesta saga?
La idea va sorgir quan el meu fill era petit i estàvem en un lloc que no ens agradava gens. Es va començar a atabalar i, per distreure’l, com que a ell li agradaven molt Los Ángeles de Charlie, vaig començar a dir-li: ‘com seria que les dues àvies fossin les investigadores?’. Llavors em vaig començar a enrotllar i ell va començar a dir: ‘I si afegíssim la tieta que passaria?’. Jo encara visualitzo el moment en què jo li estava explicant aquesta història per sortir del bucle en el qual estava. Va sortir de la manera més natural. És un exemple que de les situacions dolentes pots treure’n una bona. Un moment intentant distreure el meu fill ha acabat a la Xina.
Com et sents veient que la saga de les Germanes Crostó s’ha traduït en tants idiomes com el xinès o l’islandès?
Per mi va ser una sorpresa. Sí que és cert que, quan treus un conjunt de llibres, van a fires i, si la història té continuïtat, s’ho miren amb més atenció. Em va ajudar molt el fet que ja tingués un recorregut. Aleshores, l’Institut Ramon Rull també va impulsar el projecte perquè va traduir alguns capítols del primer llibre a l’anglès. La història va arribar a altres països com Xina, Eslovènia, Itàlia, Islàndia o Turquia. A partir d’aquí, es van interessar i van començar a arribar ofertes de molts llocs. Jo mai hauria pensat arribar fins aquí. Ha sigut un premi molt gran tot plegat.
Com aconsegueixes mantenir un humor subtil en aquestes obres?
És un humor molt ràpid, passen moltes coses. Les àvies estan molt definides cadascuna amb les seves característiques: una cuina molt, l’altra és molt coqueta i l’altra mira sèries. Després hi ha el contrapunt del nen, del Marcel, que és el narrador de la història i net d’una d’elles. Es tracta de fer comparacions molt divertides, que els nanos captin de seguida o situacions inversemblants d’aquelles que no t’imagines. Per exemple, una àvia perseguint un gàngster amb una paella d’ous ferrats i donant-li cops al cap. L’objectiu és que els hi surti el riure espontani. Es tracta de jugar amb el llenguatge, amb el tempo ràpid, i amb situacions irreals.
Malauradament, l’il·lustrador de les teves primeres obres ens ha deixat recentment i li has volgut retre homenatge en la presentació del llibre. Què t’ha aportat Toni Batllori a nivell personal i a les teves obres?
El Toni va il·lustrar els cinc primers llibres i per mi va ser com un regal. Quan l’editorial em va dir ‘mira, pensem que en Toni Batllori pot il·lustrar el primer dels llibres’ vaig pensar ‘uau, això són paraules majors’. Jo crec que el que va aportar ell va ser que amb un traç, un guixot, aconseguia una expressivitat absoluta. Aquest punt de gamberres que tenen les àvies el va captar molt bé. Els nens a les escoles flipen amb les il·lustracions perquè són dibuixos ràpids i caricaturescs, però alhora tendres que juguen a empoderar-les i donant-los valor.
A més, amb el Toni no ens vam conèixer ni amb el primer ni amb el segon llibre perquè ell treballava a casa seva i jo a casa meva. Amb el tercer llibre vaig demanar a l’editorial que el volia conèixer. Una anècdota és que jo amb les àvies em vaig inspirar amb persones reals i ell les va dibuixar, sense conèixer-les, molt semblants al que jo tenia al cap. Quan les vaig veure vaig pensar “són com elles”, cadascuna amb les seves característiques.
Relacionat amb això, en aquest últim llibre ja podem veure les noves il·lustracions de Gustavo Roldán. Creus que ha sabut mantenir l’essència de les altres obres?
Aquest era un encàrrec una mica enverinat perquè reps el llegat d’un altre, però tu tens el teu segell personal. Quan estàvem buscant qui continuaria amb les il·lustracions, l’editorial em va proposar el Gustavo Roldán. Semblava que encaixaria, però ens havia de dir que sí. Va acceptar de seguida sempre que mantinguéssim la llibertat de poder fer les seves il·lustracions sense trair l’esperit del Toni. Per exemple, no podia, de cop, fer uns dibuixos superrealistes i dinàmics, perquè no encaixava. Ell que ell ha fet és Roldán, es nota que ho fa fet ell, però fa un homenatge a Batllori. Era un exercici molt complicat, però quan un és professional té aquesta capacitat adaptativa per sortir-se’n.
Hi ha algun premi que t’han atorgat, especialment en aquesta saga, que t’hagi fet especial il·lusió?
El primer llibre de la saga, El misteri de la tifa del gos abandonat, va guanyar el Premi Atrapallibres del 2014, que és un premi que organitza el Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil (ClijCAT). És un reconeixement molt democràtic perquè l’escullen nens i nenes de diferents escoles i biblioteques de Catalunya. Això vol dir que els nens voten sense cap mena de coacció i amb tota la sinceritat que els caracteritza. Per mi, no és un premi dotat econòmicament, sinó emocionalment que li va donar una gran empenta a les Germanes Crostó.
Quins creus que és el teu segell personal en les teves obres?
La gent que els llegeix em diu ‘ets molt tu amb aquestes bromes que fas’ perquè jo soc molt de fer servir l’humor en el dia a dia. Això de fer comparacions i utilitzar l’humor m’ha salvat la vida, l’utilitzo sempre que puc. La gent em reconeix, reconeix la meva manera de funcionar per la vida. Jo sempre he pensat que m’he inspirat en aquestes tres persones grans, però també m’he inspirat en mi mateixa. Crec que soc un resum de totes tres, d’alguna manera. Jo em deixo anar, recupero la nena que porto dins i m’arrisco.
Hi haurà continuació de les Germanes del Crostó?
En principi hi haurà un setè i un vuitè llibre. De fet, estic treballant en el setè perquè aquest mes d’agost m’hi pugui posar de ple. Encara ho estic planificant, que és la part que més costa. Però estic molt contenta que continuïn confiant en mi i en les meves històries.
En algun moment t’has sentit inferior pel fet d’escriure obres dirigides a públic infantil i juvenil? Creus que es valora de la mateixa manera a tots els escriptors i escriptores segons el gènere que escriguin?
Sí, hi ha aquest clixé. La veritat és que jo a la gent que pensa això els hi diria ‘escriu tu un llibre per a infants a veure com et surt’. Sí que hi ha molt aquesta categorització quan escriure per a nens, no? Hi ha gent que em diu ‘aviam quan escrius per a adults’, com si hagués de pujar al següent graó. Per mi no és pujar cap graó, si jo estic còmoda en aquest gènere no necessito demostrar res. No és tan fàcil com pot semblar escriure aquest tipus de llibres. Tu pots escriure per a nens, però connectar amb ells és una altra història.
Quin és el teu mètode d’escriptura i les teves rutines?
Com que encara treballo, no tinc un horari concret per escriure. El que sí que faig sempre abans d’escriure és preparar-me molt bé el guió, fer-me com una mena de mapa amb tots els capítols per saber com comença, com acaba i què passa. El meu mètode és aquest. Hi ha escriptors que improvisen més i jo soc més planificadora. Segons com, hi ha moments en els quals em salto el planificament. Primer pensava, ‘si he fet una planificació, l’he de seguir’ i després vaig saber que no, que just me l’havia fet per saltar-me’l. Arriba un moment en què tinc la llibertat de caviar el rumb de la història.
Quant temps sols trigar a escriure un llibre com els d’aquesta saga?
Entre que planifico i escric el llibre… aquest últim el vaig escriure durant el mes d’agost aprofitant que tenia vacances a la feina. Hi havia dies que li podia dedicar 10 hores i tenia una immersió total en la història. Totes les vacances enfocades amb això. Amb el que trigo més és a planificar i definir tot el guió.
Recentment, diversos escriptors estan podent adaptar les seves obres en àmbit cinematogràfic. Tu tens un màster en escriptura per a cinema i televisió. T’agradaria poder fer el salt a la pantalla gran amb alguna de les teves històries o escriure per aquest sector?
Estaria molt bé. Seria una mica com Les tres bessones en àvies. Tenim les tres bessones nenes, els Àngels de Charlie com a jovenetes i necessitem les iaies. Estaria molt bé poder-les portar a la tele. Tot i això, no és una cosa que jo perseguiré. On sí que les volem portar és al teatre i fer un musical de les germanes Crostó. Estem en una fase inicial, però la idea és fer això.
Estan molt bé els musicals de Disney, però què tal un musical de quilòmetre 0, fet a Sabadell, amb música de sabadellencs i actors i actrius de Sabadell? Podria ser un projecte maco de fer.
Tens altres projectes en els quals estiguis treballant?
Ara estic amb una novel·la per a adults i també treballant en un monòleg teatral que escric jo per a una altra persona. Les neurones ja no em donen per més. I bé, això del musical, que jo crec que tindria una bona acollida i que funcionaria bé. Al final, són personatges que tenen prou força i, si més no, crec que ens arriscarem a provar-ho.
Foto portada: Retrat de l’escriptora Anna Cabeza. Autora: Noèlia Pérez
