Mònica Glaenzel va fer-se famosa fa gairebé vint anys, gràcies al paper d’Emma a la mítica sèrie de televisió Plats Bruts on compartia protagonisme amb els ara conegudíssims Joel Joan i Jordi Sánchez. Amb ells va formar part de la companyia Kràmpack i va participar a muntatges teatrals com Kràmpack, Excuses o Sóc Lletja.
Però a diferència de Joan o Sánchez, Mònica Glaenzel no s’ha prodigat tant als escenaris ni a la televisió en els darrers anys com els seus excompanys, exceptuant el personatge de Clara a Ventdelplà, del qual ja fa també un cert temps. Ara, amb M.A.R.I.L.U.L.A. els fans de l’actriu poden veure-la en un monòleg que tot i no estar escrit expressament per a ella (és un text original de la grega Lena Kitsopoulou) amb traducció del sabadellenc Joan Sellent i direcció de Josep Maria Mestres, que actualment també dirigeix l’opereta Frank V al Teatre Lliure), Glaenzel ha confessat que la va apassionar des del primer cop que va llegir-lo i es va implicar personalment en el projecte de portar-lo a escena.
En ell, l’actriu interpreta una dona de 37 anys, amb la vida pràcticament resolta però sense una relació de parella satisfactòria i que pateix una malaltia mental, la depressió, tot i que no en el sentit més apàtic del terme, sinó que és una depressió que li provoca daltabaixos emocionals que es van alternant a les diferents seqüències de l’obra. Durant setanta minuts, i amanit amb fragments de cançons de l’imaginari més popular (Nino Bravo, Lluís Llach, Queen, Ovidi Montllor o Antonio Flores, que serveixen per remuntar artificialment l’ambient d’un text que altrament resultaria massa pla) el personatge desgrana amb tocs d’humor “emprenyat”, ben rebut pel públic, els seus sentiments més inconfessables.
Tot i que la idea inicial pot resultar atractiva, si bé no pas novedosa (confessions d’una dona de trenta-i-escaig que se sent perduda a la vida), el text massa reiteratiu es perd en divagacions infructuoses que no ajuden gens a empatitzar amb el personatge, els actes extrems del qual semblen poc justificats. El punt tragicòmic aportat per aquesta versió tampoc es prou fort com per impactar el públic, ja que el dramatisme d’algunes escenes no està en consonància amb un text que és, de lluny, el punt més feble d’un muntatge que altrament resulta correcte pel que fa a escenografia, direcció i interpretació, tot i que sense sorprendre ni arriscar.
El subcontext de crisi generalitzada, tot i ser real tant aquí com al país de l’autora, sembla ficat amb calçador per justificar l’estat d’ànim del personatge, que no obstant, no pateix cap necessitat material que es pugui relacionar amb moltes de les seves frases. Tot i això, la major crítica que se li pot fer a M.A.R.I.L.U.L.A. és el fet d’utilitzar l’excusa d’una malaltia mental per, de manera totalment simplista i injustificada, intentar explicar de manera insuficient els coms i els perquès de les accions del personatge, que en cap moment, tot i ser conscient de la seva malaltia, decideix buscar ajuda professional o a un entorn immediat sinó que es dóna per vençuda des del primer moment, anticipant l’evident i inevitable, a més d’innecessari, final irreversible.
