Demà es compliran 33 anys de la mort del que fou el darrer gran industrial de la ciutat. Una personalitat polifacètica que, a més de la seva activitat econòmica, va tenir un gran protagonisme als àmbits de la cultura, la política i la societat civil.
Antoni Forrellad i Solà va néixer a Sabadell el 18 de juliol de 1912. Fou el tercer de cinc germans. El seu pare, Narcís Forrellad Soler, no formava part del patriciat burgés, sinó que era un comerciant de caps de card emprats a la filatura. La seva mare, Lluïsa Solà Juliana, era l’hereva de la masia Can Solà de Sant Cugat. Narcís era catalanista. Més que militant de la Lliga Regionalista, fou admirador de Francesc Cambó.
Antoni va cursar, entre 1917 i 1929, l’ensenyament primari i el batxillerat als escolapis de Sabadell. Posteriorment ingressà a l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona on es graduà poc abans de l’inici de la Guerra Civil i on més tard es doctorà. Entre 1931 i 1933, mentre estudiava, va impartir classes nocturnes al Col·legi Mercantil de Sabadell. A la Guerra Civil fou director de l’Escola Tèxtil i de l’Escola d’Arts i Oficis, sorgides del desdoblament de l’Escola Industrial. També va donar classes de batxillerat a l’Institut M.B. Cossio i l’Escola de Comerç Valentí Almirall creades als primers mesos de la guerra. Finalitzada la conflagració, continuà exercint la docència al Col·legi Mercantil i a l’Escola Industrial a les assignatures de Tecnologia Tèxtil i Tecnologia Mecànica, respectivament.
Progressivament va abandonar la tasca docent i es dedicà cada cop més al treball d’enginyer. El 1940 fou nomenat enginyer municipal de Sabadell i el 1941 de Castellar del Vallès, càrrecs que exercí fins el 1952 i, alhora, va obrir un despatx d’enginyeria. El 1941 va contraure matrimoni amb Esperança Bracons Tatché amb qui tenir el seu únic fill, Hermen, que morí prematurament el desembre del 1991, amb 48 anys, víctima de una crisi cardíaca.
Com a enginyer va dissenyar moltes fàbriques de Sabadell, Catalunya i la resta d’Espanya. A Sabadell destaquen les de Marcet, Rocamora, Suñer, Fytisa, els nous Docks, ASEA–CES, a Vic Colomer Munmany, Hijos de J. Palau Ribas, a Montcada Fabril Comadrán, a Moia o Fábrica de Mieres (Astúries). Així mateix va tenir un paper rellevant a la comissió d’estudis per solucionar el problema de l’aigua amb la creació en 1949 de la Companyia d’Aigües de Sabadell (CASSA). També redactà el projecte per portar aigua a Barcelona des de Vallvidriera.
Unitat Hermètica
La seva activitat empresarial s’inicià el 1945 amb la creació, juntament amb el també enginyer industrial Josep Salvador Roig, de l’empresa Construccions Eléctricas Sabadell (CES) dedicada a la fabricació i bobinat de motors elèctrics. Això va ser possible després d’haver adquirit Electromecànica Papell. Aquesta empresa va créixer molt ràpidament, va començar amb 33 treballadors i a la dècada de 1970 ja eren 600. A inicis de la dècada de 1960 va començar a operar amb llicències estrangeres, especialment les de la multinacional sueca ASEA. El 1963 ASEA va entrar a l’empresa amb un 50 per cent del capital, passant a denominar-se ASEA-CES i el 1975 es va fer la majoria de l’accionariat.
Ara bé, la seva gran creació empresarial fou Unidad Hermética (UH) fundada el 1962 i dedicada a la fabricació de compressors hermètics per a frigorífics amb llicència del primer productor mundial, la companyia nord-americana Tecumseh Products. Una llicència que fou facilitada per la firma francesa Unité Hermetique que aportà el 50 per cent del capital. L’empresa sabadellenca inicià la seva activitat amb només 40 treballadors i una planta de 2.550 metres quadrats. El 1965 ja comptava amb 300 treballadors i la superfície productiva s’havia quintuplicat. El 1972, amb el suport del Banco Industrial de Cataluña (BIC), la branca industrial de Banca Catalana de Jordi Pujol, va adquirir la participació de la companyia francesa. El 1976 les accions de l’empresa cotitzaven en la Borsa de Barcelona i l’accionariat estava format per Forrellad, BIC, Corberó, Ulgor i Segad (Philips). Mitjançant un gran esforç econòmic comprà la participació de BIC, que ostentava un 40 per cent de les accions, i es va fer amb el control majoritari del capital.
El seu creixement fou vertiginós. El 1976 tenia 1.820 treballadors amb una superfície de 50.349 metres quadrats i era una de les més importants de Catalunya. A banda de gaudir pràcticament del monopoli del mercat espanyol, va incrementar la seva capacitat exportadora, que el 1979 abastava el 60 per cent de la seva producció. El 1983, poc abans de la seva mort, expirava el contracte amb Tecumseh i va començar a fabricar compressors amb llicència de la japonesa Hitachi.
A la seva mort, el seu fill Hermen el succeí a la presidència de l’empresa. Tanmateix, a partir de 1986, UH va entrar un període de pèrdues. Això s’explica per la competència derivada de l’entrada d’Espanya a la Comunitat Econòmica Europea (CEE), el descens de la cotització del dòlar i a la reestructuració del sector amb nombroses fusions i absorcions. El 1988 UH va patir una minva espectacular del valor de les seves accions que motivà la sortida de Philips. Aquell mateix any la multinacional sueca Electrolux, que es consolidava com el grup hegemònic europeu de la línea blanca amb l’adquisició el 1985 de Zanussi, va entrar a UH, alhora que negociava la compra de les firmes catalanes Corberó i Domar. El 1989, les accions de UH deixaven de cotitzar en Borsa i Electrolux Holgind SA es feia amb el control total de l’empresa. La multinacional sueca va emprendre una reestructuració de la plantilla que comportà l’acomiadament de més de 650 treballadors en 1993. El 2003 fou adquirida per la companyia italiana Appliances Components Companies (ACC) qui, a la seva vegada, la va vendre el 2009 a la firma nord-americana American Industrial Acquisition Corporation (AIAC) que rebatejà l’empresa amb el nom de Cubigel Compressors. El 2012 fou adquirida per la companyia xinesa Huayi, controlada per la societat estatal Sichuan Changhong.
A més d’UH, Forrellad va crear altres empreses en el sector electromecànic com Construcciones Eléctricas Figueras que va ser absorbida per ASEA-CES, Aparatos de Control y Regulación Automática (ACRA), Cugibel SA de maquinària de fabricació de glaçons de gel que posteriorment s’integrà en UH, Frical SA de bombes de calefacció, Danfoss Española SA, de producció de controls automàtics amb llicència danesa, Laminados de Aluminio Especiales SA d’evaporadors d’alumini per a frigorífics i Moderntint SA, d’acabats tèxtils en societat amb la família Corominas.
Forrellad i Pujol
A banda de la seva activitat empresarial, Forrellad va tenir una important vessant com a financer. Entre 1956 a 1964 fou conseller de la Caixa d’Estalvis de Sabadell de la que ostentà la presidència entre 1964 i 1965. Des d’aquesta entitat financera va impulsar l’ampliació de l’Escola Industrial i la creació del Centro de Cálculo Sabadell (1963) amb un aportació de capital substancial de la Caixa. Així mateix va contribuir, el 1961, a la creació del Centro de Estudios Sociales de l’entitat que va invertir la construcció d’habitatge social a través de l’empresa VISASA. Durant la seva presidència, l’entitat es va expandir, va dotar-se d’una estructura directiva professionalitzada i va donar una nova orientació a l’obra cultural amb l’ampliació de la biblioteca i l’adquisició del bosc de Can Deu. També va ser membre de la Fundació Bosch i Cardellach on va participar activament en la comissió d’urbanisme i va promoure el premi en memòria de l’historiador Miquel Carreras Costajussà del que havia estat amic i condeixeble.
Les activitats de Forrellad foren observades amb atenció pel jove Jordi Pujol. Així, quan va sortir de la presó el 1963, va voler conèixer-lo i va concertar una cita a través del seu company del CC Carles Monner. A banda de la seva activitat empresarial, Forrellad havia estat un dels fundadors el 1958 de la Asociación Católica de Dirigentes de Sabadell, vinculada a Acción Católica, que agrupava a empresaris amb consciència social que, a tall d’exemple, desplegaren amb col·laboració amb Càritas una xarxa d’assistentes socials als barris. L’entrevista fou un èxit i des d’aleshores Forrellad esdevingué un dels homes de la seva confiança i una peça clau en l’aventura financera de Pujol que veia en ell el prototip del modern capità de la indústria. De fet, Forrellad encarnava a aquells sectors emergents de les classes mitjanes que estaven promocionant-se i convertint-se en grans empresaris com ara els Sumarroca, Callís, Colomer, Vives… dels quals Banca Catalana-BIC seria l’operador financer.
Així s’incorpora immediatament al consell d’administració de Banca Catalana. Posteriorment, el 1965, fou nomenat vicepresident del BIC, després de la seva adquisició per Banca Catalana. El 1978 s’integra novament a la comissió executiva del Banca Catalana. A més, va participar activament en les iniciatives culturals del grup. Així va presidir la Fundació Catalana i la Fundació Enciclopèdia Catalana, fou membre de la Fundació Artur Martorell, dedicada a la pedagogia i patró d’Òmnium Cultural.
Forrellad s’afilià a Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) i el 1975 promogué una trobada amb personalitats del món empresarial sabadellenc –gens proclius al catalanisme polític- amb Jordi Pujol. Després del restabliment de l’autonomia va formar part del Consell Català d’Ensenyament, del Consell de Treball de la Generalitat i presidí l’Institut de Reinserció Social. Per la seva trajectòria, el 1982 va ser guardonat amb la Creu de Sant Jordi.
El final de la seva vida coincidí amb la crisi que menà a la desaparició de Banca Catalana. El juny de 1982, en plena crisi, Pujol delegà en Forrellad la creació d’un consell de notables amb l’objectiu de salvar el banc. Una tasca que es revelà impossible. El 17 de setembre de 1982, el Banc d’Espanya va dissoldre el consell de notables i es va fer amb el control de l’entitat com a mesura prèvia a la seva subhasta. De fet, Forrellad, va ser un dels 24 consellers i executius de Banca Catalana imputats el 1984 pel Fiscal General de l’Estat, malgrat haver mort al desembre de 1983 i que finalment resultaren absolts el novembre del 1986.
Antoni Forrellad va ser – com Jordi Pujol- un catalanista, catòlic practicant i defensor de la doctrina social de l’Església. Tant a ASEA-CES com a UH els seus treballadors percebien els salaris més elevats de la ciutat. També, a ambdues empreses, va establir una sèrie de comissions per negociar amb els treballadors qüestions com els reglaments o les primes. Així mateix les seves empreses pagaven les hores dels aprenents a l’Escola Industrial, els seus treballadors gaudien d’una hora setmanal remunerada per a formació cultural i va promoure les beques d’estudi. A més, sempre va mostrar un gran interès en proveir als seus obrers d’habitatge, ja sigui mitjançant la seva promoció directa com a ASEA-CES o a través de la cooperativa d’habitatge a UH i va impulsar la creació d’economats i clubs d’empleats. Unes condicions laborals i socials que feren que molts treballadors cerquessin feina a les seves empreses.
D’altra banda, no acomiadava als seus empleats detinguts per motius polítics i fins i tot els ajudava econòmicament.
Forrellad i Farrés
Devem a Antoni Farrés, en la llarga entrevista que va concedir a Xavier Domènech, un interessant relat de les seves relacions amb Forrellad. Farrés va començar treballar com auxiliar administratiu a UH el 1965:
UH era una de les fàbriques més importants de Sabadell (…) que pertanyia a un model del que llavors se’n deia neocapitalisme, on a pesar de tot es pagaven uns sous que estaven per sobre de la mitjana; per sobre per descomptat del tèxtil, però també per sobre del metall. Responia a aquelles teories que s’havia de retribuir una mica millor els treballadors perquè fossin capaços de convertir-se en consumidors dels propis productes que es fabricaven en cadena. De fet, la fàbrica va ser una de les primeres que es van modernitzar i de les que a Sabadell van començar a treballar en cadenes semiautomàtiques de muntatge i producció (…) Devia ser a finals del 69 que surto de la presó. Unitat Hermètica em torna a admetre. A l’Álvaro García Trabanca, que treballava a ASEA-CES, que també era de l’Antoni Forrellad, també el readmeten. El Forrellad era d’aquestes persones de la burgesia que potser no eren actives però que ajudaven amb diners o ajudaven en situacions com aquestes (…)Algunes vegades en cridava i em deia: ‘Farrés, ja sé el que demaneu vosaltres és el que hi ha a Europa, però és clar, aquí…”.
Continuant amb el relat de Farrés, amb motiu de les mobilitzacions contra el Proceso de Burgos, van fer vaga algunes empreses de Sabadell, entre elles UH.
Devien posar un ultimàtum a Forrellad perquè m’acomiadés, acusant-me de ser un dels incitadors de l’aturada (…) M’acomiaden al febrer del 71 i encara no tenia el títol. Tinc un problema immediat i és com m’espavilo. Reclamo a magistratura i el que fem és arreglar-ho amb un acord de conciliació previ a nivell sindical. Em paguen una indemnització. Aquests diners em va servir per muntar el primer despatx de laboralistes a Sabadell”. De totes formes, Farrés excusa a l’empresari: “l’Antoni Forrellad estava a Banca Catalana i estava en tot el tema de l’Enciclopèdia Catalana; és a dir, des d’una altra òptica estava fent un tipus de coses que no devien ser massa ben vistes pel règim. Suposo que devia ser vulnerable en el sentit que: ‘O fas fora aquell o comences a tenir problemes!’ Pel que després vaig saber, al Forrellad li diuen que això de cap manera no pot ser i que m’ha d’acomiadar. Suposo que es devia trobar prou apurat o el devien pressionar. Això és una deducció que no puc afirmar sinó lligant caps després d’una conversa que havia tingut amb Forrellad”.
El 5 de desembre de 1983, amb 71 anys, va morir víctima d’un vessament cerebral. Només conèixer la notícia Jordi Pujol va desplaçar-se a Sabadell per donar les condolences a la família.
Homenatges pòstums
Dos dies després va tenir lloc el multitudinari funeral a l’església de Sant Fèlix, oficiat per mossèn Busquets, al que van assistir més d’un miler de persones moltes de les quals hagueren de seguir l’ofici fúnebre a la plaça Sant Roc. Al sepeli hi anaren el consistori en ple, presidit per l’alcalde Farrés i una nombrosa delegació del govern de la Generalitat. El conseller adjunt a la Presidència, Miquel Coll i Alentorn, de Governació, Macià Alavedra, d’Economia, Josep Maria Cullell, d’Obres Públiques i Política Territorial, el sabadellenc Xavier Bigatà; de Treball, Joan Rigol, i de Cultura, Max Canher juntament amb Marta Ferrusola en representació del president de la Generalitat. A més d’alts càrrecs del govern autonòmic com el director general d’Esports, Lluís Vilaseca, i representants del món empresarial com l’expresident del Barça, Agustí Montal, o polítics com Anton Cañellas. També la Delegació del Govern a Catalunya va enviar al seu assessor econòmic, el sabadellenc Manuel Garriga, que havia estat tinent d’alcalde del PSC en el primer ajuntament democràtic després de la mort de Franco.
El 15 de febrer del 1984 Jordi Pujol es desplaçà a l’Escola Universitària d’Estudis Empresarials per presidir l’acte d’homenatge a Antoni Forrellad organitzat per la UAB, ajuntament de Sabadell, Fundació Bosch i Cardellach, Jove Cambra, Patronat Català Pro Europa i Casal d’Europa. A l’acte van intervenir, entre d’altres l’alcalde Farrés i el conseller d’Indústria Vicenç Oller. Jordi Pujol destacà la seva amistat amb Forrellad, que il·lustrà amb moltes anècdotes, la seva bonhomia i el caràcter exemplar de la seva activitat empresarial: “Havent repassat el que fou la seva aportació econòmica, cultural, política i cívica al país, no sabria parlar d’un aspecte concret. Tots són prou rics i densos”. Per la seva banda, Farrés assenyalà al seu caràcter tolerant i la seva militància per la democràcia. “La sabadellenquitat integra totes les facetes d’Antoni Forrellad” –rematà-.
La seva mort marcà la fi d’una època. La crisi industrial de la dècada del 1980 soscavà definitivament les bases de la vella ciutat-fàbrica. Antoni Forrellad fou el darrer d’una llarga nissaga d’industrials sabadellencs.
Bibliografia
BENAUL, Josep Maria. Antoni Forrellad Solà en Cien empresarios catalanes. LID Editorial Empresarial, Madrid, 2006.
SANTAMARÍA, Antonio. Convergència Democràtica de Catalunya. De los orígenes al giro soberanista. Ediciones Akal, Madrid, 2014.
SERRANO J. i DOMÈNECH X. Antoni Farrés. Quan els obrers van assaltar l’Ajuntament. Angle Editorial. Barcelona, 2015.
Diario de Sabadell, 8 de diciembre de 1983 y 17 de febrero de 1984.
