“La música clàssica me la posa dura”. Aquesta és la frase que explota davant els ulls del lector només començar a llegir aquesta autobiografia amb molt de duresa i menys de música clàssica. James Rhodes és un pianista d’uns 30 anys que ha aconseguit fer-se un lloc en el restringit i exclusiu cercle de pianistes de nivell que participen a l’arena dels grans concerts de música clàssica. Certament, la interpretació de música clàssica pertany a un altre món, diferent en molts sentits de la música popular (es digui rock, pop, folk, punk o les interminables variacions sobre el mateix tema).
Una de les diferències, important pel que fa a la naturalesa del gènere autobiografia, és que el músic de música popular és un creador, ostatge de la seva inspiració i de la seva creativitat, però la seva vida personal pot estar immersa en tot tipus de vaivens sense que la seva inventiva es vegi perjudicada. És més, la història ens recorda innombrables casos de músics sotmesos a les més tiranes addiccions, fossin alcohol, drogues o sexe, sense que les seves facultats creatives es veiessin minvades en absolut o, al contrari, veient-se potenciades per l’acció reactiva d’un agent extern. Ja sabem que l’eslògan per a aquest tipus de manifestació musical és sexe, drogues i rock and roll. I si de traumes personals es tracta, benvinguts siguin per tal d’estimular la imaginació, encara que sigui a costa de la nuesa interior. Però un músic de música clàssica és una mica diferent. Sotmès a un rígid règim d’estudi i segrestat per la necessitat de pràctica i repetició, un intèrpret no viu tant de la inspiració com de la disciplina. D’aquí que la seva vida personal requereixi d’una estabilitat i uns automatismes que renyeixen frontalment amb la inseguretat derivada de les debilitats físiques i psíquiques. Tot això es manifesta en l’abundància d’autobiografies de músics de rock o de jazz, apassionants pel que tenen d’extremes experiències vitals, davant l’escassetat d’autobiografies d’intèrprets de música clàssica, en el millor dels casos interessants per una visió personal de la música que executen o pel catàleg de excentricitats maníaques que regeixen el seu dia a dia (els escrits de Glenn Gould), en el pitjor dels casos avorrides fins a la solemnitat i, per tant, indignes de ser publicades.
En aquest sentit, James Rhodes parla com un músic de rock que interpreta música clàssica. Víctima de tot i heroi de si mateix, la seva vida és un tractat de superació i autoafirmació. Violat als cinc anys pel seu professor de gimnàstica, addicte a tot el que és addictiu des de ben jove, traumatitzat per la humiliació, encadenat a un passat sempre present, Rhodes compliria perfectament el paper de músic màrtir del rock que troba en la música el vehicle per superar els seus complexos i sotmetre’ls al processat creatiu, si no fos perquè el que de veritat li posa no és la guitarra elèctrica o la bateria, sinó el piano, i perquè per qui seria capaç de matar no és per Elvis o per Dylan o per Charlie Parker, sinó per tipus com Bach, Schubert o Rachmaninov.
El llarg trajecte que condueix la seva biografia des de la violència fins a l’acceptació, des de la vergonya fins a la confessió, des del trauma fins a la curació, és més propi de les estrelles de rock que dels intèrprets de piano clàssic. Encara que existeixi un denominador comú que és la música com a medicina, el tractament de xoc difereix en un i altre cas. Rhodes aconsegueix la victòria a través de la seva passió per Bach, la seva redempció no és la creació terapèutica sinó la monotonia de les escales, i la seva cura no prové de l’exteriorització de les seves fòbies sinó de la interiorització de les seves fílies. La rehabilitació arriba en forma de Chacona o de Variacions Goldberg.
El caràcter híbrid d’aquesta autobiografia, la seva combinació de desvergonyiment rocker i de recolliment clàssic, reposa en la seva atrevida utilització del llenguatge. D’un intèrpret de clàssic s’espera un llenguatge contingut, intel·lectual o fins i tot pedant. Rhodes, per contra, explica la seva vida amb la mateixa acritud, amb la mateixa irreverència i amb la mateixa violència amb què els Clash estavellaven la seva guitarra a l’escenari, i amb la mateixa intencionalitat incendiària amb la que Jerry Lee Lewis calava foc al seu piano. Si no fos perquè a hores d’ara ja estem de tornada de tot, un s’escandalitzaria del catàleg de grolleries i vulgaritats amb què Rhodes transmet les seves experiències. Però més que pel seu llenguatge descarat, Rhodes vol parlar-nos de tu a tu per la seva actitud davant la música clàssica, se’ns presenta com el paladí de la transformació de l’anomenada música seriosa en un tipus de música a l’abast de tots, en un mèdium de la música clàssica capaç de transmetre la seva passió a tots els públics, trencant amb la rigidesa i l’afectació que acompanyen a aquesta classe de manifestacions artístiques. No obstant això, Rhodes oblida o ignora que pretendre apropar la música clàssica a un públic majoritari és una intenció tan vana com popularitzar la física quàntica, per molt apassionant que sigui per als qui s’entusiasmen amb ella. Tocar Chopin amb una taronja seguirà sent una excentricitat (i una heretgia) i dedicar uns minuts abans d’un recital a comentar la peça que s’ interpretarà no és precisament una troballa de Rhodes (l’excels Bernstein fa 40 anys, o el nostre magnífic Josep Maria Colom en l’actualitat).
Instrumental és una entretingudíssima, i per moments divertida, manera d’espantar els fantasmes interiors. I la polisèmia del seu títol fa honor a la capacitat de la música per actuar com a instrument de sanació. Silenci. Que soni la música.
