‘Cyrano’: el mite deconstruit

Lluís Homar, guanyador del darrer Premi Butaca a millor actor pel seu paper a Ricard III, es posa en la pell d’un altre dels grans personatges teatrals: Cyrano de Bergerac. L’actor porta tot el pes del muntatge, acompanyat per uns secundaris a qui es deixa poc espai pel lluïment.

Fa dos anys quasi exactes, Homar va visitar la nostra ciutat amb Terra Baixa. Allà, el director Pau Miró transformava l’obra de Guimerà en un monòleg amb solament l’actor barceloní en escena. Ara, el mateix director torna a comptar amb el mateix protagonista, però tot i que aquest cop té un repartiment de quatre actors més, el resultat final evidencia l’enorme pes d’Homar sobre les taules (com ja passava també a Ricard III, en aquell  cas sota la direcció de Xavier Albertí, que per cert a Cyrano és responsable de la il·luminació).

Segurament a Catalunya el Cyrano més conegut sigui el de Flotats, però han passat més de 30 anys i molts dels espectadors actuals no el poden tenir com a referència. Més recentment, Pere Arquillué, a qui el personatge li féu guanyar el Premi Butaca 2012, amb la companyia La Perla 29 el portaren també a escena (amb el sabadellenc Bernat Quintana al repartiment) però no és un títol excessivament repetit a la cartellera tot i ser un dels mites més coneguts de la literatura.




Tampoc al  cinema s’ha prodigat gaire, però quan ho ha fet els actors que li han donat vida han triomfat amb ell. José Ferrer  va guanyar l’Òscar per la seva interpretació al film de 1950, i la versió cinematogràfica de 1990 revifà la carrera de Gerard Depardieu, que també fou nominat a l’estatueta. L’interès per aquest personatge, contrari a l’arquetip de galant seductor i atractiu, és evident per a qualsevol actor.

L’argument és ben conegut: Cyrano té un físic poc agraciat, i estima sense ser correspost la seva bella cosina Roxane. Ella, en canvi, està enamorada de Christian, aquest sí, un home jove i atractiu. Cyrano i Christian es valen mútuament un de l’altre per confessar el seu amor a Roxane, mitjançant  els versos que Cyrano escriu i que Christian recita a la dama. La guerra desfà aquest arranjament amorós i la tragèdia es precipita fins arribar a un final típic de les obres del Romanticisme.

La posada en escena és sòbria, jugant amb els blancs i negres tant pel que fa a vestuari com a il·luminació i escenografia. La música i veu de Sílvia Pérez Cruz ajuda a vestir el muntatge, interpretat en versos alexandrins que resumeixen l’original de Rostand, sense afegits de collita pròpia. Només nou personatges (reduïts enormement dels 30 originals) són suficients per fer arribar al públic, en dues intenses hores, la història d’aquest mite popular, basat en un personatge real del segle XVII.




Els entusiastes aplaudiments han deixat constància que el muntatge ha estat ben rebut pel públic que omplia de gom a gom el Teatre Principal. En el postfunció posterior, a càrrec del periodista sabadellenc Marc Sabater, el protagonista ha contestat les preguntes del públic, confessant aspectes com que es preveu una versió en castellà, que no ha revisionat cap dels anteriors muntatges o pel·lícules per crear el personatge ; que ha estat un procés de creació més difícil que Terra Baixa; i que l’equip que ha produït aquests dos títols no tenen en ment cap projecte concret futur. També ha explicat l’anècdota sobre el domini de la col·locació del nas postís que duu en escena. Cyrano és un personatge que sembla perfecte per a ell, que per cert ha confessat que va tenir oportunitat de fer-lo en dues ocasions anteriors però que va renunciar-hi per fer altres projectes.

La funció de Sabadell era la número 99 i ha deixat palesa la gran tècnica d’Homar sobre les taules, un actor que defensa l’excel·lència qualitativa per un públic majoritari, defugint les connotacions negatives que l’etiqueta “teatre comercial” porta implícites.

Nota de la redacció: aquesta crítica teatral no pot anar acompanyada d’imatges perquè la companyia organitzadora no ha permès fer la seva feina als reporters gràfics al Teatre Principal. Des d’aquí lamentem la decisió. Serveixi la nota com a aclariment i a la vegada queixa.