Relata Isaiah Berlin l’anècdota d’un home que va acceptar una feina com a cambrer en un creuer. Li van explicar que, per evitar trencar plats quan el vaixell es balancejava a causa del mal temps, no havia de caminar en línia recta, sinó desplaçar-se en ziga-zaga: això era el que feien els mariners experts. L’home va dir que ho entenia. Com era d’esperar, va arribar el primer dia de mala mar, el cambrer va perdre l’equilibri i de seguida es va sentir l’estrèpit dels plats fent-se miques contra el terra. Li van preguntar llavors per què no havia seguit les instruccions. “Ho he fet -va assegurar-. He fet el que em van dir. Però quan jo feia ziga el vaixell feia zaga i quan jo feia zaga el vaixell feia ziga”.
Serveixi aquest relat, que encapçala l’assaig de 1952 La dialéctica artificial. El generalísimo Stalin y el arte del gobierno (recollit en el volum La Mentalidad Soviética, Galaxia Gutenberg, 2009), com a preàmbul per entendre el que va succeir a l’URSS durant bona part del mandat de Stalin. Molt s’ha escrit sobre els anys del Gran Terror (així, en majúscules), sobre les purgues stalinistes, sobre la inseguretat de la població i sobre l’atzar com a rector de les destinacions individuals en un temps en què qualsevol comportament i qualsevol manifestació eren susceptibles de considerar-se una expressió de sabotatge i d’alta traïció i, en conseqüència, servir de prova acusatòria i comportar un càstig exemplar, des de l’internament en un gulag fins a l’execució immediata.
Karl Schlögel s’avé a traçar un retrat d’aquesta època, focalitzant la seva atenció en una ciutat concreta, Moscou, centre neuràlgic del poder i banc de proves per a la realització de la utopia socialista, i un any determinat, 1937, any en què la megalomania de Stalin va posar a prova la capacitat de resistència de la societat soviètica i va propulsar alguns dels majors èxits en matèria de projectes urbanístics i obra civil. És precisament aquesta contradicció, el contrast entre l’assassinat d’estat, els falsos judicis, la por a la delació i la precarietat econòmica de la majoria de la població, d’una banda, i el desenvolupament urbanístic, la instauració de les bases per a la creació d’una ciutat moderna, amb els seus gratacels, el seu metro i la canalització dels rius Moskva i Volga, d’altra banda, el que permet a Schlögel elaborar una imatge polièdrica del Moscou de 1937, el terror i la utopia convivint en un mateix moment i lloc.
Com excel·lent exemple d’història cultural, l’estudi de Schlögel presta atenció per un igual a les grans decisions d’estat, a les complexes maquinacions per afermar-se al poder i a les terribles conseqüències que havien d’assumir les veus discordants, però també al dia a dia dels ciutadans, al quotidià turment de la supervivència. Així, una mostra del que ens ofereix Schlögel inclou la carestia de productes en un mercat sobreabundant en aparença, els entreteniments com a vàlvula d’escapament, el cinema, la música culta o el jazz com estendards de la modernitat alhora que com a servents del poder, l’esport i la desfilada grandiloqüent com aparadors davant del món, les celebracions culturals i els homenatges literaris, les demolicions dels símbols del passat i la seva substitució per un projecte de megalòpolis del futur, en què la mà d’obra tenia la mateixa consideració que els esclaus de l’antic Egipte. Tot això amb el teló de fons del segon procés públic de Moscou, símptoma de l’exercici paranoide del poder i punt de partida d’una planificació del terror que va causar la mort a un milió i mig de persones, sense cap discriminació, des dels més alts càrrecs als més insignificants ciutadans.
Terror y Utopía. Moscú en 1937 conté en el seu títol l’ambivalència de dos conceptes antagònics, el pànic de l’acusació infundada i de la persecució inclement, i l’entusiasme per la creació ‘ex novo’ d’un nou Estat que pretenia ser el Paradís i que va acabar convertint-se en l’Infern. Un llibre magnífic sobre un temps detestable.
