Llegir Henry James és una activitat que pressuposa esquivar ja d’entrada l’enuig que planteja haver de respondre a la pregunta: de què va?. Les novel·les i relats d’Henry James no aporten sorpreses en aquesta matèria. Un conflicte amorós bàsic, la confrontació de dues cultures agermanades però distants (la americana i la britànica), la percepció de les més ínfimes distàncies en l’escala social, el mòbil econòmic com a element determinant de la impuresa moral dels seus personatges i el viatge definitiu com a acte purificador o com a indret on situar l’esdeveniment de la tragèdia final. Llegir Henry James, a més, comporta armar-se de valor. Si l’estructura narrativa de la novel·la tradicional s’edifica segons els tres models clàssics, introducció, nus i desenllaç, en el cas d’Henry James el conflicte se’ns presenta en només girar pàgina i el desenllaç ens espera assegut a la darrera línia. Entre mig, un llarguíssim nus, i no un nus qualsevol, sinó un nus gordià, aquell nus que Gòrdias va patentar i que ningú podia deslligar si no era a cop d’espasa.
Llegir Henry James aconsella una mínima tasca d’informació prèvia per situar l’obra en qüestió en la cronologia jamesiana. Les primeres obres de James ja enuncien el predomini del tema internacional, aquest conflicte cultural entre dos models oposats, el d’Europa i el d’Amèrica, identificant la simplicitat i la innocència americanes en confrontació amb el refinament i la corrupció europees, però fent ús d’una tècnica narrativa convencional, de manera que aquestes primeres novel·les i contes poden concebre’s com a productes genèrics de l’estil narratiu de la seva època. És en la segona època quan James adquireix un estil propi, fruit d’una preocupació pel punt de vista narratiu, obres en les que un narrador intern a la història ens presenta els fets des d’un limitat espai visual i en les que s’anuncia ja l’experimentalisme metaliterari del segle XX. I una tercera fase, en la que James sublima el mètode i recupera el tema internacional, en la que fabrica històries complexes que responen a les fluctuacions de consciència dels seus personatges i que presenten la història com una faula moral sotmesa a una densa tensió simbòlica.
Sota aquests paràmetres, llegir Las alas de la paloma obliga el lector a l’esforç suprem que demanen les obres de la darrera etapa. Malgrat el conflicte narratiu bàsic s’enuncia de bones a primeres i ens permet situar personatges i acció, els mòbils i intencions dels protagonistes segueixen un itinerari que es mou entre la nebulosa i l’opacitat. La feina del narrador no és mai la d’aclarir aquesta boira, ans el contrari, més aviat es proposa introduir un misteri i una ambigüitat que ens allunyi de la comprensió i l’evidència o, si més no, que ens submergeixi en un mar de dubtes. Qui esperi que els abundants diàlegs que els personatges mantenen serveixin per treure’n l’aigua clara, va arriat.
És desesperant comprovar com les paraules que surten de la seva boca es corresponen zero amb les seves motivacions, com la malfiança i la persecució d’interessos purament personals d’uns en oposició als objectius dels altres converteixen una conversa en un embolic, una observació en un enigma, una pregunta en una acusació implícita i una afirmació en un interrogant. Aquest mecanisme es va perpetuant progressivament i, en lloc de desenvolupar una bola de neu acotada i identificable, esdevé una bola de gas informe i expansiva.
El lector es veu obligat a adquirir un comportament actiu, a no donar res per suposat, disposat a fiscalitzar en una jurisdicció on regnen les mitges veritats i les paraules no dites. Aquesta evanescència es trasllada, com no pot ser d’altra forma, a la trama, de manera que l’amor mai no és del tot pur, l’ambició mai no és del tot roí, la puresa mai no és del tot immaculada i, sobre tot, els diners mai no són del tot…de qui més els cobeja. Tot plegat sacseja les certeses i força el lector a avançar per una estreta passarel·la en la que qualsevol sensació de complicitat amb els personatges l’aboca a una dimensió desconeguda.
Las alas de la paloma està en el nivell número nou en l’escala de dificultat jamesiana. Qui s’hi vegi en cor, en sortirà satisfet com només aquells que sobreviuen a un terratrèmol poden sentir-se’n. Qui s’hagi proposat celebrar el centenari de la mort de l’autor iniciant-se en l’univers jamesià amb aquesta novel·la… Bé, ja se sap que la ignorància és molt atrevida.
