Berlín, anys 30. La ciutat europea de moda, on es barrejaven llibertinatge i creativitat, i on començaven a treure el cap els núvols que acabarien descarregant la tempesta nazi. El cabaret, la música, la sexualitat no reprimida, el cosmopolitisme, uns instants abans de la Entartete Musik, de l’Art Degenerat, de l’ortodòxia sexual i de la glorificació de la raça ària. En definitiva, els últims cops de cua de la bohèmia de Weimar previs a l’horror del Tercer Reich.
Aquest Berlín s’oferia com un paradís al jove Isherwood, homosexual confés i àvid de conèixer món, però els seus anys a la capital alemanya no van ser una festa com la del jove Hemingway a París, sinó la certificació d’una decadència que estava a punt de donar pas a la destrucció. En aquest ambient van néixer les seves Històries de Berlín, títol de conjunt que integra dues obres, Adéu a Berlín, la més coneguda per la seva translació al cinema com Cabaret, i El señor Norris cambia de tren, complement ideal per a qui vulgui donar-se un pessic de realitat .
Arthur Norris, el protagonista de la novel·la, és un desconegut amb qui el narrador fa amistat després d’una trobada fortuïta en un tren que es dirigeix a Berlín. L’acostament entre els dos personatges dóna peu a una progressiva intimitat que amb el pas del temps arriba a transformar-se en amistat, encara que aquesta proximitat no servirà mai per desvetllar l’autèntica naturalesa de l’enigmàtic Mr. Norris.
Caminant sempre pel costat fosc de la vida, estraperlista o emprenedor, gentleman o ‘bon vivant’, dandi o extravagant, idealista o pragmàtic, la doble faç de Mr. Norris dóna voltes en l’aire com una moneda que no es decideix a caure definitivament. La complexitat de Norris no arriba a desentranyar-se mai, en part pel seu hermetisme, però, sobretot, per aquesta mena de ‘politesse’ de què fa gala el narrador, sempre present amb una frase aduladora, mestre en allunyar la conversa de terrenys pantanosos, disposat al tòpic benevolent abans que a la incomoditat inquisitiva, un antiheroi de la intromissió. Norris encara la vida des d’un punt de vista estètic, tot es regeix pel patró de la bellesa i del plaer, les coses no tenen substància i és millor no arribar en cap cas al fons de l’assumpte, i William, el narrador, respecta aquests principis com ho faria un acòlit amb el seu mestre.
L’enigma de Norris és la solució a una equació que es compon d’aparença i realitat. De la mateixa manera que els sòrdids locals de Berlín ofereixen diversió, beguda, espectacle i sexe, entre les tenebres del fum i del vici, en una visió espectral que emmascara la crisi, l’atur i la inflació galopants, Mr. Norris se’ns presenta en tot moment com un estil de vida, un artefacte estètic, que ha de lluitar intrèpidament per disfressar la seva veritable naturalesa sota un mantell d’aparences. L’eterna lluita entre l’ésser i el semblar.
D’altra banda, els personatges secundaris habiten en els marges, encara que en una ciutat i una època en què el voral social no era altra cosa que la via central d’una autopista, aquesta marginalitat no els converteix en més excèntrics del que pogués ser un eunuc en un harem. El baró amb el monocle a la manera von Stroheim, sempre envoltat de joves musculosos, la ‘madame’ i la ‘dominatrix’ embotida en cuir, el comunista compromès, no són més irreals que els protagonistes dels quadres d’Otto Dix o James Ensor, artistes d’un carnaval en què la màscara oculta el deforme, només per acabar mostrant el grotesc.
Amb El señor Norris cambia de tren, Isherwood ens ofereix un retrat social i històric d’una època desapareguda, sota el prisma d’una objectivitat asèptica, que no és més que un al·legat en favor d’una visió distanciada emocionalment. L’estètica de Isherwood mostra que en tot procés històric l’artista participa d’una realitat en la qual no s’ha de ficar; qualsevol intromissió ens allunya de l’art per situar-nos en un espai que no correspon a l’artista. No és desgavellat pensar, doncs, que William, el narrador, no és altra cosa que l’alter ego de Christopher Isherwood.
