Aprofitant que els dos autors locals estan en plena campanya de micromecenatge parlem una estona amb ells sobre les seves carreres i els seus projectes, però durant la conversa també sortiran temes d’actualitat com el retrocés en la llibertat d’expressió que ha suposat la llei mordassa o el paper de les xarxes socials en la nostra societat.
Durant aquests dies dos dibuixants sabadellencs, l’Abel Carrasco i el Lluís Quiles, estan recaptant fons mitjançant la plataforma de micromecenatge especialitzada en còmic Spaceman Project, per poder publicar els seus nous projectes.
Carrasco busca mecenes per a Eonn
En el cas de Carrasco es tracta del còmic Eonn, amb guió de Josep Busquets (escriptor també de Independencia?, publicat per Diábolo ediciones al 2014, amb llàpis de José Ángel Ares, o la història Arde, cabrón, amb dibuix de Fernando Blanco, dins el recopilatori BCN Noire que ha editat Norma Comics aquest 2018).
Eonn és un western fantàstic on el seu protagonista, un immortal cansat de servir a les forces del bé, té un nou encàrrec per part dels tres druides que el comanden: lluitar contra les forces del mal que estan sorgint al nou continent. Per la seva banda, Quiles presenta Trash, un recopilatori de 150 il·lustracions d’autor, satíriques i amb un fort component de crítica social. Amb aquesta publicació, Quiles continua la mateixa línia del seu primer treball Revolutionary Road (finançat mitjançant la plataforma de crodwfunding Verkami al 2015).
L’Abel Carrasco ha treballat com a il·lustrador per agències de publicitat i en el desenvolupament de videojocs, ha publicat pàgines per les ja desaparegudes ¡Dibus! i ¡Dibucómics!, ha estat professor de còmic i, també amb guió de Busquets, dibuixa el webcòmic Lobos, però fins ara no ha publicat una obra íntegra en paper.
“Vaig tenir un problema de salut i vaig deixar la professió uns anys, aleshores vaig haver de buscar-me les garrofes en una altra banda. No m’he sentit preparat a nivell gràfic fins fa poc, però ara ja sí que em sento llest”, explica.
El seu crowdfunding és el primer dels dos que va començar, fa tres setmanes, i a pocs dies de la seva data límit encara no ha assolit la xifra necessària. “Segurament ha fallat la difusió, no haver arribat a més gent, o potser el material no és suficientment interessant”, ens confessa, però això no li fa decaure l’ànim perquè si aquesta empresa no surt endavant, ell ja té una altra entre mans: Penélope, un viatge de descoberta interior amb el tret de sortida d’un brot psicòtic. “Una excusa per tractar un tema tabú a la nostra societat com és el de la salut mental”.
Quíles busca suports per a Trash
El Lluís Quiles ja ha fet servir el mecanisme del crowdfunding anteriorment. “Vaig començar a fer aquests dibuixos sense ensenyar-los a ningú. Després van venir les xarxes socials i els vaig començar a penjar, però sense pensar que amb això podria guanyar diners. De sobte el meu treball es va viralitzar i vaig ser conscient que havia de fer alguna cosa més. Amics meus em van donar a conèixer la possibilitat de fer un crowdfunding quan jo encara no sabia ni què era això. Mai ho hauria ensenyat a editors, perquè pel meu tipus de dibuix ningú m’ho editaria”, rememora el dibuixant: “a més, és que sóc molt maniàtic amb que algú es fiqui en el que faig, que em diguin ‘aquest dibuix no’ o ‘això treu-lo’, perquè et destrossen la idea”.
Clar, l’obra de Quiles té molta personalitat, és provocadora i difícil d’etiquetar, aspectes que solen espantar a un editor, sovint interessat en arribar al públic més ampli possible. Les il·lustracions de Quiles se solen incloure en el concepte de crítica social, però ell defuig l’encasellament. “Em molesta. Em sembla molt artificial. La gent no només té una cara. Jo no només dibuixo crítica social. Sóc dibuixant, no Robin Hood. A més les etiquetes només serveixen per vendre”, argumenta Quiles. “Per mi el que jo faig no és tan fort. Em sembla que algú ha de fer coses així”.
Amb aquesta filosofia de treball, Quílez va decidir fa temps que ell aniria fent il·lustracions sense saber si aquestes s’arribaran a publicar o no. “Deixo que el llibre es vagi fent sol”. Amb els diners de cada publicació pot viure mentre a la taula de dibuix va creant algunes de les il·lustracions que constituiran el següent recull. “El primer el vaig fer mentre treballava netejant al cine”, recorda.
L’autor defuig les etiquetes, però té clar què vol provocar en el lector: “Vull ser el tipus d’autor que amagues perquè no vols que el vegin la teva parella o els teus pares. Ara la gent està obsessionada amb agradar molt, molts likes, molts seguidors”, ens explica divertit. Lluís Quílez té més de mig milió de seguidores i seguidors a les seves xarxes socials. Això fa pensar que el seu projecte obtindrà ràpidament el suport necessari per obrir-se pas cap a les prestatgeries del públic, però això no té per què ser així. “A l’últim crowdfunding van aportar 300 persones, no mig milió”, ens comenta el dibuixant.
De fet, tenir tanta audiència a Internet també té la seva contrapartida. “Quan quedaven uns dies per començar el meu primer crowdfunding, un munt de trolls em van denunciar la pàgina de Facebook i van aconseguir que me la bloquegessin. Començava la campanya i no tenia l’eina amb la qual l’anava a promocionar. Pel tipus de dibuix que jo faig, hi ha gent que li sembla malament que guanyi diners. També hi ha gent a la que li agraden alguns dels meus dibuixos, pel que reivindico, fins que faig algun que els molesta i aleshores m’odien”.
Quiles rep insults i amenaces permanentment pel seu treball; en algunes ocasions el ritme s’incrementa. “Fandom d’Stranger Things em va fer un atac massiu, el pitjor que he tingut fins ara, on rebia insults cada cinc minuts, em denunciaven tots els posts, em buscaven a totes les xarxes,… així durant dies, per haver fet un dibuix amb Eleven”, ens explica Quiles mentre fa un glopet del cafè que ens estem prenent, amb la naturalitat de qui ha hagut d’assumir aquest nivell de pressió fruit d’una elevada exposició pública. “Em vaig angoixar moltíssim, clar, però he d’acceptar que sempre hi haurà gent que s’emprenyarà”, matisa.
Llei mordassa
Aquest aparador tan gran també té el risc de fer que la seva obra arribi a algú que interpreti que allò pot constituir un delicte, sobretot arran l’aparició de la llei mordassa. “Amb mi és el pitjor que podrien fer, perquè si m’arriba una denúncia, per exemple de la Casa Real, faria un dibuix sobre el rei cada dia”, denuncia Quiles. L’Abel també està molt preocupat amb l’aplicació de la llei. “Algú et senyala i entres al focus. Jo crec que com a artistes hem de denunciar segons quines coses i a no ser els gossos de l’amo. Hem de criticar allò que creiem que no està bé”, ha reivindicat.
Què dibuixaríeu de Sabadell?
Per acabar la conversa els hi proposo una pregunta lleugera en clau local: “acceptant la premissa que voleu dibuixar alguna cosa sobre Sabadell, què dibuixaríeu?”. “Jo tornaria a la Sabadell de barri de quan jo era nen”, ens respon Quiles. “De quan es jugava al carrer i hi havia videoclubs. També de com era la societat d’aleshores, la intolerància amb els homosexuals, amb les dones, amb els immigrants. La barreja del record bonic de quan ets nen, amb com d’antiquada estava la societat”. Carrasco opta per rememora la sèrie de Marvel What if (què hauria passat si): “Dibuixaria el futur: què hagués passat si Sabadell no hagués perdut senyes d’identitat patrimonials, arquitectòniques i culturals. Si les lluites veïnals haguessin seguit a dia d’avui amb la mateixa força de fa anys. Quina ciutat tindríem aleshores”.
Molta sort als dos amb els vostres projectes!
SBD_scene és possible gràcies a la col·laboració del centre de còmic i arts visuals Escola Joso Sabadell i de la llibreria especialitzada en còmic Norma Còmics Sabadell.
