La denominació dels carrers resulta una forma d’apropiació simbòlica i política de l’espai urbà. Per això, els canvis de règim han anat acompanyats de modificacions en el nomenclàtor que, sovint, han desfermat polèmiques com les que som testimoni ara amb el projecte del govern municipal de revisar-ho.
A l’Antic Règim les denominacions dels carrers tenien el seu origen en les particularitats topogràfiques o geogràfiques de l’entorn, amb activitats relacionades amb professions i oficis o a mostres de la devoció religiosa que, moltes vegades, la tradició oral i popular acabava modificant. D’aquella època daten els noms de Raval, Sant Antoni, Rosa, Pedregar, Safareig o Gràcia. Aquesta pràctica es manté fins al primer terç del segle XIX quan el creixement de la ciutat no es planificava i els nous carrers s’anomenen en funció dels usos populars. D’aquest període daten els carres Tres Creus, Montserrat, Comèdies, Llobet, Manaut, Soledat, Sant Honorat o Horta Novella.
L’assentament de la revolució liberal, entre 1833 i 1855, provoca l’aparició de denominacions alienes a les tradicions purament locals. Segons Carlos Serrano, el liberalisme va cercar l’apropiació civil de l’espai urbà amb una pressa de possessió simbòlica de la ciutat mitjançant la imposició de noves denominacions. Es tracta de marcar el territori públic amb senyals que no tenen a veure amb sants i verges ni amb activitats de la vida quotidiana, sinó en funció de la història amb noms de polítics, militars, artistes o juristes. Aquesta secularització determina una certa jerarquia i alhora propicia que el nomenclàtor provoqui la polèmica política i ideològica i explica els canvis de noms en funció dels avatars polítics del moment
A Sabadell, la Plaça Major passa a denominar-se el 1836 plaça de la Constitució. També d’aquella època daten els carrers del Sol, de la Lluna i Estrella, que segons Antoni Onetti i Jordi Torruella, podrien tenir ressonàncies maçòniques. El 1855, el ple municipal aprova la denominació massiva de noms de carrers a militars i polítics liberals com Mendizábal, Riego, Lacy, Mina, Torrijos, Argüelles, Zurbano, Gurrea, Duque de la Victòria… alguns dels quals perduren fins als nostres dies i d’altres foren depurats durant la dictadura franquista. La Revolució Gloriosa (1868) va comportar el canvi de denominacions. El carrer Alfonso serà rebatejar com Blas Pierrad, el primer general espanyol que es declarà republicà. El carrer Isabel II, el Passeig Isabel II i el pont d’Isabel II foren anomenats respectivament la Torre, en homenatge al general signant del manifest de Cadis i que amb el temps es conservà com carrer Latorre –únic que ha quedat d’aquella època- Passeig de la Revolució de Setembre i Pont Nacional. El carrer de Luisa Fernanda passà a dir-se carrer Topete en honor del brigadier que comandà la revolta de l’esquadra.
El 1864 s’aprova el primer pla general d’ordenació urbanística, obra de Francesc Daniel Molina. De manera que, a partir de llavors, es planifica el creixement urbà i els carrers tenen nom abans de ser construïts. El següents plans urbanístics, de 1886 i 1928, introdueixen una barreja de noms d’origen espanyol, català i local. Tanmateix, al darrer terç del segle XIX sovintegen les denominacions dedicades a prohoms de la burgesia industrial de la ciutat com ara Turull, Duran i Sors, Brutau, Buxeda o Calassanç Duran. A la dècada de 1920, a l’època dels alcaldes de la Lliga Regionalista, es desfermà una polèmica amb els republicans que criticaren la denominació de noms de carrers a figures mitificades pel catalanisme, especialment al barri de Gràcia, per personatges de caràcter universal.
Fins a la dictadura de Primo de Rivera només es detecten canvis puntuals com ara el provocat per l’anexió de la Creu Alta per evitar duplicitats o en motiu de la mort o d’algun esdeveniment important. Així l’actual plaça de Sant Roc passa a denominar-se de Pi i Margall (1902), Pare Joaquim Corominas (1914), plaça de Prat de la Riba (1917) i Pérez Galdós (1920). Amb motiu de la Primera Guerra Mundial, el carrer Nou de Jonqueres (l’actual avinguda 11 de setembre), passa a denominar-se avinguda 11 de novembre (1918) data de l’armistici i el carrer Jardí a dir-se carrer Bèlgica.
Dictadura de Primo de Rivera
A la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) es produïren pocs canvis, però molt significatius. Així es donen nom de carrers a personatges de la dictadura com el mateix Primo de Rivera, Martínez Anido, Barrera i Milans del Bosch. D’aquell període es conserven els noms de Papa Pius XI, Doctor Xercavins, Metge Mir, Narcisa Freixas o Doctor Crehueras. A la caiguda de la dictadura la Comissió Permanent de l’Ajuntament del 14 de març de 1930 va eliminar les denominacions dels seus protagonistes.
República
Entre la proclamació de la Segona República i l’esclat de la Guerra Civil es realitzaren una dotzena de modificacions al nomenclàtor. La Comissió de Serveis Municipals del 18 de desembre del 1936 ho justificà de la següent manera:
Una de les manifestacions externes de la història d’una ciutat són els noms dels seus carrers. Ells han de respondre al sentir i al pensar del poble. Són l’expressió viva d’un ambient, d’una mentalitat triomfant, d’un estat d’opinió (…) Cal que, en primer lloc, siguin bandejats tots aquells noms de carrers que recorden unes idees o uns personatges que han estat abatuts per sempre o llençats a un oblit absolut. I cal, després, que aquests noms siguin substituïts per altres noms gloriosos que signifiquen una fita lluminosa en la història, l’art o en les ciències de la nostra terra o fora d’ella”.
La Rambla canvià el seu nom per Passeig de la República, la plaça Major per plaça de Galán i García Hernàndez, la plaça del Mercat per plaça 14 d’abril, el carrer Alfons XIII per Francesc Layret i el carrer Papa Pius XI per Salvador Seguí. Segons Onetti i Torruella aquests canvis expressen un equilibri entre federals, radicals, anarcosindicalistes i catalanistes.
A la Guerra Civil es produí una autèntica transformació del nomenclàtor en clau clarament revolucionaria. D’un total de 400 carrers, una seixantena foren modificats; és a dir, al voltant del 15 per cent. Els criteris per aquestes substitucions foren explicitats a la comissió creada a tal efecte: “suprimir tots aquells noms que per la persona que els portava o les idees que representaven estaven en pugna amb l’ideari que informa el moviment actual, i en quant els noms que han de substituir aquells, s’han buscat noms de sabadellencs representatius, en primer lloc, de catalans després, i finalment de personalitats de renom universal, fugint però d’aquells grans genis de tan grans i celebrats perden tot el seu significat en donar un nom a un carrer”.
Aquests canvis s’aprovaren definitivament després d’un llarg debat el 6 de gener de 1937 on s’imposaren les propostes més radicals. Així s’eliminaren tots els noms de carrers relacionats amb el santoral, institucions o personatges vinculats a l’Església catòlica, en total 46 carrers, i aquells dedicats a personalitats considerades burgeses com ara Metge Mir, Puig i Cadafalch o Massagué. Aquest darrer es va dedicar a Mateu Morral. Les noves denominacions eren una barreja de les diverses corrents de les forces republicanes. Els comunistes tingueren els carrers Marx (Tres Creus), Engels (Marquès de Comillas), Lenin (Sant Joan) o URSS (Sant Honorat); els anarquistes a Kropotkin, Bakunin (Sallarès i Marra), Proudhom (Reina Eleonor), Durruti (Sant Cugat); els socialistes a Pablo Iglesias (Puig i Cadafalch); els republicans a Salmerón (Fra Batlle) o Marat. També s’inclogueren denominacions d’escriptors progressistes com ara García Lorca (Rector Centena), Gorki o Tolstoi (Pare Sallarès).
Pel que respecta a les personalitats sabadellenques s’emprà un procediment similar. Entre ells artistes com ara Marian Burguès, Margalef, Soler i Gómez o Quer; líders obreristes com Mir, Domènec Tort o Josep Miquel o l’alcalde de la Primera República Feliu Crespí. En alguns casos es va cercar que els canvis tinguessin la menor incidència possible. Així el carrer Metge Mir fou substituït per Mir, sindicalista mort a la vaga general del 1917, el carrer Sant Miquel, pel també sindicalista Josep Miquel, el de Lluís Vives per Amadeu Vives.
Entre els noms desestimats trobem la proposta de l’historiador Miquel Carreras d’introduir vells topònims locals o masos desapareguts com ara Mas Rubial, Mas Vergés, Mas Coloma, Mas Oleguer o Mas Oller o altres propostes per a personalitats com Franklin, Giordano Bruno, Isaac Albéniz, Marie Curie, Valle Inclán o Alfred Nobel. L’últim canvi del nomenclàtor es produí un mes abans de l’entrada de les tropes franquistes, l’actual plaça del Gas, aleshores denominada plaça d’Espartero o del Duc de la Victòria, passa denominar-se de les Brigades Internacionals.
La depuració franquista
El primer Ajuntament franquista va apressar-se a canviar el nomenclàtor. El 25 de febrer de 1939 la Comissió Gestora ordenà esborrar totes les retolacions posades pels “rojo-marxistas”. El maig del 1939 es decideix deixar el nomenclàtor amb les mateixes denominacions que abans de la proclamació de la Segona República, però amb la inclusió dels noms de Generalísimo Franco, José Antonio Primo de Rivera, Ejército Español, Navarra, Castilla, Calvo Sotelo, General Mola i Alcázar de Toledo.
Ara bé, no fou fins al 24 de novembre i 11 de desembre de 1939 que es decideix fer una profunda revisió del nomenclàtor en clau de passar comptes amb totes les denominacions de ressonàncies liberals, progressistes i democràtiques que afectaren a carrers de places algunes de les quals dites així des de feia més d’un segle. Una justificació que pot llegir-se en la resolució de la Comissió Gestora del 27 de maig de 1939:
El paso de los hombres de la demagogia por la dirección de la cosa pública se ha distinguido siempre por el prurito dejar rastro de sus huellas a través de las denominaciones de calles y plazas de la ciudad (…) Esto es lo que ha sucedido en Sabadell desde hace cien años, cien años de inconsciencia, en realidad, cien años en que unos por malicia cierta, por negligencia otros y por nefasta simpatía no pocos, han permitido, tolerado y pretender consagrar nombres y denominaciones que a la postre, después de una dura y sangrienta prueba se ha convenido que eran un letal desplazamiento en el camino de la salvación de España”.
Un criteri que amplià la Delegación de los Servicios de Orden y Moral Pública el 24 de novembre de 1939:
Hay que infiltrar en el alma ciudadana la elegancia espiritual que fluye, después de la Cruzada, de nombres y gestas de salvación y enaltecimiento. Por contra, debemos, con altivez de vencedores, borrar todos aquellos nombres y fechas que significaron en aquellos tiempos ominosos exaltación del antipatriotismo, menoscabo del sentimiento nacional católico de España”.
Així van caure del nomenclàtor els noms de polítics, escriptors, científics o artistes com Blasco Ibáñez, Pérez Galdós, Jovellanos, Pi i Arsuaga, Riego, Lacy o Narcís Monturiol substituïts per Alemania, Duce Mussolini, Légion Cóndor, Flechas Azules, 27 de enero de 1939 o Plaza de los Mártires. Com observen Onetti i Torruella hi hagueren sonades confusions com el cartògraf Eduard Brossa (actual carrer Francesc Bellapart) confós amb l’anarquista Jaume Brossa. També es va castellanitzar tot el nomenclàtor i es va posar la paraula “virgen” a totes les denominacions de ressonàncies marianes com ara Montserrat, Salud, Carmen o Soledad o de “santo” amb personatges que no tenien res a veure amb el santoral com Baldomero o Valero.
Fins el 1945 s’introduïren més canvis. Així, el 1941, els carrers Rafael de Casanovas i d’en Font adoptaren la denominació de Reverendo Ángel Rodamilans i Cardenal Gomà. El 1942 el carrer de Foment passà a dir-se Vila Cinca i el de Tomàs Viladot es rebatejà com Nuestra Señora de las Nieves.
La derrota de l’Alemanya nazi provocà, el 1945, que foren eliminats les denominacions més palesament feixistes; així els carrers Duce Mussolini i Flechas Azules foren canviats pels de Sallarès i Pla, quan es celebrava el centenari del seu naixement, i Alfons Sala, que acabava de morir.
La revisió de l’ajuntament democràtic
Amb la restauració de la democràcia, l’Ajuntament presidit per l’alcalde Antoni Farrés va procedir el 18 de juliol de 1979 (data de ressonàncies simbòliques) a la catalanització del nomenclàtor i la seva depuració de denominacions d’origen franquista.
Tanmateix aquesta no fou complerta, doncs es conservà el nom de l’alcalde Marcet a qui l’alcalde Burrull li dedicà el 1974 la plaça cèntrica on hi havia estat l’enderrocat Hospital de la Caritat. Tampoc es canviaren alguns dels carrers que abans del franquisme havien estat dedicats a pròcers de liberalisme com ara el carrer Madoz que continuà anomenant-se, Alemanya, el d’Almirall Topete que conservà la denominació d’Alfons Sala, col·laborador de la dictadura de Primo de Rivera, el carrer Torrijos que conservà la denominació de Portugal, Argüelles que continuà amb el nom franquista de Sallarès i Pla, o l’esmentat carrer de Tomàs Viladot, fundador de la maçoneria i de la Institución Libre de Enseñanza, però a qui se li va dedicar un altre carrer el 1985. Per contra altres carrers retornaren a la seva denominació original com el dedicat a Jovellanos, que durant el franquisme s’anomenà Santa Maria de la Cabeza o el carrer de Riego, dit 27 de enero de 1939, data de l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat.
El 30 d’octubre de 1985 es va fer una segona revisió del nomenclàtor, sent regidor de Cultura Isidre Creus, que va donar el nom de la plaça ubicada davant de l’estació de la RENFE Centre a l’alcalde franquista Antoni Llonch, o al Dr Relat, alcalde de Sabadell a la dictadura de Primo de Rivera, potser per a compensar la inclusió de l’alcalde Moix. En properes entregues d’aquestes secció aprofundiren en els canvis del nomenclàtor des de la reinstauració de la democràcia.
Bibliografia
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició, Edicions Riutort, volums III, IV i V.
ONETTI VERA, Antonio i TORRUELLA i LLOPART, Jordi. Els noms dels carrers. Un mirall dels canvis polítics dins Sabadell 1931-1945. Una esperança desfeta. Museus Municipals. Ajuntament de Sabadell, 2010.
SERRANO, Carlos. El nacimiento de Carmen. Símbolos, mitos y nación. Taurus, Madrid, 1999.
‘Nomenclàtor‘ a la web de l’ajuntament de Sabadell.
