La parròquia de la Puríssima, a la Via Massagué. Autor: J.d.A.

‘Història de Sabadell’. Els orígens de la parròquia de la Puríssima Concepció (1867)

Divendres passat s’iniciaren els actes de commemoració del 150è aniversari de la creació d’aquesta parròquia, que fou la segona de la ciutat. Aquí ressenyem els esdeveniments que menaren a la construcció del temple.

El 24 de juny de 1867 es va signar el Concordat entre el govern espanyol i l’Església catòlica, en el qual s’admetien les modificacions de les parròquies. Llavors Sabadell tenia uns 20.000 habitants, però només una parròquia la de Sant Fèlix. Així doncs, el bisbe de Barcelona, Pantaleó Montserrat Navarro informà al l’Arxiprest de Terrassa que s’havia tramès el 27 de juny la Reial Cèdula per tal de erigir una nova parròquia a Sabadell, que s’anomenaria de Santa Maria de la Puríssima Concepció i una altre auxiliar de Sant Fèlix i que seria la de la Santíssima Trinitat.

El rector de Sant Fèlix, mossèn Josep Regàs, trameté el 27 de desembre del mateix any, la demarcació de les parròquies sabadellenques. La parròquia de la Puríssima Concepció abastava la zona ubicada entre els carrers Sant Jaume i  Les Valls, la plaça de l’Àngel, la part esquerra de la Salut fins als límits de la parròquia de Junqueres i els actuals barris de Can Rull, Can Puiggener que aleshores no existien, en total uns 5.000 habitants. El 27 de gener del 1868 el ministre de Gràcia i Justícia aprovà el nomenament de mossèn Melcior Arús i Diviu com a primer rector de la parròquia que prengué possessió del càrrec el 18 d’agost del mateix any.

La parròquia de la Puríssima i la Via Massagué. Autor desconegut.
La parròquia de la Puríssima i la Via Massagué. Autor desconegut.

La primera preocupació del rector fou dotar d’un temple per a la nova parròquia. A tal efecte es dirigí a l’Ajuntament, que es va negar-se al·legant motius econòmics. Per a pal·liar la manca d’una església pròpia, la junta rectora de la Casa de Caritat i Beneficència, ubicada a l’actual plaça Marcet, i de la que formava part l’Ajuntament acceptà que el temple de la nova parròquia s’instal·lés provisionalment a la capella. Hem de recordar que la Casa de Caritat havia estat un convent del Caputxins fins que arran de la desamortització de Mendizábal el 1835 el govern espanyol va fer-ne donació a l’ajuntament de Sabadell el 1843 per tal d’establir un hospital i una escola infantil. El març de 1845 es signà un conveni entre la Corporació Municipal i les Carmelites per que aquestes tinguessin cura i ocupessin la Casa de Caritat fins que l’Ajuntament no disposés el contrari. Aquesta situació es perllongà fins el 1905 quan el Consistori els hi retirà l’acord i les Carmelites es reubicaren en un edifici de la seva propietat al carrer Garcilaso, on encara hi son.

A primers de novembre del 1869, mossèn Arús demanà permís a l’Ajuntament per alçar un campanar a la Casa de la Caritat que li fou concedit el 22 del mateix mes amb les campanes de la parròquia suprimida de Sant Pau de Riusech. Mossèn Arús va morir un any després, el 1870, el bisbe fra Joaquim Lluch i Garriga nomenà interinament a mossèn Joan Clerch Casalí amb l’esperança que al ser sabadellenc donaria una embranzida a la construcció de l’església. Tanmateix la situació política del país no era propicia per a aquest objectiu. En paraules del mossèn Joaquim Guiu, autor d’una monografia sobre la parròquia:

Totes les temptatives foren endebades, car les jorns revolucionaris del 70 al 73 havien atuït els bons fidels, els quals, no veient un marge de seguretat, no s’afanyaven a construir, sinó que es limitaven a dotar la parròquia d’alguns objectes necessaris al culte”.

El 5 de novembre del 1876 el bisbe Joaquim Lluch va visitar per primera vegada la parròquia de la Puríssima Concepció i va fer un prec tal que és pogués construir el temple. Mesos després, el 1877, era designat rector mossèn Narcís Sitjar Armenter amb l’objectiu de disposar de l’església parroquial. Finalment, amb l’autorització del bisbe Josep Maria d’Urquinaona, va acceptar la donació de les germanes Boadella i Balsach que van comprar per 12.020 pessetes al confiter Camil Roca i Mimó un terreny de 8.810 pams amb un hort per donar-lo a la parròquia. Aquesta finca permetia l’edificació d’una església de grans dimensions.

Les obres de construcció

La donació es va signar amb una sèrie de condicions. La primera consistia en què, en el termini d’any, començarien les obres que podrien ser enllestides en 28 anys, almenys el presbiteri per poder celebrar la missa. La finca retornaria a les seves donants o els seus successors si no s’acomplia aquesta condició. En cas de pesta, fam, guerra, revolució o qualsevol circumstància que impedís l’obra no es computaria dins del temps assenyalat. En un cop acabada l’església i acceptada per feligresos, les donants renunciaven als seus drets de possessió. Segons la segona condició, si l’església es destinés a un ús diferent del culte catòlic, les donants tornarien a ser les propietàries a la qual renunciarien en el moment de reobrir-se al culte catòlic. Aquestes condicions foren acceptades pel bisbat el 21 de març de 1879.

El 16 d’abril del mateix any es constituí la primera Junta Constructora que va demanar ajut a tota la ciutat per a sufragar el cost de les obres. La Junta estava formada per 25 persones, entre ells representants de la parròquia de la Puríssima i Sant Fèlix, a més de l’alcalde, Joan B. Corominas, i els regidors Pau Vilarrúbias, Esteve Serra, Jaume Fatjó, Francesc d’Assis Ferrer i Joan Sanmiguel. La primera pedra del futur temple fou col·locada i beneïda el 2 d’agost del 1879 en un acte que comptà amb la presència de les autoritats civils i religioses de la ciutat.

Disseny realitzat en motiu del programa d'actes del 150è aniversari de la parròquia.
Disseny realitzat en motiu del programa d’actes del 150è aniversari de la parròquia.

A primers de juliol del mateix any s’havia encarregat a l’arquitecte municipal Miquel Pasqual i Tintorer la confecció dels plànols del temple parroquial. Paral·lelament, 58 feligresos trameteren a l’Ajuntament un document on es demanava ajut econòmic. D’aquesta manera s’obrí una subscripció popular que uns dies abans de la col·locació de la primera pedra ascendia a 29.200 pessetes. Ara bé, la subscripció no va donar els resultats esperats, per la qual cosa la Junta Constructora decidí, el 19 de març de 1880, limitar les obres al més essencial, és a dir la capella i l’altar del Santíssim a l’espera de reunir més fons. Així doncs, l’arquitecte va elaborar un plec de condicions que es va presentar a subhasta l’1 de maig de 1880 i el 17 de mateix mes la construcció era atorgada al paleta Ramon Picart.

El 2 de febrer de 1881 el rector mossèn Sitjar beneïa la capella on per primer cop es va portar la sagrada hòstia acompanyada per una processó de la quasi totalitat dels feligresos. Als dies següents s’instal·là la imatge del Crist crucificat provinent de la capella de la Casa Caritat, es compraren dues piles d’aigua beneïda, la família Vilarrúbies paga els 400 rals del cost sagrari i l’Ajuntament li atorga una subvenció d’un miler de rals.

Vocació musical

El tercer rector de la Puríssima fou mossèn Salvador Vidal i Font que prengué possessió del càrrec del 6 de gener de 1882, a causa del trasllat de mossèn Sijtar a la parròquia de Santa Maria de Palautordera.

El nou rector es proposà reprendre les obres per a la culminar la construcció del temple amb un pressupost que ascendia a 166.376 pessetes tota una fortuna a l’època. Per a reunir aquesta quantitat dues persones piadoses oferien un préstec de 50.000 pessetes a retornar en deu anys sense interessos i una altre donà 5.000 pessetes. A més, s’obrí, el febrer del 1880 una subscripció popular que reuní 75.000 pessetes, encapçalada pel bisbe Jaume Català i Albosa on l’Ajuntament també hi va col·laborar. Entre les subscriptors figuraven els principals fabricants de la ciutat com ara Joan Sallarès, Joan Llonch, la viuda Brutau o Joan Plans.

Finalment, l’església fou beneïda el 31 de juliol de 1885 pel bisbe Català, assistit per nombrosos eclesiàstics. Un acte al qual també acudiren les autoritats municipals i judicials.  La solemne inauguració del temple va celebrar-se el 2 d’agost, coincidint amb la Festa Major de Sabadell.

De manera interina el campanar havia estat alçat el 1885 en una dependència al costat de l’altar major. El nou campanar d’influència modernista de 42 metres d’alçada es va començar a construir el 1891 i fou inaugurat el 21 d’octubre de 1893, convertint-se en el segon campanar de Sabadell ja que fins el moment només existia el de Sant Fèlix erigit el 1724. El campanar té quatre finestrals, un teulat de forma arrodonida i està cobert amb rajoles de ceràmica.

L’església de la Puríssima és d’estil neoclàssic i ocupa un total de 1.314,5 metres quadrats als quals cal afegir els 168 de la rectoria amb una llargada de 62 m. La nau principal fa 270 metres quadrats per gairebé 17 metres d’alçada i l’atri fa 21 metres quadrats. El temple té deu capelles per a les diferents devocions de 16 metres quadrats cadascuna. L’absis central, on hi l’altar major, fa 55,60 metres quadrats. La nau amida 270 metres quadrats amb un alçaria de 16,70m. L’arc del presbiteri és de 15 metres i hi ha vuit arcs torals, sis dels qual conformen la volta de canó de l’església i dos els del prebiteri. Per a la sagristia de 40 metres quadrats s’aprofità un espai entre l’església i la rectoria.

D’altra banda, la parròquia heretà alguns ornaments i joies de la suprimida parròquia de Sant Pau de Riusech entre elles la pila baptismal, dos copons de plata, un creu, un vas de plata, un encener, una creu parroquial, una capa pluvial i tres casulles, canelobres. També es portà la talla gòtica de Santa Maria de Sant Pau de Riusech.

Àngel Rodamilans
Àngel Rodamilans

Entre 1901 i 1903, el pare Àngel Rodamilans i Canals va ser el mestre de música de l’escolania de la parròquia. A partir de 1903 i fins el 1915 va ocupar el càrrec de mestre de capella i organista,  va ser en aquesta època quan l’escolania parroquial va assolir un nivell molt alt. De 1904 a 1910, va ser rector mossèn Hermenegild Santacana i el va succeir el 1916 el mossèn Pere Beleta i Gasull,  que va completar les obres del temple, amb l’adquisició de l’orgue i la construcció de l’últim altar que faltava. L’orgue va ser adquirit per subscripció popular que va recollir 35.265 pessetes, encara que l’instrument musical i el muntatge per a la seva instal·lació ascendien a 46.572 pessetes, la diferència de preu fou aportada pels membres de la Junta Constructora. L’orgue fou inaugurat el 18 de desembre de 1921 amb dos recitals a càrrec de mossèn Muset i el cap d’any de 1922 pel mestre Vicents Maria Gibert de l’Orfeó català.

La Puríssima, el 21 de juliol de 1936. Foto. AHS.
La Puríssima, el 21 de juliol de 1936. Foto. AHS.

El matí del 21 de juliol de 1936 començaren a cremar tots els temples de Sabadell (més info: ‘Els primers compassos de la Guerra Civil‘). L’església i la casa rectoral de la Puríssima Concepció foren totalment destruïdes per l’incendi i el rector mossèn Josep Maria Alomà i Altisent va haver d’escapolir-se per a la salvar la vida. Pel contrari, el pare Rodamilans, que el 1923 havia ingressat al Monestir de Montserrat, on exercí de mestre de l’escolania i director de la missa matinal dels escolans, va intentar amagar-se a Sabadell quan esclatà la guerra, però va ser afusellat el 27 de juliol de 1936 a la Serra d’en Camaró. A l’entrada de la parròquia hi ha un monòlit en la seva memòria. Rodamilans fou beatificat el 2013.

Algunes famílies amagaren a casa seva els calzes, bíblies, creus, llibres de caràcter religiós i altres objectes per protegir-los de la destrucció. Acabada la guerra, el temple va ser reconstruït poc a poc.

Bibliografia

CARRERAS COSTAJUSSÀ, Miquel. Elements d’història de Sabadell, Edicions de la Comissió de Cultura, Sabadell, 1932.
CASTELLS, Andreu. Sabadell. Informe de l’oposició. Guerra i Revolució (1936-1939). Edicions Riutort, Sabadell, 1982.
GUIU, Joaquim. La parròquia de la Puríssima Concepció. Monografia. Biblioteca Sabadellenca, Sabadell, 1929.

Foto portada: el campanar de la parròquia, fa un temps. Autor: J.d.A. 

Comments are closed.