L’origen d’aquesta obra es remunta al documental Xavier Vinader, periodista. Contra la guerra bruta que va emetre TV3 al programa Sense Ficció al febrer del 2015, un mes i mig abans de la mort del seu protagonista el 9 d’abril.
El treball del veterà periodista Xavier Montanyà, que va dirigir el documental juntament amb el realitzador Àngel Leiro, admet tres nivells de lectura. D’una banda inclou una biografia de Vinader i un exhaustiu resum de la seva obra periodística. De l’altra, una història sobre els orígens i desenvolupament de la guerra bruta de l’Estat espanyol a Euskal Herria, que comença al franquisme, continuà amb la UCD i s’institucionalitzà amb el PSOE amb els GAL i la connivència de l’Estat francès. Finalment, acaba una reflexió sobre l’evolució del periodisme des del final de la dictadura, particularment a propòsit del declivi dels periodisme d’investigació i crític amb el poder.
La trajectòria d’un periodista sabadellenc
El primer apartat ens permet aproximar-nos a la trajectòria política de Vinader, que va militar al final del franquisme, primer a Bandera Roja i després al PSUC, al seu periple professional, que s’inicià al diari del Movimiento, Sabadell, i a les corresponsalies a La Vanguardia, Mundo Diario i Tele/eXpres, continuà a Por favor, Arreu, Primera Plana i sobretot a Interviú, on acabà recalant. Aquest darrer mitjà fou aleshores “una de les revistes capdavanteres de reportatges d’investigació, i d’informació general sense embuts. La més rupturista i la de més impacte popular. Va trencar amb tot, molt críticament, amb audàcia, abordant tots els temes prohibits: terrorisme, guerra bruta, etc. Així va obtenir unes altíssimes xifres de vendes, insòlites a la premsa espanyola” (p. 34).
Justament els seus documentats reportatges sobre la guerra bruta al País Basc, els preGAL, desfermaren una reacció furibunda dels poders de l’Estat al desvetllar la convivència entre les forces de seguretat, les bandes neofeixistes i les màfies. A més d’un intent d’assassinat al seu pis del Puxtet a Barcelona, la resposta de l’Estat va ser un procediment judicial, farcit d’irregularitats, que desembocà en la condemna a set anys de presó. Vinader, durant quatre anys s’exilià a Gran Bretanya i França, on va continuar la seva tasca professional amb grans exclusives i reportatges sobre la guerra d’Afganistan, la situació de les presons a Xina o la guerra bruta de l’Estat britànic a Irlanda del Nord. Finalment, després d’una complexa negociació amb el govern del PSOE, va decidir tornar a Espanya, ingressar al centre penitenciari de Carabanchel per a ser indultat un mes i mig després, el 21 de març de 1984. Aquesta solució va ser possible gràcies a l’intensa campanya mediàtica i política, nacional i internacional, en favor de la llibertat d’expressió amenaçada per una sentència que la qüestionava.
No deixa de ser alliçonador que, després de la seva posada en llibertat, la seva activitat periodística minvés significativament i la seva figura s’anés difuminant. Vinader acabà la seva trajectòria a El Temps, Com Ràdio i La Directa i com professor a la Universitat Ramon Llull i a l’Escola de Policia de Catalunya.
Vinader va emprar uns mètodes impecables de fer periodisme d’investigació utilitzant gran diversitat de fonts i contrastant sempre la informació, amb un curiositat infinita i una capacitat de treball enorme. En paraules de Eduardo Álvarez Puga, qui fou el seu director a Interviú :
Era un periodista d’investigació de primera línia internacional. Sempre buscava l’arrel dels problemes. Jo crec que de vegades tenia més informació que la policia (…) Mai a la vida vaig deixar de publicar-li res. Ell era responsable. Llavors calia ser-ho molt. Mai del que ell va publicar a Interviú es va posar en dubte que fos veritat. Quan deia alguna cosa és que estava ben lligada” (p. 102).
A més, al llibre es pot trobar un fidel retrat d’una persona inquisitiva, amable i molt alegre amb la qual era difícil no acabar rient.
El futur del periodisme d’investigació
Les paraules del jutge instructor del cas, l’ultradretà Ricardo Varón Cobos, ens proporciona la clau per explicar el cas:
Miri, no s’ho prengui malament. No és res personal. El que passa és que vostè s’ha convertit en l’exponent d’una determinada manera de fer periodisme que està arribant massa lluny. I hem de donar un escarment” (p.115).
Aquesta operació va tenir un cert èxit, en instaurar-se l’anomenada ‘doctrina Vinader’:
Jo penso que el meu processament és el final d’una etapa de periodisme d’investigació. És un punt d’inflexió. A partir d’aquí, s’instaura el que a les redaccions es deia, en una època, la ‘síndrome Vinader’, que és el que volien. Que quan et posessis davant del teclat a escriure determinades coses, pensessis: ‘mira el que li va passar a aquest, que va estirar massa el fil’. És clar, això frena. Què propicia? L’autocensura. Llavors, hi havia els periodistes cofois i els periodistes kamikaze. Nosaltres crèiem de debò en la llibertat d’expressió i en la transparència. Érem uns ingenus, potser, però això ens donava motius per anar un pas endavant. Molts dels periodistes que eren a la mateixa trinxera que jo van començar a practicar l’autocensura, que després ha anat a més” (p. 155)
En definitiva, aquesta obra a més de donar una informació de gran interès per al públic en general, resulta un toc d’atenció per als professionals de la informació massa domesticats. “El periodisme d’investigació no s’ha mort, però és a l’UCI, amb respiració assistida, solia dir ell. Amb els anys, el seu periodisme d’investigació, el més arriscat i combatiu, s’ha diluït gairebé del tot” (p.10).
FITXA TÈCNICA
Autor: Xavier Montanyà
Títol: El cas Vinader. El periodisme contra la guerra bruta
Editorial: Pòrtic, Barcelona, 2015
247 pàgines
