Dels tres candidats sabadellencs a la XXa Edició dels Premis Butaca (Pep Ambrós, candidat a millor actor de repartiment per Vània; Carlota Olcina, candidata a millor actriu per Pulmons i Núria Llunell, millor caracterització per Doña Rosita la soltera) aquesta darrera ha estat l’única que ha aconseguit emportar-se el guardó (deixant de banda la participació d’altres sabadellencs a altres muntatges premiats, com és el cas d’Isa Mateu a Germans de Sang, premi al millor musical). Aquest era el segon cop que Núria Llunell estava nominada (va ser-ho també fa dos anys per El casament dels petitburgesos), un palmarès destacat si tenim en compte que el premi en aquesta categoria només s’atorga des de fa quatre anys.
Als seus trenta-cinc anys té una experiència dilatada com a formadora (va ser monitora de teatre als CEIP Nostra Llar, l’escola de dansa Bots o l’Escola Industrial, per exemple), escriptora, i caracteritzadora. Actualment, a banda de ser professora a l’Institut del Teatre té dos projectes personals en marxa: l’escola Pànic Escènic on juntament amb l’Eli Romeu combinen l’ensenyament de la interpretació teatral amb el de les arts plàstiques, (a banda del curs anual ofereixen també un casal de nadal), i l’editorial Tuins, creada juntament amb la seva bessona Roser i especialitzada en l’edició de textos teatrals pel públic infantil, escrits per la pròpia Núria Llunell. Recentment l’editorial Santillana ha adquirit els drets d’aquests llibres per editar-los a Sudamèrica.
Vaig començar estudiant teatre de gest al’Institut del Teatre de Terrassa, i posteriorment vaig estudiar caracterització a Stick Art Studio. Vaig descobrir que gaudia molt més maquillant que no pas estant sobre l’escenari, però la formació d’actriu també m’ha estat molt útil per entendre els actors a l’hora de caracteritzar-los, i tenir les dues vessants és un avantatge per a mi. I a la inversa, com a formadora en caracterització donem uns coneixements molt útils als actors perquè es caracteritzin ells mateixos, ja que als teatres petits per qüestions de pressupost moltes vegades no hi ha equip de caracterització i són els propis actors els que s’ho han de fer”.
Tot i que la seva germana Mireia també és actriu , en aquest cas de text (precisament van coincidir a Doña Rosita), la passió teatral no li ve de família “crec que va ser una mica casualitat” ens diu.
Com va sorgir l’oportunitat de treballar amb en Joan Ollé, el director de Doña Rosita, i per extensió, al TNC?
Ja fa bastants anys que treballo per ell, actualment estem fent El somni d’una nit d’estiu a la sala gran del TNC i des que ens vam conèixer he treballat en tots els seus muntatges. Ens complementem molt bé, té les coses molt clares i ens entenem molt. Tot i que sembli que treballar al TNC vol dir tenir molts recursos econòmics disponibles per treballar, no és així. A El somni hem hagut de fer la caracterització de divuit actors amb el pressupost que normalment necessitaríem només per nou. Per això fa molta il·lusió quan es valora la nostra feina, i els premis, o més que els premis, les nominacions, en el fons són un reconeixement. A més en el sector concret de la caracterització no som gaires que ens dediquem professionalment , es poden comptar amb els dits de les mans, així que ens coneixem bastant tots nosaltres.
També treballes sovint per l’Almeria Teatre, on vau fer El casament dels petitburgesos.
Sí, i actualment estem fent el Flor de Nit en versió cabaret que està tenint un gran èxit de públic i crítica, i molts elogis al vestuari cosa que em fa especial il·lusió perquè a l’Almeria a banda de caracteritzar també em deixen fer coses de vestuari, i ho gaudeixo molt. I a banda d’això de tant en tant faig coses per sessions de fotografia i també he treballat per televisió.
Com es planteja una feina de caracterització? Treballes sola o en equip?
Acostumo a treballar sola, però en constant comunicació amb la resta d’equips. Al TNC per exemple tenen els seus propis equips de perruqueria i maquillatge i la meva tasca és el disseny de maquillatge i pentinats, però jo no pentino i maquillo, la qual cosa em permet “lliurar” els dies de representació. Però a altres projectes jo m’ocupo de tot. També s’ha de tenir en compte que el disseny no s’acaba mai fins el dia de l’estrena pràcticament perquè sempre hi ha elements que et poden obligar a fer canvis, les llums per exemple. És molt important la compenetració amb vestuari, fem reunions amb tots els equips… perquè l’important és que el resultat final sigui coherent i res grinyoli.
Hi ha actors ‘complicats’ o que no estan d’acord amb el que els proposes?
No acostuma a passar, però algun cop passa que algun actor no acaba d’estar d’acord amb el teu disseny. Llavors es tracta de negociar, portar-ho amb molta mà esquerra i arribar a un acord.
Quin estil de caracterització t’agrada?
Per exemple, Bob Wilson. Aquí tenim molts menys recursos que a Londres o Nova York, on la indústria teatral és immensa gràcies en bona part als musicals. Aquí hem de fer el que podem amb el que tenim. De totes maneres la feina de caracterització depèn molt de l’estil de director de l’obra.
Et va sorprendre la nominació?
No ben bé sorprendre, perquè era una obra on la caracterització estava molt treballada i lluïa molt, però òbviament em va fer molta il·lusió. En el fons per a mi tots els meus treballs tenen el mateix grau de dificultat i me’ls plantejo tots amb la mateixa energia, i independentment dels recursos tots acaben sortint.
Els Premis Butaca estan especialment reconeguts perquè són ‘populars’, votats pels espectadors.
Sí, però també es troba a faltar que existeixin uns premis institucionals, atorgats per la indústria i pel sector, amb el suport de les institucions. Existeixen els premis Gaudí, per exemple, pel cinema, però els del teatre només tenim els Butaca, que no deixa de ser una iniciativa privada molt maca però insuficient. Per nosaltres és l’excusa per retrobar-nos amb els companys, coincidir tots a un mateix lloc i passar-nos-ho bé.
Quins són els propers projectes?
El més immediat un cop acabi El Somni, que estem fins gener, serà començar el Tirant lo Blanc de Pere Planella, també al TNC però a la Sala Tallers, que es representarà els mesos de febrer i març.
A Sabadell en canvi no acostumes a treballar sovint
Doncs no gaire. Gairebé sempre que ho he fet ha estat perquè hem estat de gira i ens tocava bolo amb la companyia. També vaig fer el Joseph al Teatre del Sol, i poca cosa més.
Com a espectadora, veus molt teatre?
Vaig relativament poc, però m’agrada tot tipus de teatre: gest, text, la dansa…. potser el que em costa més són els musicals, però veig una mica de tot. I puc gaudir perfectament de l’espectacle desconnectant de la meva feina, sense valorar com faria jo la caracterització dels personatges, simplement gaudint l’obra com qualsevol altre espectador que no es dediqui a això.
Algun desig pel futur?
La veritat és que no puc demanar més. Porto tota la vida vivint del que m’agrada i només puc desitjar que es mantingui així en el futur.
