El Premi Goncourt 2013 arriba a les llibreries de la mà de l’editorial Salamandra en llengua castellana i de no se sap qui ni quan en llengua catalana, una mostra més de la política erràtica de traduccions de títols estrangers en la indústria editorial catalana en català. Perquè Nos vemos allá arriba de Pierre Lemaitre mereixeria, sens dubte, aparèixer simultàniament en les dues llengües, però… Sigui com sigui, el Goncourt 2013 arriba només en castellà i la seva arribada és motiu de celebració perquè es tracta d’una novel·la arrabassadora, d’una potència descomunal i dotada d’una força narrativa i un ímpetu irresistibles. La història de dos ex-combatents de la Primera Guerra Mundial, el deute de gratitud d’Albert, que surt il·lès i indemne de la conflagració, envers Édouard, que desperta esguerrat i desfigurat de l’endemà de la guerra, i l’enfrontament amb el capità que manava el seu regiment remet a les millors pàgines de la literatura francesa. Per bé que els personatges s’avenen a certs imperatius maniqueistes, sotmesos a una dinàmica immutable que pràcticament els caricaturitza, això no empetiteix la novel·la, doncs no deixa de respondre a un pla general: el retrat grotesc aplicat a la novel·la.
Que els personatges són grotescos, que les situacions són grotesques, que l’ambient en general és grotesc, sembla quedar fora de tot dubte. Si l’etimologia diu que la paraula prové de l’italià ‘grotta’ (gruta), res més semblant a una gruta que una tomba, element principal del relat doncs seran l’especulació i el frau respecte de l’exhumació de cadàvers de soldats de la I Guerra Mundial i de l’encàrrec de monuments commemoratius als caiguts els motors que mouran els fils de la història. Si l’estètica diu que el mot grotesc o grutesc s’associava en els seus inicis a ornamentacions recarregades de motius florals i d’animals fantàstics, més en la línia dels arabescos, no és menys cert que l’evolució del terme en mans de filòsofs com Hegel o novel·listes com Poe o Hoffmann ha anat congregant al seu voltant una significació més amplia. Grotesc ens arriba al segle XX com una cosa deforme, desfigurada, inhumana a partir d’allò que és humà, sense estar renyida amb el humorisme a la manera de Pirandello, però amb “el convenciment de que tot és banal i buit, que els homes són titelles en mans del destí” (cita del manifest del Teatro del Grottesco).
Doncs Lemaitre ens dóna això i més. Les descripcions de les escenes finals de la guerra són per posar l’accent en el sense sentit militar, el retrat del desfigurat i irreconeixible Édouard beu directament de la pintura grotesca de Otto Dix, James Ensor o Ludwig Kirchner, les màscares que es fabrica amb paper maché són hereves de les que al 1919 exposava Marcel Janco, el bust de cavall que acompanya a Albert sembla extret dels darrers quadres de Franz Marc, antecedents dels cavalls del Guernica de Picasso, i el final que no explicarem també s’emmiralla en lo grotesc. L’exageració que practica Lemaitre descrivint personatges (l’arribisme del capità d’Aulnay-Pradelle, la composició perdulària del funcionari Merlin), la hipèrbole en el tractament de la riquesa i de la pobresa o el traç gruixut en el dibuix de les relacions personals no són en absolut arguments en contra. Al contrari, el concepte de grotesc demana, implora, exigeix aquestes caricatures.
A una època dislocada li convenen les distorsions i les deformitats. Els ex-combatents de la I Guerra Mundial no van adquirir la condició d’herois, sinó més aviat la de monstres de fira. Si parléssim d’herois caldria fer servir el to èpic corresponent; si parlem de monstres de fira, però, res més escaient que la desimboltura, el humor i, en definitiva, lo grotesc. Pierre Lemaitre no sols salva l’obstacle, sinó que, a més, es permet fer una pirueta en l’aire.
