L’obra s’estructura en dues parts. A la primera, Jordi Serrano realitza un treball de contextualització històrica de la trajectòria política d’Antoni Farrés. La segona, de fet el nucli de l’obra, és la transcripció d’una llarga entrevista a càrrec de Xavier Domènech, l’any 2000, quan feia poc que Farrés havia abandonat l’alcaldia.
Aquest llibre resulta complementari amb l’obra de Manuel Foraster Giravent (Antoni Farrés i Sabater; tal com l’hem conegut. Amics del Toni, Sabadell, 2012). Ara bé, si aquest treball consistia en un retrat coral a través de diverses entrevistes a persones del seu entorn, l’entrevista de Domènech ens permet acostar-nos al personatge en la seves pròpies paraules. D’aquesta manera, la lectura d’ambdós llibres possibilita disposar d’un retrat força aproximat de Farrés tant pel que respecta als seus orígens socials i familiars, com a la seva trajectòria política com dirigent de la lluita antifranquista i com alcalde de Sabadell.
Entorn a seva figura, com assenyala Serrano, s’ha construït un mite polític i moral que el bustisme ha fet encara més gran. Si bé l’autor apunta encertadament a aquest fenomen i ens dona algunes pistes, es mostra incapaç de proporcionar una explicació satisfactòria de les causes que l’han provocat. De fet, el seu treball contribueix a alimentar la mitificació com pot condensar-se en la seva afirmació: “Sabadell tenia necessitat d’un gegant i el va trobar”. Una mitificació que depassa l’àmbit de la persona i s’estén al seu partit, el PSUC, objecte de un tractament hagiogràfic semblant. Tanmateix, en el marc d’aquesta interpretació laudatòria, trobem alguna tímida engruna de crítica, com la referida a l’innegable autoritarisme del personatge: “en la balança autoritat-participació l’eix es va decantar per la primera” (p.66) o “va ser més fàcil democratitzar l’Ajuntament que democratitzar la relació amb la ciutat.” (p.67)
L’entrevista de Domènech resulta una eina imprescindible per conèixer el context de l’època i l’acció política del personatge. Ara bé, el 90 per cent de la mateixa es centra en l’etapa heroica de la lluita antifranquista, es perllonga al primer mandat a l’alcaldia i acaba en l’intent de cop d’Estat d’Antonio Tejero (1981). Només es dediquen unes poques pàgines, al capítol titulat model de ciutat, a la seva llarga actuació com alcalde. Una tria cronològica que contribueix a alimentar el mite polític i moral construït entorn a la seva figura.
De la revolució social a la revolució digital
A l’entrevista es pot copsar com Farrés, format en l’entorn de catalanisme catòlic, va passar a l’ortodòxia marxista, conservant però les estructures mentals pròpies del catolicisme. Al capítol esmentat es pot esbrinar la seva darrera evolució ideològica.
Farrés no era un intel·lectual, sinó un home d’acció que practicava un utopisme messiànic; un element no menor per entendre la seva indiscutible capacitat de lideratge i el procés de mitificació. A la darrera etapa a l’alcaldia s’obsessionà amb les grans transformacions de les noves tecnologies digitals que qualificà de “canvi de civilització”, que estan “modificant absolutament tots els paradigmes” . En “terminologia marxista, estem en un canvi de mode de producció” (p. 273). D’aquesta convicció sorgeix l’aposta per reconvertir la vella ciutat industrial en la capital del servei de l’anomenada ciutat real i que va tenir la seva expressió urbanística a l’Eix Macià. L’aposta de Farrés comprèn tres peces estratègiques: potenciar l’Escola de Disseny (ESDI), el Centre d’Estudis i Serveis de la Tecnologia de la Informació i Comunicació (CESTIC), dissolt al 2004, i la reconversió de la caserna de la Guàrdia Civil en una centre de recerca –en col·laboració amb la UAB, la Politècnica i el Parc Taulí– per a la “formació de cirurgians sobre la realitat virtual. Estic convençut que les operacions es faran sobre cossos virtuals a distància.”
Aquesta aposta partia d’un error conceptual. El mode de producció no es defineix pels mitjans tecnològics, sinó per les relacions socials de producció, fonamentalment per quina classe social és la propietària dels mitjans de producció. Així amb uns mateixos recursos tecnològics, com a les societats agràries, van existir diversos modes de producció com l’esclavista, el feudal o l’asiàtic. Per tant, pot existir un mode de producció capitalista amb les més modernes eines digitals, però sense modificar en res la propietat dels mitjans de producció i les relaciones de dominació de classe. A més, l’aposta de Farrés es saldà en un fracàs. Sabadell no esdevingué ni el centre de serveis de Vallès (ho ha estat Sant Cugat al voltant de la B-30), ni el centre de recerca en noves tecnologies.
Resulta paradoxal que el banquer Josep Oliu demostri haver comprès millor el marxisme que Farrés, i interpreti amb lucidesa les il·lusions farresianes:
Una altra vegada em va venir a explicar les seves idees sobre les xarxes de comunicació i el desplegament tecnològic. Les persones que han estat implicades en política utòpica tenen tendència a enfocar-se cap a les noves tecnologies. S’adonen que allò de Marx i Engels ja no va enlloc i pensen que les noves tecnologies poden canviar el món. Creuen que aquest canvi de mitjans de producció portarà a un canvi social” (Foraster, pàg. 194).
De fet, Farrés va acabar la seva trajectòria professional com a assessor d’administració local i noves tecnologies del grup Banc Sabadell.
Una biografia per escriure
En conclusió, l’obra de Serrano i Domènech resulta un treball útil per conèixer l’entorn social, familiar i polític del primer Farrés i servirà com a font documental imprescindible per a la seva biografia, que encara està per escriure. Una biografia que, més enllà de les mitificacions, ens proporcioni una visió ajustada de les virtuts i defectes, dels encerts i errors, d’un polític que va marcar la història contemporània de la nostra ciutat.
FITXA LITERÀRIA
Títol: Antoni Farrés. Quan els obrers van assaltar l’Ajuntament.
Autors: Jordi Serrano i Xavier Domènech.
Editorial: Angle Editorial.
Número de pàgines: 286 pàgines.
