Stefan Zweig

Crítica literària: ‘Confusión de sentimientos’, de Stefan Zweig

Hi ha clàssics que no passen mai de moda. Els crítics els reclamen amb assiduïtat, les editorials els publiquen amb fruïció i els lectors els compren o/i els llegeixen amb ganes. Hi ha d’altres, però, que tot i ser considerats també clàssics, depenen d’un estat d’ànim general o d’un esperit de l’època (el que la germanofília anomena Zeitgeist) per ésser reivindicats. Aquests són clàssics à la moda i ja se sap que les modes van i venen. Stefan Zweig seria un representant il·lustre d’aquest grup d’escriptors. Considerat un dels grans escriptors originaris de l’Europa Central que va donar la primera meitat de segle, no ha estat mai inclòs en el grup d’indiscutibles (Kafka, Joseph Roth, Musil, Thomas Mann, Hermann Hesse,…), i la seva vigència com a clàssic s’ha anat afirmant o negant en funció de les inquietuds o necessitats de cada època. Segurament en aquesta intermitència hi ha influenciat força l’absència d’una peça mestra incontestable que faria inamovible la seva posició en el cànon literari (com sí que atresoren els autors abans esmentats), però en canvi pocs escriptors poden presumir d’haver lliurat un conjunt d’obra tan equilibrat i remarcable, en que no s’hi localitza cap novel·la o relat que no mereixi el notable.

Ens trobem ara mateix en una època de bonança pel que fa a les condicions de germinació de la llavor Zweig. I és que, malauradament, Zweig triomfa en moments de crisi. Autor aclamat durant i després de la desintegració imperial, ressuscitat en els 60 i 70 quan la Guerra Freda amenaçava i santificat en aquests darrers anys en que l’expressió ‘estabilitat econòmica’ ha esdevingut un oxímoron. Ara bé, què és el que fa especialment atraient la literatura de Zweig en aquest hàbitat? Quines característiques de la seva obra responen al malestar general de tal manera que funciona com un bàlsam en temps difícils? Podria ser que, en moments tan canviants i volubles, la solidesa de les seves narracions actuï com un àncora que ens aferra i afirma.

Podria ser que, en un món on el progrés general s’assoleix en perjudici  de les condicions de vida individuals, la narrativa de Zweig descrigui una decadència que, mal que ens pesi, ens fascina perquè ens desperta la nostàlgia d’un món desaparegut. Sigui pel que sigui, una relat com Confusión de sentimientos, en que el substantiu més recorrent és ‘esperit’ i l’adjectiu més usat és ‘ardent’, paraules que ens remunten al Romanticisme, ens planteja un tema del segle XX i ens el desenvolupa sense donar treva, de tal manera que llegint Stefan Zweig ens sentim contemporanis en cos i anacrònics en ànima. L’avantguardisme dels conflictes morals plantejats per Zweig s’equilibra amb el classicisme del seu estil i això ens fa sentir lectors d’un aquí i ara i, a la vegada, degustadors dels aromes d’un passat llunyà.

Confusión de sentimientos, com Carta d’una desconeguda, com Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona, com Novel-la d’escacs, com Viaje al pasado o com ¿Fue él?, s’erigeix com un exemple perfecte de la mecànica d’un relat com Déu mana, sense estridències però amb contundència, sense trivialitats però amb lleugeresa, sense precipitació però amb rapidesa, sense redundància però amb exactitud,  sense fantasia però amb imaginació, sense divagacions però amb multiplicitat. Vaja, assumint inconscientment fil per randa els manaments enunciats per Italo Calvino a Seis propuestas para el próximo milenio com a preceptes a seguir per la novel·la del futur. Stefan Zweig, un escriptor del segle XX, que podria ser del XXI i podria ser del XIX. En una paraula, un clàssic.

Comments are closed.