Després de l’èxit aconseguit per Els Amics de les Arts en el seu darrer concert a Sabadell fa tot just dos anys, tornen el proper divendres 7 de novembre a les 21:30 hores al Teatre la Faràndula de Sabadell per presentar el seu recent treball Només d’entrar hi ha sempre el dinosaure.
Els components de Els Amics de les arts, Joan Enric Barceló, Eduard Costa, Ferran Piqué i Dani Alegret, han visitat Sabadell per a presentar el que serà el seu proper concert a la ciutat. iSabadell ha pogut conversar amb els quatre components dels Amics de les Arts, un dels grups que més ressó està prenent dins el panorama musical català.
Quan vau presentar la maqueta al concurs Sona 9, imaginàveu aconseguir els primers llocs a les llistes de vendes, discs d’or e innumerables premis?
No (responen els quatre a la vegada).
Dani: Una cosa és no imaginar-ho i l’altre és no desitjar-ho, tots des de petits hem tingut el somni de pujar a dalt d’un escenari, que la gent vingui a veure’t i gaudeixi del que fas. És un somni, i nosaltres hem tingut la gran sort que s’ha complert. Si aquell dia algú ens hagués dit que aconseguiríem tot això, haguéssim dit que tant de bo. És un món complicat, hi ha molts factors que hi juguen, nosaltres hem treballat molt dur però també ens ha ajudat la sort.
Us ha sorprès aquest èxit?
Ferran: Si clar, tothom en aquest món que té èxit es sorprèn, a no ser que facis coses molt prefabricades i pensades per a tenir-ne. Penses en la música i en fer bones cançons i el millor que puguis, però l’èxit depèn de tantes coses que és normal que et sorprengui.
Dani: Hi ha grans músics que són amics nostres, molt millors instrumentistes que nosaltres i que no han aconseguit fer aquest pas endavant. Ho valorem molt el que tenim.
Eduard: En bona part és la metàfora aquella d’agafar el tren, si l’agafes en aquell moment potser que et porti a algun lloc, però l’has d’agafar. Crec que nosaltres estàvem en el lloc i moment concret.
Parlem del darrer disc, Només d’entrar hi ha sempre el dinosaure, perquè aquest títol?
Joan: Doncs ve arrel d’una de les pàgines del llibre El vigilant en el camp de sègol de Jerome David Salinger, que parla d’un noi que cada cop que entra en un museu hi veu les mateixes escenes i mai res canvia. Per oposició ell si que canvia i es sent viu en contraposició de tot el què hi ha allà exposat. Ha d’assumir que s’ha fet gran i ha passat de l’adolescència a ser un home.
Dani: El títol, quan el vam deixar anar de forma aïllada, la gent no coneixia les cançons i va generar molt de misteri i ens agrada que la gent posi en marxa la seva imaginació sense saber de què anava el disc. El títol vertebra també tota la temàtica del disc i la ’desdramatització’ del pas del temps.
Ferran: És un títol molt estrany, però quan escoltes les cançons pren molt de sentit i volíem jugar la carta del misteri.
Quant temps heu dedicat per fer aquest disc?
És molt difícil de comptar-ho, però aproximadament un any. La primera idea va sorgir amb el disc Espècies per catalogar, fins i tot, el tema Corredor de fons, no va entrar al disc anterior per falta de temps i la vam acabar de composar per aquest nou treball.
Parlant de l’anterior treball, Espècies per catalogar, homenatjàveu a Jacques Costeau, Plató o Aristòtil, entre altres, en aquest nou disc també hi ha homenatges?
Joan: A filòsofs no, en aquest hi apareix Shakespeare com a referent total, el mite de Prometeu, però no són tant explícits com a l’anterior disc. Hi apareixen fragments de la història relacionats amb el què volem transmetre i no tant centrat en personatges concrets.
Gairebé dos anys després del vostre concert a la Faràndula de Sabadell, quins records en teniu?
Joan: Recordo un concert molt enèrgic, amb molta gent que ens va dir que li havia agradat molt i que s’ho havia passat molt bé. Recordo també que era un teatre que sonava especialment bé i en tinc un gran record. A més li vam gastar algunes bromes al Pol Cruells (baixista del grup), que és de Sabadell i era com jugar a casa. En el proper concert també n’hi gastarem alguna…
Eduard: Anàvem molt ‘sueltos’ en aquest concert, contra més toques, més còmode estàs, i quan estàs còmode hi ha més marge per a la improvisació i podem tenir més espontaneïtat. Pel proper concert a Sabadell ja portem molt rodatge i això es notarà.
Dani: També és maco tornar a un teatre que saps que sona be perquè hi vas sense por. Quan no saps com sonarà sempre vas amb neguit, en canvi anirem al concert molt tranquils, de cara a l’espectacle, amb un repertori clar i endavant.
Recordeu alguna anècdota d’aquell concert a Sabadell?
Això li hauries de preguntar al Pol Cruells… -riuen-.
Eduard: Recordo el primer concert que vam fer a la sala la República, teníem a la gent a un pam de distància i a més es va quedar molta gent a fóra. Encara es podia fumar a la sala, i no veiem a la gent del fum que hi havia, només veiem la primera fila.
Dani: Allò era una sauna, com una ‘catximba’ gegant, la gent ens tocava les cames, fins i tot ens podien pujar i baixar el volum dels amplificadors.
Amb què es trobaran aquelles persones que us vinguin a veure el proper divendres a la Faràndula?
Dani: Doncs viuran una festa, “la festa del dinosaure”, viuran dues hores intenses de música, de sensacions i de felicitat, que és el que ens agrada fer. Treballem i lluitem per aconseguir fer-ho millor cada dia i que tothom ho passi el màxim de bé possible.
