Segona part de la Trilogia Foraster de Fora, altrament susceptible de ser anomenada Trilogia de la ‘Divagància’, de Manuel Foraster. Bé, això de la ‘divagància’ és un neologisme de collita pròpia que només podran aprovar Derrida (que al cel sigui!) i els seus sequaços deconstruccionistes, però que segurament va com anell al dit a l’estil laberíntic-contemplatiu de Foraster. Com la ‘différance’ derridiana, ‘divagància’ esdevé una comunió de dos conceptes que s’escauen d’allò més bé a això que fa l’autor. Per una banda, el concepte literari de divagar, desviar-se constantment del tema que està tractant, ara m’aparto, ara corregeixo, ara faig un incís, ara t’ho explico millor, sempre amb la història principal a l’horitzó, però sense acomodar-se a la línia recta. Minos i Teseu alhora, perquè mentre construeix el laberint literari, un intricat camí de frases ondulants i refulgents, va assenyalant amb el fil el camí per sortir-ne, per aquí ja hi he passat, doncs torno enrere i vaig per allà.
Aquest ‘tristramshandysme’ transforma el que hauria estat una narració autobiogràfica o biogràfica (en funció de com resolem la incògnita F, el nom del personatge principal), en la que tot és ego, me, mei, mihi, me (o sui, sibi, se), en una novel·la coral, amb un protagonista, l’ínclit F, fent de corifeu d’una rècula d’intel·lectuals i artistes que, mentre apareixen i desapareixen, semblen robar presència a la veu cantant, només per acabar afirmant la preeminència del solista, i actuant de mèdium evocador dels grans noms de la cultura, convidats a la festa, no tan sols per fer número, sinó amb la missió transcendent de fer-hi lletra, de dir la seva.Això d’un cantó, i per altra banda, el concepte vital de vagància, en les dues accepcions, u, la de moure’s amb rumb indeterminat, i dos, la de no fotre ni l’ou.
Perquè, F es passeja de Nàpols a Lisboa i de Lisboa a París com el ‘flâneur’ baudelairià, sense saber on dar-la, m’estic aquí i contemplo, me’n vaig allà i observo, sense presses, que el premi no està en la meta sinó en el camí. I, F no dóna un pal a l’aigua, sempre amb feinetes i ‘treballets’, esmentats de passada i incorporis i fungibles, però conditio sine qua non pel seu treball d’entomologia social, perquè, algú creu possible esbudellar la concurrència amb un mínim de lucidesa i afartar-se a la taula i al llit mentre s’està treballant nou hores diàries?
Foraster furga de nou en les aigües revoltades de la cultura, tant en l’ús aleatori de les autoritats, citacions espigolades aquí i allà sense pretensió sistemàtica, com en la manipulació de la intel·lectualitat, uns secundaris que esmorteeixen com un cotó fluix contra els embats que la vida dispensa a F, sense que aquest s’estalviï d’oferir-nos-en un cert aire de retret cap un esnobisme insatisfet i una petulància de saló. Això sí, cal dir-ho, F no és un protagonista egòlatra, d’aquells que s’entossudeixen en relatar-nos un esternut seu com si fos un esdeveniment mundial, no s’entesta en avorrir-nos amb una presència que tapi la pantalla.
No, F és protagonista perquè sentim el seu alè al clatell, perquè és la salsa de totes les amanides, i perquè és el mestre de cerimònies que fa el ‘introducing’ de la banda. Dóna una pas endavant per tot seguit fer-ne dos enrere. Aquesta presència absent, aquest estar i no-ser, li permet fer de titellaire amb els seus correligionaris, movent a voluntat els fils del teatre social i del circ acadèmic i artístic. F titellaire i Foraster triler, perquè ens mostra i oculta el pa i la sal de la narració com si ens vacil·lés a les Rambles: “la quito, la saco, la pongo, la escondo, ¿dónde está la pelotita?”. Tant se val, potser no acabem de saber on és la piloteta, però ens quedem embadalits amb el seu joc de canell.
