Cal ser negre per escriure sobre la raça? Llegint la narrativa més recent amb pretensions de discutir la qüestió, és evident que sí. No és d’estranyar, perquè ningú pot negar que els paràmetres socials i econòmics en que es recolzen les literatures europees i americanes estan dominats per una evident tendència euro-cèntrica. Podria tenir certa lògica quan parlem de societats en que la immigració ocupa un percentatge molt lleu dins del teixit social del país, però no deixa de ser més sorprenent quan aquesta literatura prové de països com els Estats Units, en els que el mestissatge ha esdevingut gairebé signe d’identitat.
Als Estats Units es fa difícil parlar de puresa racial, concepte que només podrien reclamar els indis nord-americans i que per raons de tots conegudes han passat a ser una minoria menystinguda i en accelerat procés de desaparició. A partir d’aquí, els blancs són blancs, sí, però també d’ascendència irlandesa, d’ascendència italiana, d’ascendència escandinava o d’ascendència holandesa. I això, per sí sol, ja suposa una gradació. És veritat que suposa una gradació en el lloc més alt de l’escalafó, i això fa que els matisos no es magnifiquin, que les discordances no arribin al grau de discriminació i que tots plegats responguin a l’apel·latiu de WASP (inclosos els catòlics italians). En canvi, els negres són negres, sí, també, però els matisos determinen una major o menor rellevància en l’entramat social, de manera que no tots els negres són igual de negres. Dir que no tots els blancs són igual de blancs és una evidència que no té repercussions pràctiques. Dir que tots els negres no són igual de negres és una evidència que sí té conseqüències.
Aquesta és la tesi d’Ifemelu, la protagonista d’Americanah, la notable novel·la de Chimamanda Ngozi Adichie. Ifemelu és d’origen nigerià, com l’autora de la novel·la, i decideix buscar un futur millor fugint del desgavell i inseguretat del seu país i recalant als Estats Units, paradís d’acolliment per als africans amb certs mitjans i màximes aspiracions. Superats els inevitables obstacles inicials, Ifemelu s’estableix amb totes les prerrogatives de l’americanitat (ciutadania, relació sentimental, seguretat laboral), però la seva condició d’africana la fa sentir diferent i impedeix una integració plena. L’estratificació social nord-americana sembla basada en les diferències econòmiques, però aquestes tenen sempre un origen racial.
Per a Ifemelu, la societat americana és un Pantone, i el lloc que ocupes en la gradació cromàtica determina en bona mesura les teves possibilitats d’èxit. I això val fins i tot en uns moments en que un president negre ostenta la màxima autoritat del país. Obama no és un negre qualsevol, és un producte intermedi. Fill d’un kenià i d’una estadounidenca blanca, el seu perfil el situa uns esglaons més amunt que els americans d’origen cent per cent africà. Ifemelu és immigrant, Ifemelu és negra, però, sobre tot, Ifemelu és molt negra. No deixa de sortir beneficiada en comparació amb les ghaneses, les senegaleses o les cameruneses. Ara bé, s’ha d’adaptar a una societat en que l’acte més innocent, la frase més irrellevant, el gest més innocu adquireixen un matís culpable, rellevant i transcendent: tot té segones lectures. D’aquí, la inadaptació i la nostàlgia del seu país d’origen, on la negritud no té tonalitats. La tornada, no obstant, no suposarà un simple i ras restabliment de l’statu quo anterior. Ifemelu ha viscut a Amèrica, ha sobrepassat l’estàndard nigerià i ha adquirit la condició d’”americanah”, no del tot d’allà i no del tot d’aquí.
Adichie és una escriptora guerrera. Planteja conflictes latents amb claredat i valentia. A través d’Ifemelu, insatisfeta i decebuda, retrata la dificultat de ser acceptat pels demés i, principalment, de l’acceptació d’un mateix. Americanah és un artefacte explosiu que rebenta en plena cara dels nord-americans. Llegit aquí, només ens arriba el soroll de l’explosió, però ens adverteix de les contradiccions que inevitablement es deriven de la utòpica equació entre mestissatge i integració.
One Comment