James Salter

Crítica literària: ‘Això és tot’, de James Salter

Hi ha novel·les que es comencen a llegir pel títol. Aquest no és un simple element decoratiu, sinó que acompleix una funció determinant per entendre la història que se’ns explica. I no sols perquè funcioni com a resum explicatiu del contingut, a vegades va més enllà i és la clau de volta de tot l’edifici narratiu, és el suport que ajuda a entendre les veritables intencions de l’autor. La novel·la fa una crida al lector i en ocasions la resposta a aquesta crida rau precisament en el títol. Si la narració proposa un exercici al lector, el títol actua en determinats moments de solucionari per desentranyar el sentit ocult del text. Això és tot de James Salter no és en absolut una novel·la obscura, més aviat és límpida i meridiana,  diàfana i immaculada. Però com el vidre net, que ofereix una visió clara i immediata d’allò que es troba a l’altra banda en primer terme, també proposa un exercici de profunditat i ens obliga a esmerçar-nos en desgranar els objectes que es troben en la llunyania de l’horitzó.

Això és tot és una novel·la que desconcerta al lector habituat a Salter. Els lectors de Salter coneixen i han gaudit el meticulós procediment narratiu emprat en les seves anteriors novel·les i relats, una manera d’aprofundir en les relacions humanes, extraient les més recòndites significacions dels detalls més aparentment insignificants. Salter no s’acontenta amb la narració d’una història, necessita que aquesta avanci a través de clarobscurs, d’interrogants, de matisos que el lector ha d’interpretar i reconstruir com si de les peces d’un trencaclosques es tractés. No pretén enredar-nos, no vol ennuvolar-nos, no té la intenció d’encegar-nos i obligar-nos a moure les mans per foragitar el fum que envolta la novel·la. No, Salter ens ofereix històries explicades d’una manera en que el contorn està delimitat, en que els colors són identificables i les figures definides.

Llegint Salter no temem aprovar l’examen del què, del com i del quan. És després, un cop tenim les eines necessàries, que ens fa la traveta, que hem de decidir si aquell tornavís que tan clarament ens ha posat a la mà va bé per descollar aquell vis, si aquell clau es podrà clavar amb aquell martell. Aquest és el procediment usual en Salter, la indeterminació d’allò que prèviament ha determinat. El que sorprèn de Això és tot és que sembla que ens falta la part de la indeterminació, ens falta el difuminat resultant d’escampar el carbó amb el que abans ens havia delineat amb total nitidesa el dibuix. Aquesta claredat fa que la novel·la aparegui plana i simple, un mer relat d’esdeveniments, un encadenament de fets sense arestes ni obstacles. Diuen que quan un mor, la vida li passa pel davant, se li apareixen les imatges d’allò que resumeix la seva existència, com un àlbum fotogràfic que condensa tot el viscut des del naixement fins la mort. I aquest àlbum porta un títol implícit i comú a tots els mortals: això és tot.

Vistes les imatges, el resum del nostre pas per la vida és aquest, Això és tot (una mica a la manera despreocupada i juganera amb que s’acomiadava Porky als Looney Tunes). Salter té 83 anys. No pot estranyar aquesta filosofia existencial. En el darrer moment no estem per matisos, només ens enduem el record del que va passar, d’aquella feina, d’aquell matrimoni, d’aquella amistat, d’aquell sexe. No és moment d’interpretacions.

    Que la novel·la de Salter sembli plana no la fa dolenta. Sens dubte, no és la seva millor novel·la, però Salter no es proposa competir amb si mateix. El seu propòsit és escriure la novel·la resum d’una vida i ja se sap que un resum demana claredat i concisió. Això és tot el que ens ofereix aquest Salter crepuscular. El crepuscle no és més que la intensitat de la llum abans de l’obscuritat final.

Comments are closed.