En una època en què la novel·la s’ha replegat en un realisme còmode i contemplatiu, repetint sense vergonya les velles fórmules de fa 150 anys, defugint qualsevol intent d’experimentació i risc, i apostatant de totes les innovacions formals que va introduir el modernisme i va culminar el postmodernisme. Algunes editorials independents han decidit tancar les portes a la vulgaritat i rescatar alguns dels títols més valerosament trencadors de la història de la literatura del segle XX i, per extensió, de tots els segles. És el cas de l’admirable editorial Raig Verd, que publica indistintament en català i en castellà. La seva aposta per l’inconformisme es manifesta en l’agitació literària d’autors com Juan José Saer, Peter Handke, Alasdair Gray o l’autor del llibre que ens ocupa, B.S. Johnson, clàssics moderns als quals ningú s’atreveix a reeditar o llegir, no pel seu classicisme sinó per la seva modernitat.
Los Desafortunados de B.S. Johnson va suposar en el seu moment una perdigonada en tota la cara per a aquells lectors que esperaven una novel·la convencional, de les que s’enquadernen i s’imprimeixen tradicionalment, i que es comencen a llegir per la pàgina u i acaben a la pàgina FI, en què la paginació segueix la seqüència numèrica habitual segons la qual després de la pàgina 20 ve la 21.
No, Los Desafortunados és una caixa que agrupa una sèrie de plecs sense paginar, lliurement intercanviables, susceptibles de ser barrejats aleatòriament, i que componen una novel·la en la qual les regles es limiten a prescriure el començament pel plec ‘PRIMER’ i el final pel plec ‘ÚLTIM’. Qualsevol ordre que se segueixi serà fruit de la llibertat del lector i de l’atzar del destí.
És cert que ja el francès Marc Saporta, es va atrevir amb aquest format en Composición nº 1 de 1962 i que Julio Cortázar, va proposar recorreguts alternatius a la Rayuela de 1963, però el mèrit de B.S. Johnson resideix en l’íntima dependència entre fons i forma. Es podria pensar que el format trencador que assaja Johnson no és més que un artefacte concebut per sorprendre i distingir-se. Res més lluny de la realitat.
L’anarquia seqüencial de la forma respon a l’anarquia mental del narrador, un periodista esportiu que cobreix partits de la ‘Premier’ per un modest salari i que en el seu moment havia publicat una novel·la que va passar sense pena ni glòria, i que esprem la seva memòria per recordar una antiga amistat amb Tony, un brillant intel·lectual al que un càncer va derrotar en la joventut. El narrador no està segur de recordar amb precisió esdeveniments, itineraris, converses i situacions i aquesta incertesa s’avé perfectament amb la dispersió cronològica.
Un sol fet roman immutable i presideix la narració des del primer moment (qualsevol que sigui aquest, segons l’ordre escollit): la malaltia de l’amic i el seu deteriorament físic i anímic. Si el flashback és un instrument majestuós per desplaçar la seqüència temporal, Los Desafortunados se’ns presenta com un flashback perpetu. O millor, com la impertinència del flashback. Si el passat és un país estrany, tant és l’ordre que seguim per intentar reconciliar-nos-hi i familiaritzar-nos amb ell.
Qualsevol intent de periodització dels records ens conduirà a un d’aquests dos resultats: un ordre desordenat o un desordre ordenat. Que per al cas són la mateixa cosa.
Disposeu-vos a barallar els plecs com si d’una baralla de cartes es tractés i comenceu a llegir l’experiment de B.S. Johnson. Segur que de la barreja en surt una mà guanyadora.
