Devem a Marian Burguès (1851-1932) una vívida i única descripció de la celebració del Carnestoltes a les dècades de 1860-1870 extret dels seus records d’infantessa.
El Carnestoltes o Carnaval és una festa que se celebra immediatament abans de l’inici de la Quaresma cristiana. Per a l’Església catòlica, la paraula Carnaval, prové del llatí carnem llevare, és a dir abandonar la carn. Encara que, segons altres interpretacions, respon a l’expressió carne avalis o privació de carn. La denominació catalana Carnestoltes també prové del llatí, carnis tollendas, és a dir quitar o retirar la carn.
Segons els historiadors de la religió i els etnòlegs, el seu origen es remunta a les festes que els antics gecs celebraven en honor del déu del vi Dionisios i els romans al seu equivalent, Bacus. El carnaval, doncs, seria una adaptació cristiana de la festa pagana que va ser importada a Amèrica pels conquistadors espanyols i portuguesos.
La festa del Carnaval és la del món al revés on s’escull un rei -a Roma era un esclau que al final de la festivitat era sacrificat- que permet allò que quotidianament estava prohibit. Aquests elements transgressors han comportat que, a llarg de la història, s’hagi intentar prohibir-lo en moltes ocasions. La darrera durant la dictadura franquista.
La tradició sabadellenca
Segons el relat de Marian Burguès, el Carnestoltes a Sabadell començava el Dijous Gras a càrrec dels “teixidors de més barrila” que disfressats, moltes vegades de dona, recorrien els tallers i fàbriques. En moltes d’aquestes fàbriques el patró pagava als seus treballadors un berenar amb truites, botifarres i vi.
La passada del Dijous Gras tenia per objectiu convidar a tothom a rebre el diumenge després de dinar a Sa Majestat Carnestoltes. A tal efecte es preparava una tarima a la plaça de l’Ajuntament amb materials aportats gratuïtament pels empresaris d’obres com ara el Bou, Xico Sarrià i Sagal. A la tarima s’instal·lava una escalinata i un tro que era decorat per pintors amb escuts on figuraven pernils, botifarres i porrons plens de vi. A aquesta tarima hi pujava el seguici del Rei de la broma, format per l’Ajuntament, metges, comissions, astròlegs, generals, ministres, bisbes…
El diumenge de Carnestoltes, l’Ajuntament dels senyors i el dels pagesos anaven a rebre a l’estació de ferrocarril a S.M. Carnestoltes. Els primers vestits amb levita, barret de copa, cols de camisa desmesurats, faixa i polaines de xarol fins als genolls. L’Ajuntament dels segons anaven vestits amb antigues calces, davantal, gec, armilla curta i espardenyes. Al darrera d’aquesta histriònica representació municipal, desfilaven a cavall barons, ducs i cavallers de totes les èpoques i en burros els gitanos, trabucaires, carlins o milicians. A peu marxaven cors cantant, orquestres amb instruments estrafolaris, comparses de metges, notaris, advocats, rectors, monges, capellans i frares de totes les ordres, ballarines i óssos. Tancava la desfilada un seguit de carros guarnits, vaixells tirats per bous, carros-cistells i les “fantasies les més estravagants (sic) que ningú pugui arribar a imaginar”.
Al sortir de l’estació, S.M. Carnestoltes era pujat a una carretel·la oberta, als compassos de la Marxa Reial, interpretada per diverses orquestres repartides entre la comitiva que el menaven fins al tron instal·lat a la plaça. Allí, durant tota la tarda, rebia les visites d’ambaixadors i comissions. A la nit es feien prèdiques i conferències còmiques sobre els assumptes locals. Durant aquells dies, “hi havia llibertat de crítica i de ridiculitzar el que es tenia per més sagrat”.
Dilluns la festa continuava amb ballades de gitanes davant S.M. Carnestoltes i on, a més de les de Sabadell, venien les colles de Ripollet, Sentmenat o Castellar. A la plaça es muntaven bastides amb taulons on, pel preu d’un ral, es podien veure les ballades des d’un punt elevat. Les entrades de les colles estaven precedides per un diable que feia petar les xurriaques tot anunciant d’on era la colla.
Dimarts a la tarda, dia festiu, es celebrava la gran cavalcada on S.M Carnestoltes recorria els principals carrers de la ciutat en la carretel·la descoberta. Tot el recorregut estava ple a vessar de comparses de tota mena, carros al·legòrics, vaixells, carrosses, cors, orquestres, comissions i peons amb safates recollint monedes pels pobres. Els vehicles anaven plens de màscares amb canyes llargues i una bossa al capdamunt per recollir diners. “Desgraciat del que es mirava la cavalcada i no afluixava l’armilla a les safates o les bosses penjades dalt les canyes: era agredit per totes les comparses”. Els diners arreplegats eren dipositats a la carretel·la de Sa Majestat.
Tots els carruatges portaven ous buidats i plens de cendra, calç, fum d’estampa o mangra. També es llançaven, confits de farina, caramels amb pebre, llobins, cigrons, mongetes corcades o blat de moro. Tots els vidres i parets quedaven amb les marques de la batalla i “on era més acarnissada la lluita era en el cafès o hi havia ball de societat”.
Acabat el recorregut, S.M. Carnestoltes tornava al tron de la plaça fins l’hora de sopar després del qual atenia les consultes en veu alta de metges i practicants. “Els disbarats eren tants que la gent no tenia temps de respirar, car el riure era continu”, manté Burgés. Les sales de balls eren totes plenes diumenge, dilluns i dimarts; tarda i nit. El darrer que es celebrava la nit i solia estar molt concorregut.
L’enterrament de Sa Majestat Carnestoltes
A Sa Majestat se li donaven ajudes amb xeringues descomunals, se’l portava a combregar amb una portadora precedida per una gran esquella.
Un bisbe li donava l’extremaunció i finava després d’haver fer testament i confessat. Un plor general dels que eren dalt del cadafalc donava a conèixer l’últim badall. No es pot descriure aquella tabola en forma de plors de tota mena”. La lectura del testament, en broma, “deia el que no era permès dir en estat normal i passades les festes del Carnestoltes”. Dimecres, pocs anaven a treballar, ja que es celebrava l’enterrament de Sa Majestat que era la conclusió de la festa. “Llanternes, estrenyecaps, calces de dona, llençols, enagos i camises pagaven la festa. Farina, figues seques i grans d’all anaven en dona. El tablado era endolat, S.M Carnestoltes, groc, embagulat, damunt un túmbol, amb atxes de vent que feien més fum i fortor que nos pas llum, era exposat des del matí i algun desgavat anava a fer-li una visita”.
A les nou es feia l’enterrament organitzat per la direcció del Club Calces format per artistes i caricaturistes, amb cartels i fanals amb tota mena d’inscripcions.
Eren per morir-se de riure els vestits estrafolaris i les comparses d’una indumentària imaginària i era seriós i feia meditar llegir tot el que acompanyava al difunt Carnestoltes. I quins ninots i quina intenció! La caricatura era de lo més salat! Allò era tota una manifestació de crítica administrativa, política i de sociologia, tal com s’entenia a l’època. L’enterrament del Carnestoltes era una vàlvula que desvaporava”.
Cada any, els infants cantaven per Carnestoltes les mateixes cançons. Entre elles Marian Burguès esmenta dues:
Carnestoltes, quinze voltes,
i Nadal de més a més;
tots els dies fossin festa,
la Quaresma mai vingués.
I aquesta altre:
El pobre Carnestoltes s’acaba de morí
Un plat de mongetes i mitja de vi.
Sí, sí!
La societat de ball L’Americana, la primera que funcionà “ben reglamentada” a Sabadell, formava part cada any en l’organització del Carnaval. Fins i tot va encarregar a un músic de Barcelona compondre la lletra i música d’aquesta cançó:
Tant bo que era i tan festiu,
no n’hi ha hagut cap més al món?
Per què encara avui no viu?
Per què avui ja no respon?
Plorem! Plorem si és que podem.
Plorem, plorem, plorem, plorem!
Aquesta cançó va ser durant molts anys la nota culminant de l’enterrament de Sa Majestat, interpretada per les comparses de l’Americana. Acabat l’enterrament es cremava el calabre del S.M. Carnestoltes i es donava oficialment entrada a la Quaresma. Un temps que, abans de l’enderrocament d’Isabel II, no es permetia ballar públicament i quan es respectava escrupolosament la prohibició de menjar carn.
El pampa-figues
A les festes del Carnaval es celebrava la broma del pampa-figues cara als infants. A la punta de canya es penjava un llarg fil amb una figa seca. La mainada havia d’agafar la figa amb la boca sense fer servir les mans. Si algú allargava la mà era castigat amb un cop de canya. Una munió de nens i nenes anaven frec a frec amb la boca oberta per menjar-se la figa.
Aquell era un passatemps al nivell de la mentalitat de l’època, allavors (sic) cap obrer menjava postres i la mainada anàvem afamats de llaminadures. Encara que ens diguessin que feien cucs”, afegeix Burgés.
Marian Burguès acaba la seva descripció de les festes de Carnestoltes amb un comentari sobre els balls de màscares. Al seu parer, “una desgràcia, un gasto inútil”.
A Sabadell s’organitzaven tres balls de màscares a l’any. El primer a càrrec dels músics i els joves, tots sols, on ballaven els homes amb els homes. El segon on hi participaven mitja dotzena de disfresses de noies promeses que “hi anaven mig obligades”. El tercer i darrer era el de dissabte de Carnaval. “Dones de totes les condicions i totes les edats omplien les sales de ball a fer impossible moure’s”.
Segon Burguès, en un comentari moralitzant, afirma:
Qui no ha vist una dona gata moixa disfreçada (sic) i amb la seguretat de què ningú no la coneix, no sap res del cinisme, de la poca-solta i del desenfrè d’una bogeria”. Esmenta les disfresses, “sense cap noció de gust artístic” d’astròleg, escolans, bebès, manoles, pageses, capritxos… “De tot hi havia, fora res d’original i de gust. Cames, sí; en aquells temps les dones ja es dalien (sic) per ensenyar les cames i les cuixes i tot”.
L’autor acaba amb la següent reflexió: “Jo no defensaré la moralitat dels balls de màscares perquè entenc que la moralitat és una cosa relativa de segons quins temps i de quins països (…) Puix que, al meu temps, les màscares no es destapaven la cara després del ball, tot restava en un misteri i que feia desvariejar molt de temps. És una compensació per la dona el poder demostrar un cop l’any que li agrada i així pot venjar-se postergant els balladors ingrats que no la traguerem (sic) a ballar”.
Bibliografia
BURGUÈS, Marian. Sabadell del meu record. Cinquanta anys d’història anecdòtica local, Joan Sallent impressor, Sabadell, 1929.
FRAZER, James George. La rama dorada. Magia y religión. Fondo de Cultura Económica, Madrid, 1989.
