Foto portada: congregació baptista de Sabadell amb el pastor Ambròs Celma (al centre amb barret)

‘Història de Sabadell’. Gènesi i consolidació de les esglésies protestants: baptistes, anglicans i adventistes

La introducció de les confessions evangèliques a Sabadell va estar envoltada de complexes vicissituds i d’enormes dificultats derivades de la ferotge oposició de l’església catòlica temorosa de perdre el monopoli de la seva fe.

Malgrat la dissolució de la Inquisició el 1820, el protestants continuaren sent perseguits fins el 1869, ja que la Constitució isabelina decretava la confessionalitat catòlica de l’Estat i considerava un delicte abjurar de la fe catòlica. Durant aquest període els protestants treballaren en la clandestinitat o bé des de Gibraltar, com el cas del primer bisbe a Espanya de la confessió anglicana, Juan Bautista Cabrera. A Catalunya, Francesc de Paula Ruet i Manuel Matamoros que intentaren difondre el missatge evangèlic foren castigats amb l’exili a Gibraltar o amb pena de presó respectivament. La Revolució Gloriosa va instaurar la llibertat de cultes que marcà la fi de les persecucions religioses.

La introducció del protestantisme a Sabadell es remunta als temps de la Primera República. La família formada per Primitiu Rifà, Gràcia Rius i la seva filla Agnès, veïns del carrer Gurrea, 49, que tenien una petita botiga de gorres, anaren a la fira de Terrassa a l’any 1873-1874 a vendre els seus articles. Allí es trobaren amb el venedor de Bíblies (colporter), possiblement Manuel Jiménez Calvo, que els convidà assistir al culte de l’Església Presbiteriana de Barcelona. La família Rifà Rius, que eren espiritistes, van convertir-se a aquesta confessió. A casa seva celebraven les reunions i el culte sense cap mena de guia espiritual.

La fundació de la congregació baptista

El pastor Erik Lund, suec que treballava a Espanya des del 1877, va tornar al seu país i  animà als baptistes de Suècia per tal que fer proselitisme a Espanya. Així el 1886 un dels seus ajudants i compatriota, Jan Uhr (1858-1922), amb el suport de la Unió Missionera Baptista d’Amèrica, es traslladà a Barcelona des d’on es posà en contacte amb el grup de Sabadell, format per unes 30 persones. Uhr els predicà la doctrina baptista i la forma correcta de portar el culte. Durant mesos els visitava i observava el seus progressos. Posteriorment retornà a Suècia on el juny de 1889 va casar-se amb Cecilia Wisquist i retornà a Sabadell on s’establí definitivament com pastor. Segons consta al padró municipal de desembre de 1890 residia al carrer de Riego, 36, amb la seva esposa i una minyona.

El pastor i missioner Jan Uhr i la seva primera esposa Cecilia Wisquist en una foto als voltants de 1890 quan ells residien a Sabadell. (Foto Arxiu Primera Església Baptista de Sabadell
El pastor i missioner Jan Uhr i la seva primera esposa Cecilia Wisquist en una foto als voltants de 1890 quan ells residien a Sabadell. Foto: Arxiu Primera Església Baptista de Sabadell

Segons les dades recopilades per Carles Raurell i Vidal, el juliol de 1889 es fundà la primera església baptista de la ciutat en un petit local del carrer Calderón, 62 on van romandre fins el març de 1985 quan llogaren un de més gran al carrer Montserrat 58-59 on s’hi estarien fins el 1904. A començaments de 1890, Uhr va batejar unes 30 persones com el matrimoni Rifà i la seva filla, les germanes Maria, Teresa i Paula Corominas, Martí Morral, Ignasi Vallès, Isabel Vila, Joaquima viuda de Pons i Antoni Morral, anomenat el ceguet. Entre 1894 i 1896 va batejar a 12 persones més.

Des de Sabadell Jan Uhr va fundar el 1893 la revista mensual El Eco de la Verdad que esdevingué el portaveu dels baptistes espanyols. D’altra banda, va emprendre una tasca de proselitisme a diverses poblacions de l’Alt Aragó i la localitat catalana de Piera. A causa d’aquests viatges i durant les seves absències el mestre Antich Brullet va fer-se càrrec de la congregació de Sabadell. El 26 de desembre de 1893 s’inaugurà l’Escola Evangèlica on dimarts i dijous s’impartien conferències obertes, però la iniciativa no va tenir gaire èxit i fou de curta durada. El 8 d’abril de 1894 s’obrí un local com a “punt de missió” a la Creu Alta, aleshores depenent de Sant Pere de Terrassa. Tanmateix, l’Ajuntament ordenà la seva clausura, la qual cosa unida a les dificultats econòmiques i de tot ordre provocaren el seu tancament definitiu. D’altra banda, la congregació sabadellenca va desenvolupar una tasca evangelitzadora a Caldes de Montbui i, especialment, a Santa Perpètua de la Moguda.

El març de 1985 va morir, amb només 15 mesos, l’única filla del pastor Uhr. Això va precipitar el seu trasllat, primer a València i després, amb la seva dona, a Suècia. Passats uns mesos va tornar a Espanya, però va instal·lar-se com pastor a València fins a la seva mort el 1922. Llavors Brullet va fer-se càrrec de la congregació sabadellenca. El 1897 abandonà aquesta responsabilitat i no es tenen més notícies d’ell. El setembre de 1897 es celebrà el darrer servei de baptisme del segle i no es faria cap més fins el 1914. El 1900 es formà, a imitació de l’entitat homònima barcelonina, Societat de senyores Priscil·la, que es dissoldrà el 1903.

Antoni Estruch i l’arrelament dels anglicans        

La constitució, el 1903, a Sabadell de l’Església Espanyola Reforma Episcopal, de confessió anglicana, va provocar una crisi entre els baptistes sabadellencs. La millor organització i l’atractiva personalitat del seu pastor, Antoni Estruch Simó (1870- 1954), motivà que molts dels seus membres ingressessin en aquesta església. De fet, el 1904 només restaven tres membres: Ignasi Vallès, la seva dóna, Maria Corominas, i el seu nebot, Antoni Morral el ceguet.

Antoni Estruch Simó, l'any 1935, Arxiu Agustí Serra.
Antoni Estruch Simó, l’any 1935, Arxiu Agustí Serra.

L’origen de l’anglicanisme a Sabadell s’explica per la immigració a la ciutat per motius econòmics d’unes quatre o cinc famílies que eren membres de l’Església Reformada de Monistrol de Montserrat. En aquest grup hi havia un germà del pastor de la congregació de Monistrol, Antoni Estruch. La família Estruch, de conviccions republicanes, s’havia posat en contacte amb el pastor presbiterià suís Alexandre Louis Empaytaz. Així feren arribar a Monistrol l’Església Cristiana Espanyola que el 1880 s’integrà a la Iglesia Española Reformada. De fet, Antoni Estruch va ser un dels primers batejats pel pastor Empaytaz. Després del servei militar, va anar a Madrid on cursà estudis al costat del bisbe Cabrera i aconseguí el ministeri de l’Església Reformada. El 1895 fou nomenat pel bisbe Cabrera diaca i el 1897 prevere de l’església evangèlica de Monistrol. Estruch va casar-se amb una filla del bisbe Cabrera i donava classes en l’escola evangèlica del municipi. Segons Josep Rosas, que abans de traslladar-se a Sabadell havia treballat a Monistrol, els protestants participaven amb republicans, espiritistes i anarquistes en les lluites cíviques i polítiques del municipi.

Paral·lelament a l’església baptista hi assistien al culte diverses famílies com la de Martin Rossiez, directiu de les Filatures Seydoux, procedent del nord de França i d’origen hugonot, que eren membres de l’Església Reformada. D’altra banda, la família Rifà es va convertir a aquesta confessió i el seu domicili s’utilitzà per fer els primers cultes. Així doncs, els anglicans de Sabadell es constituïren a partir de dos nuclis: un procedent de Monistrol i altre format per gent de la ciutat, molts dels quals venien de la congregació baptista.

El 1903 Estruch va ser traslladat oficialment a Sabadell. Prèviament va contactar amb el pastor Lund per informar-li del seu propòsit d’instal·lar una església reformada a Sabadell i, a través del pastor de Rubí Francesc Albricias, amb Primitiu Rifà.

Primer temple dels anglicans al carrer del Sol.
Primer temple dels anglicans al carrer del Sol.

L’octubre del 1903 va tenir lloc la constitució de la primera Junta General de l’Església Reformada. Al novembre s’oficialitzà el nomenament d’Estruch com a pastor. Aquest mateix mes es celebrava la primera sessió de la Junta Parroquial. En la reunió es van prendre els següents acords: anomenar la congregació Iglesia de Cristo de Sabadell, fer les gestions per trobar un local adient i superar les dificultats derivades de la “prevenció amb que som mirats per nostres idees, per les persones en les que hi ha les propietats a la ciutat” i acceptar donatius per comprar el material per les activitats de l’església. Mentrestant, el culte es continuà realitzant a casa dels Rifà al carrer Gurrea. El 14 de febrer de 1904 s’iniciava l’Escola Dominical en una sala del domicili de Maria Serra al carrer Roger de Flor, 230. Finalment, el 30 juny del 1904 s’inaugurà un petit local al carrer Sant Pau, 50 que aviat es quedaria petit. L’acte va comptar amb l’assistència d’un centenar de persones i es llegí una carta del bisbe on lamentava que no hagués pogut venir i prometia fer-ho el més aviat possible.

El 27 de febrer de 1905, a la sagristia de la congregació, començaren a impartir-se classes, diürnes i nocturnes, mentre es buscava un local adequat. A tal efecte es llogà, al desembre del mateix any, l’immoble ubicat al carrer del Sol, 208 al 226 (aleshores anomenat carrer Balaguer), per un import de 195 pessetes trimestrals, de les quals Estruch abonava la part corresponent al seu habitatge.

Al desembre del 1905 es personaren un inspector d’Instrucció Pública i un agutzil amb l’orde de prohibir l’ensenyament. Estruch va al·legar que no es tractava d’una escola, sinó del seu domicili i que tenia tot el dret a donar classes particulars. Tanmateix, l’inspector sostingué que no podia fer-ho a l’incomplir els requisits fixats per la llei. Finalment, es sol·licitaren les autoritzacions i l’escola va rebre el 16 de novembre de 1906 els permisos per funcionar.

Cap a finals d’aquest any, la congregació anglicana local comptava amb 184 persones. L’escola estava formada per grups de pàrvuls, nens, treballadors i treballadores. El seu número era variable, els pàrvuls oscil·laren entre un mínim de 21 infants i un màxim de 27. Els grups d’adults s’iniciaren amb una assistència bastant minsa que va anar creixent fins arribar al 33 i 17 per grup.

La reacció catòlica

L’Església catòlica, segons Andreu Castells, reaccionà amb enorme virulència contra la implantació de les confessions protestants amb furibunds atacs i difamacions a tots els nivells. La forta campanya desfermada, primer contra els baptistes, provocaren algunes retractacions. Així el 23 de gener de 1898 va abjurar a la Puríssima Antònia Gardenyas Roig i l’octubre del mateix any ho feren a Sant Fèlix un noi i una noia que reberen el baptisme catòlic.

El paroxisme de la reacció catòlica va arribar a finals de juny de 1910 quan el govern del Partido Liberal, presidit per José Canalejas, promulgà un Real Decreto que derogava un altre d’octubre de 1876 que exigia l’autorització governativa dels rètols, banderoles, emblemes, anuncis o altres signes exteriors que difonguessin les cerimònies o ritus diferents de la “religión de Estado”. El 7 de juliol la Corporació Municipal, per majoria de vots, acordà enviar al govern un telegrama de suport i el diumenge següent va sortir de la plaça Sant Joan una manifestació en favor de la llibertat de cultes.

Sardá i Salvany
Fèlix Sardá i Salvany, integrista catòlic sabadellenc

Els catòlics reaccionaren amb exasperació. El 7 d’agost de 1910 organitzaren un míting al Teatre Euterpe, sota la presidència de Fèlix Sardà i Salvany, on exigiren al govern la derogació de tota la legislació contraria al monopoli del catolicisme. Antoni Estruch, pastor de la confessió més arrelada a la ciutat, esdevingué la bèstia negra dels integristes. Tant és així que muntaren al costat del temple anglicà del carrer del Sol, el Centre de Cultura Popular per dificultar la seva tasca, que s’inaugurà el 27 de maig de 1911, quan ja portava força temps funcionant. El centre regit pels escolapis impartia classes nocturnes als adolescents i catecisme dominical als infants. Les monges de la Divina Pastora s’encarregaren de l’escola dominical per a noies.

La proximitat entre els dos centres afavorí els aldarulls atiats per Sardà i Salvany. Així es generà una guerra literària a la sortida dels oficis religiosos dominicals, els lliurepensadors repartien a la sortida de la missa les Hojas Piadosas de l’anticlerical José Nakens i els catòlics la Hoja Dominical. En termes generals els republicans i obreristes defensaven als protestants i els conservadors i reaccionaris als catòlics.

Església Cristiana Adventista del Setè Dia

Els adventistes s’implantaren a Sabadell el febrer de 1903 quan tres joves obrers del col·legi missioner d’Healdsbug (Califòrnia), els germans Francis i Walter Bond i l’esposa d’aquest darrer, arriben a la ciutat i fundaren una escola. Els primers conversos foren Josep Abella, els seus pares i les dues germanes. Els infants foren enviats a un escola adventista suïssa, també ho feren Maria Serra i la seva filla Lola Casals qui va estudiar al col·legi missioner de Gland a Suïssa. Anys després Abella retorna com a pastor de l’església per a posteriorment dirigir-se a les missions de les colònies franceses d’Àfrica del Nord.

Crisi i revifada dels baptistes  

La crisi de l’Església baptista va continuar durant força temps. El setembre de 1905 s’anomenà al pastor Manel Martín, que intentà reagrupar als membres dispersos i va recuperar alguns. El 1907 es llogà un local més ampli a la plaça Sant Joan, però malgrat els seus esforços al morir Martín el 1910, la congregació continuava sent reduïda i desmoralitzada.

Durant els dos anys següents, el veterà pastor Gabriel Anglada es va fer càrrec de la comunitat de manera intermitent ja que era responsable de totes les congregacions catalanes. El 1911 el pastor Ambròs Celma fou designat superintendent dels baptistes catalans. A partir de llavors l’església sabadellenca va començar a redreçar-se i diverses famílies es convertiren com ara els Gubern, Puig-Vinyals, Verdés, Reginaldo, Planes, Carles, Cervelló i altres que restabliren la vitalitat de la congregació. El local de la plaça Sant Joan es va quedar petit i el novembre de 1916 s’inaugurà un local a la carretera de Barcelona 222.

El 1923 arribà el nou pastor de Sabadell, Antoni Almudèvar, que fixà la seva residència al carrer Buxeda. Poeta i escriptor, trobà l’església bastant animada i ben organitzada. Va comptar amb un grup de joves que realitza diverses activitats, entre les quals reunions de predicació per les cases particulars. Al barri de la Creu Alta s’hi va crear una Escola Dominical, dirigida per Ventura Reginaldo en una casa cedida pel senyor Martínez, un dels fidels i veí del barri. També s’organitzaren excursions amb les esglésies de Terrassa i Barcelona. Un lloc habitual de trobada fou el bosc de Can Feu. Així mateix es tenen notícies de l’existència d’una coral. El temps que Antoni Almudèvar va ser pastor de Sabadell fou de gran creixement amb un registre d’almenys 47 baptismes.

La consolidació de l’església anglicana

A primers de juliol de 1908 els anglicans funden una escola per a nenes dirigida per Susanna Marqués, filla del pastor de Bilbao. En poc temps es va arribar a més de 200 alumnes. El setembre de 1908, els joves de la congregació constituïren la Societat de Joves amb 27 membres actius i 17 associats. Les seves activitats consistien en estudis bíblics, canvis d’impressions i estudis de controvèrsia, reunions d’oració, vetllades amb poesia, petites obres de teatre i càntics. Festes de Nadal, Cap d’Any i Reis. Excursions. Diada de Companyonia i Junta Anual de Membres.

El 23 d’agost de 1908 el bisbe Cabrera va visitar l’església de Sabadell, confirmant a 22 membres d’aquesta congregació i tornà l’agost de l’any 1913  confirmant 14 persones. La congregació sabadellenca va tenir una participació destacada a la Convenció Nacional d’Esforç Cristiana, celebrada el 16 i 17 d’agost de 1911 a València, on va intervenir Antoni Estruch. Així mateix va fer-ho a la Convenció de maig de 1914 a Barcelona i que va poder celebrar-se malgrat les protestes de l’Església catòlica davant el Govern Civil, el Govern de l’Estat i  el Senat.  El 1917 la Convenció va tenir lloc als locals de l’església a Sabadell on assistiren unes 500 persones.

Antoni Estruch va saber que els carlistes locals volien comprar l’edifici llogat al carrer del Sol. Després de parlar amb el propietari, que li va confirmar que estava en venda i que el vendria a qui fos, va concertar un canvi de local al carrer del Sol 208 al preu de 25.000 pessetes. El document de canvi del local està datat el 27 de novembre de 1913 i l’escriptura de compravenda es va signar el 13 de novembre de 1914, a favor de The South of Europe Lands and Building Company, representada per  Wilfred James i Mac-Andrew Morice. L’edifici constava d’una casa al carrer del Sol i unes quadres industrials, que es convertiren en escola.

A partir que el local fou propietat de l’església, s’iniciaren les  aportacions per aixecar un temple. El 1922 la comunitat disposava d’un compte al Banc de Sabadell, amb més de 3.000 pessetes per edificar una capella. Per aquestes dates aquesta confessió estava consolidada a la ciutat amb 130 membres. La publicació España Evangélica parla amb grans elogis de l’església de Sabadell. Es menciona que els cultes eren molt concorreguts i que a les escoles rebien ensenyament uns 300 alumnes.

Per tant, cap a la segona dècada del segle XX tant els baptistes com els anglicans vivien un període d’expansió a la ciutat de Sabadell. En una altra entrega d’aquesta secció tractarem dels temps difícils que patiren les confessions protestants durant el franquisme.

Bibliografia

BONET i SUCH, Pere. Història dels baptistes a Catalunya. Edicions de la UEBC, Barcelona, 2001.
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. República i Acció Directa 1868-1904, Edicions Riutort, Sabadell, 1977.
· Sabadell, informe de l’oposició. O tot o res 1904-1918,
Edicions Riutort, Sabadell, 1978.
COMISSIÓ DEL CENTENARI. Història de l’Església de Crist de Sabadell 1903-2003. Sabadell, 2003.
MASJUAN, Eduard. Medis obrers i innovació cultural a Sabadell (1900-1939). L’altre aventura de la ciutat industrial, Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra, 2006.
RAURELL i VIDAL, Carles. Apunts d’Història de la Primera Església Baptista de Sabadell. Cent anys de testimoniatge 1889-1989, Sabadell, 1990.
ROSAS, Josep. El ciutadà desconegut. Del Llobregat al Mapocho, Arxiu Històric de Sabadell, Sabadell, 2005.

Foto portada: congregació baptista de Sabadell amb el pastor Ambròs Celma (al centre amb barret)

Comments are closed.