Els Amics de les Arts han tornat a entusiasmar el públic sabadellenc que com és habitual els ha rebut amb els braços oberts per gaudir del concert del quartet barceloní per presentar el seu nou disc “Nomes d’entrar hi ha sempre el dinosaure”. Un públic eminentment familiar (molts nens a platea), jove i per sobre de tot fidel i entusiasta que han corejat i ballat les cançons fil per randa.
La primera part del concert ha estat eminentment dedicada a aquest nou disc, obrint amb Museu d’Historia Natural seguida per Corredor de fons (les mateixes dues cançons que obren el disc), Noble Art, El mite de Prometeu, L’Hivern, Apunto Shakespeare, M’he aficionat al ball i A mercè d’un so. També inclogueren en aquest set dos títols de l’Espècies per Catalogar, el seu anterior disc: Miracles i Monsieur Costeau. Al moment de M’he aficionat al ball van fer pujar a l’escenari de la Faràndula dues joves parelles (en Frank i l’Eva i la Sílvia i el Jesús) que van compartir amb el grup el protagonisme i els aplaudiments del públic.
Una breu però certa baixada de ritme en A merce d’un so va marcar un punt d’inflexió, ja que immediatament després sonaren tres temes del seu celebrat àlbum Bed and Breakfast que justament compleix cinc anys. Les meves ex i tu, Jean Luc i 4-3-3 van pujar totalment l’eufòria dels participants que ja no van tornar a seure en tot el que quedava de concert. Seguidament retorn al darrer disc per un teòric final amb Preferiria no fer-ho (la mateixa cançó que tanca el disc) i moment dels bisos amb protagonisme pel penúltim disc. Sonaren L’home que dobla en Bruce Willis, El matrimoni Arnolfini i van acabar de manera rotunda i rodona amb Louisiana i els camps de cotó que el públic demanava incansablement feia estona. També inclogueren La merda se’ns menja, del Bed and Breakfast i Ja no ens passa, del Nomes d’entrar…, cançó que per cert fou rebuda amb pancartes que alguns membres del públic va repartir abans de començar l’espectacle i que interactuaven amb la lletra de la cançó.
Com sempre, Els Amics de les Arts aprofiten l’interludi entre cançons per fer riure el públic amb els seus diàlegs enginyosos i en aquesta ocasió, aprofitant l’hora del concert van fer in situ una casserolada a la bateria que fou llargament aplaudida i rebuda amb crits d’independència per part del públic (“això d’In-Inde- Independencia fa de mal tocar, les síl·labes no encaixen be” s’excusaren jocosament). Brillant com és costum el treball a la bateria de Ramon Aragay i al baix del sabadellenc Pol Cruells, feliç “i nerviós” com sempre per tocar a casa.
L’acústica de La Farandula, amb els seus pros i contres ben coneguts va ser en aquest cas aliada del grup, que va sonar potent i clar. Una il·luminació festiva i colorejada, estèticament agradable però que en molts moments, sobretot al principi, va deixar els components del grup en penombra, va ser una de les poques coses millorables de la posta en escena. La resta, perfectament acordat per assegurar pura diversió durant dues hores.
