Ciudad en llamas - Garth Risk Hallberg

Crítica literària: ‘Ciudad en llamas’ de Garth Risk Hallberg

Seria allà per 1987 quan va aparèixer una novel·la que, suposadament, s’erigia en la “gran novel·la sobre Nova York”, no sols pel seu gruix, sinó, sobre tot, per la seva aspiració en retratar en tota la seva complexitat una ciutat tan gran com la capital putativa dels Estats Units. El pas del temps no ha fet desmerèixer l’empresa de Tom Wolfe amb La Foguera de les Vanitats, però sí que l’ha arraconat a la subsidiarietat en que habiten totes aquelles novel·les que, aspirants a la paternitat de l’emblema d’eternitat, acaben lluint una filiació lligada a un temps, un lloc i un moment, com a única credencial.  Aquella novel·la, amb totes les seves virtuts (que són moltes i es mantenen) i amb tota la seva ambició (que les sobrepassava i que el pas del temps ha demostrat excessiva), és avui en dia una bona novel·la sobre la Nova York dels anys 80, aquella ciutat farcida de ‘brokers’ de renda alta i de marginalitat de suburbi, separats per una frontera insalvable, a no ser que la concatenació de lleugeres casualitats els posi en contacte i els marges descavalquin la supremacia, convertint els dies de vins i roses en una caiguda a l’infern.

Ara ens arriba una versió ampliada i corregida d’aquella foguera amb la novel·la de Garth Risk Hallberg Ciudad en llamas. I, curiosament, també el títol es fa ressò del foc purificador, potser perquè és difícil resistir-se a la imatge de putrefacció i corrupció de la gran Sodoma i Gomorra de la nostra època i al poder regenerador de les flames. Sigui com sigui, no és aquesta l’única semblança entre les dues novel·les. L’obra de Hallberg també enfronta el (gran) món i el (més gran) submón que presideixen la ciutat, també utilitza un periodista com a furgador de les misèries humanes i també fa caure les passarel·les que presumptament haurien d’unir els universos antagònics dels rics i dels pobres i dels blancs i dels negres. Però a l’hora de tocar tecles, Hallberg fa servir més dits i proposa una orquestració més variada.

La melodia de l’homosexualitat, els acords de la drogoaddicció i l’harmonia del crim enriqueixen la simfonia d’una manera que sobrepassa la seva antecessora. I la música de cambra es converteix en gran coral, on veus múltiples s’apliquen en condició d’igualtat a la interpretació de la partitura. Ciudad en llamas s’acaba convertint en un gran fresc històric, en aquest cas dels anys 70, amb una ambició controlada i amb uns resultats més que satisfactoris. Els personatges se’ns mostren amb una identitat definida, un assassinat es presenta com el punt de fuga des d’on es despleguen les diferents individualitats i la versemblança de les situacions ens acosta la ferum de les clavegueres i ens fa sentir el tremolor de cames d’una passejada pel cantó salvatge de la vida.

Tot plegat, a ritme i amb estètica de ‘punk’, és a dir, amb ganes de trencar motllos i onejar la bandera de la simplificació enfront de la cotilla de la sofisticació. Hallberg no pretén ser un estilista perquè la Nova York dels 70 demana esperit anarquista i ànim rebel. I com que una imatge val més que mil paraules, Hallberg s’erigeix en mestre del símil, de la comparació i de la metàfora, i allà on no arriba amb la poesia i la lírica per descriure una ciutat i unes actituds terrenals, ens delecta amb un magisteri extraordinari amb l’analogia.

Com que també té pretensió de ser novel·la del seu temps (del temps en que ha estat creada), Hallberg, a la manera tarantiniana, inclou unes falques postmodernes en forma de còmic, de retalls de revista, de documental periodístic, en definitiva, d’afegits innecessaris però no inútils, amb la voluntat de, igual que fa parlar els seus personatges com novaiorquesos dels anys 70, parlar-nos com a lectors del segle XXI, un ‘tête a tête’ còmplice i contemporani.

Si haguéssim d’inventar conceptes, aquesta seria una novel·la crònica perquè té tant de ficció com d’investigació i estil periodístics. Hi ha qui preferirà dir-ne novel·la riu, hi ha qui es decantarà per anomenar-la novel·la coral i hi ha qui s’inclinarà pel terme novel·la realista. Sigui com sigui, una cosa està clara. En cap moment se’ns acudirà parlar de Ciudad en llamas com d’una novel·la ‘plasta’ i avorrida.

Comments are closed.