Poques són les novel-les modernes que contemplen com a tema, d’una manera preferent, la música clàssica i, menys encara, les que ho fan d’una manera rellevant. Així, sense cap intenció de ser exhaustiu, poden citar-se El malaguanyat de Thomas Bernhard, Una música constant de Vikram Seth o La pianista de Elfriede Jellinek. Nikolai Grozni contribueix a omplir aquest panorama literari amb una novel·la, Jóvenes Talentos, sobre el sacrifici, la incomprensió i la singularitat d’aquells estudiants de música clàssica que manifesten un talent precoç i són preparats i ensinistrats en les escoles d’interpretació per desenvolupar-lo i emprendre un futur de gires i concerts.
Advertència: aquesta novel-la no és recomanable per a aquells que confonen conceptes com “tònica” i “dominant” amb les proporcions desitjables en un gin-tònic. Així com en els exemples de literatura musical esmentats anteriorment les novel-les podien llegir-se sense necessitat d’una especial competència en assumptes de teoria musical ja que totes tractaven, més que la música en si, l’element psicològic que governa la vida de l’intèrpret de música clàssica, Jóvenes Talentos, en canvi, podria equiparar-se més i millor amb Doktor Faustus de Thomas Mann (encara que aquesta funciona des de la perspectiva d’un compositor), novel-la en la que les sinuositats de la teoria musical basades en els escrits d’Arnold Schönberg i Theodor Adorno eren part essencial de la narració.
Certament, la novel-la de Nikolai Grozni requereix uns mínims coneixements de llenguatge musical, no tant per entendre la trama, sinó per gaudir-ne. Quan el narrador protagonista, un jove i prometedor estudiant de piano, s’obstina a transmetre’ns les emocions a què es veu arrossegat interpretant certes peces de Chopin o sonates per a violí i piano de Bach, se serveix de conceptes musicals tant com d’expressions poètiques, i és per això que s’aconsella tenir a mà tant un mínim bagatge teòric-musical com un enregistrament de la peça en qüestió per empatitzar amb l’emocionat relat.
Música a part, Jóvenes Talentos és el retrat de Konstantin, de la seva torturada vida d’adolescent, tancat en la seva bombolla musical, condemnat a enfrontar-se al món exterior -família i professors- en la Bulgària dels temps de la caiguda del Teló d’Acer. L’atmosfera política de repressió totalitària i les convencions socials de la gent gran permeten al jove Konstantin valer-se de paral-lelismes per equiparar les males interpretacions musicals, aquelles maquinals, automatitzades i sense sentiment, amb la vida pública del règim búlgar dels anys 80 previs a la caiguda del mur, gris, mecànicament freda i insensible, sotmesa a uns preceptes no subjectes a discussió que eliminen qualsevol tipus de singularitat i individualitat.
Si un pianista en possessió d’una tècnica perfecta però mancat de la capacitat per transmetre emocions no té futur, tampoc no en té un règim polític dotat de la burocràcia perfecta i de la disciplina i l’ordre necessaris però mancat de la sensibilitat per permetre el desenvolupament del talent individual. A part d’aquesta afectació particular, determinada pels condicionants geogràfics i històrics, el jove pianista pateix d’una afectació universal: l’adolescència.
En efecte, viu enfrontat al món, rebel sense causa, en l’exercici absolut dels símptomes de la immaduresa, creient-se admirat pels més joves i envejat pels majors. Sabedor d’un talent indiscutible i, per tant, sabent-se especial, només combrega amb els seus companys més superdotats i amb la seva professora de piano, una conca per la qual sent un respecte i admiració pupil-lar, ofegada en una vida sòrdida i depriment a la qual Konstantin no vol veure’s arrossegat. La seva renúncia a sotmetre’s a les rigideses d’un sistema basat en la disciplina programada i en la incomprensió de l’expressió individual posarà en perill la seva carrera pianística en la mateixa mesura que les discrepàncies amb el règim aboquen l’individu a la tortura dels mecanismes de repressió .
No ho dubtin: facin-se amb les sonates, scherzos, preludis i estudis de Chopin, amb una mica de Bach, una mica de Rachmaninov i alguna cosa de Beethoven, i llegeixin la novel-la de Grozni. Que són insensibles a la música? No es preocupin, gaudiran d’una meritòria novel·la. Que són insensibles a la literatura? Doncs no sé quin interès els ha mogut fins aquí. Que són insensibles tant a la música com a la literatura? Un consell: consultin amb el seu metge de capçalera.
