Avanç editorial: ‘Sabadell destil·lat’, de Jordi Serrano (2)

iSabadell publicarà tres fragments del volum ‘Sabadell destil·lat’, cada dissabte fins a Sant Jordi.El volum va ser presentat aquest passat dimecres a l’Aliance Française de Sabadell.

Us deixem el segon fragment:

L’ideari del mapa cultural

Entre les coses que vaig trobar al despatx de Cultura hi havia un exemplar de quasi tots els volums del Mapa Cultural de 1995, potser l’esforç més gran de sintetitzar i fer prospectiva sobre la cultura a la ciutat.

Existeix un quasi-mite sobre el mapa cultural i especialment sobre l’ideari del mapa cultural. És lògic, atès que el mapa cultural va ser un esforç titànic —impressionants els volums— i únic en aquells moments, i a més pel fet que s’hi posés un ideari que va ser una innovació molt important. Ara precisament és el que em miro. Anuncia compromisos ideològics, bona idea: “Substrat ideològic i polític de l’equip de govern”. Posem-ne dos tastets més:

“La ciutat amb identitat pot generar solidaritat i generositat, condicions necessàries per a socialitzar plus-vàlues individuals i per revertir a la societat els beneficis econòmics que genera la mateixa ciutat. […] Cal entendre el patrimoni de manera ampla i transversal. No inclou únicament els continguts inventariables de la història. Cal introduir-hi els símbols intangibles, la història oral, els costums a partir dels quals s’organitza i s’expressa la ciutat”.

“La identitat local expressada essencialment a través dels valors simbòlics del patrimoni, vehicula la ciutat com una unitat a partir de la qual el ciutadà pot esdevenir subjecte directe i actiu de les seves potencialitats”.

Brillant!

Cotxes i rates

Diuen que per cada habitant hi ha una rata; només hi ha una altra cosa similar: els cotxes. Al Vallès hi ha 864.000 vehicles per 1,2 milions d’habitants, una autèntica plaga.

Fent carreres dins l’administració pública

Busco un llibre editat per l’Ajuntament de Sabadell sobre els esplais de la ciutat: Aproximació a la història de l’educació en el lleure i l’esplai a Sabadell. Carbonell, Òscar; Sanz, Jesús; Rodríguez, Noemí. Sabadell: CECS, ESPLAC, MEV, 2000. Ajuntament de Sabadell, 2005. No el trobo a casa. Pregunto a un Humphrey municipal. Resposta: “A veure qui el troba abans”. Hi trigo poc, però ell, és clar, l’ha trobat abans. És evident que em guanya; potser era el pitjor contrincant a l’Ajuntament. Però trigo només dues hores més que ell. Per ser un rookie no està gens malament.

Hi ha treballadors municipals que se saben totes les dreceres. Per contra, a voltes les institucions perden la pròpia memòria. El llibre és molt interessant perquè explica aquelles cruïlles on els esplais i l’Ajuntament es van perdre. I pot ser una bona guia per restablir la col·laboració i la confiança. La història de la relació entre l’esplai i l’Ajuntament sembla, però, un joc de despropòsits.

Cercant un model de polítiques sobre la immigració

Primer cal enfrontar-nos a conceptes que generen confusió, com multicultural, intercultural, integració, assimilació. Una societat multicultural pot semblar bé d’entrada; ara, si això s’acaba convertint en una societat amb tribus estanques i aïllades, la conflictivitat estarà servida; més tard o més d’hora apareixeran murs i incomprensions entre elles. Així mateix hi ha el perill d’acceptar que hi ha actituds culturals que poden oposar-se als drets humans universals i també donar rang de civilitat a atemptats contra la dignitat de les persones.

Cal assimilar els immigrants? Solament un neci estaria convençut que no pot aprendre res dels immigrats. En la pràctica, a més, és impossible. Integració és un bon concepte, però parteix de la idea que l’esforç només ha d’anar en una única direcció, la qual cosa, d’altra banda, també resulta inviable. És lògic que el que arriba s’adapti al lloc d’acolliment, però també és lògic que, per funcionar, tothom s’esforci.

El Trentenari

Tots sabem que a Barcelona hi havia el Consell de Cent; en canvi, no sabem que hi ha un organisme equivalent a la nostra mateixa ciutat. Es tracta del Trentenari o Consell de la Vila, una de les joies de la història de Sabadell. Una ciutat que tenia, en aquells dies de l’any 1592, 200 focs, és a dir, uns 900 habitants.

Sabadell es regia per un consell per insaculació des d’almenys el 1551. Insaculació per braços —una expressió ben estranya i que ens remet d’entrada a l’uròleg més que a la història— vol dir que tots els caps de família es posaven ordenats per classe social en tres sacs: la mà major, formada per grans propietaris, advocats i metges; la mà mitjana, formada per mercaders i artistes; i la mà petita, formada per menestrals. Hi havia unes boles de fusta amb un forat que les travessava i en el forat es posava un paper enrotllat amb el nom dels caps de família. Es treien de les bosses a cegues. És un sistema que frenava la corrupció a partir de l’atzar i la limitació de mandats a un any. Els escollits no ho poden tornar a ser els dos anys següents a la finalització del mandat. És una mena de protodemocràcia.

La ciutat demana aquest privilegi l’any 1552 a les Corts de Montsó i l’aconsegueix l’any 1553, essent rei Carles I. Es tractava de substituir el consell de caps de casa pel Consell General, una assemblea més reduïda, per insaculació, quan abans era per cooptació.

L’any 1557 es redueix el Consell General a trenta persones. El diumenge abans de Sant Miquel del mes de setembre es reunien a un local a sobre la sagristia de Sant Fèlix, posaven les tres bosses i s’escollien les quinze persones del Consell Ordinari, que estava format per cinc persones escollides de cada mà, en total tres jurats i dotze prohoms. El primer escollit de la mà major serà el jurat en cap. (Els jurats eren com els pahers o els consellers.)

El Consell General el formen amb quinze prohoms més, cinc escollits de cada mà. Els prohoms eren comparables als regidors. En total, 30 persones. (El 1609 Felip III prohibeix la insaculació d’estrangers. No hem avançat gaire.)

El Consell General dels trenta es reuneix, per exemple, el 4 d’octubre de 1557, i hi assisteixen el batlle i 88 homes de la vila. Aquest sistema dura fins al 1716, amb el decret de Nova Planta.

Comments are closed.