Foto portada: Obrers sabadellencs en una imatge dels anys 70. Foto: Xavier Vinader.

‘Història de Sabadell’. Els Primers de maig al franquisme

Realitzem una breu relació sobre algunes de les celebracions del dia mundial del treball durant la dictadura franquista a la nostra ciutat.

El règim feixista del general Franco va prohibir la celebració del Primer de Maig, diada mundial dels treballadors, per la festivitat nacional catòlica de San José Obrero. Malgrat la repressió les organitzacions de la classe obrera desafiaren a la dictadura convocant manifestacions i accions reivindicatives.

Segons el testimoni de Joan Moles Benet la celebració del Primer de Maig al franquisme comencen a fer-se a començaments a finals la dècada de 1950 organitzades per la Joventut Obrera Cristiana (JOC), branca juvenil d’Acció Catòlica però compromesa amb les lluites dels treballadors i d’orientació política antifranquista. En aquesta dècada la JOC ha assolir un nivell d’implantació i organització molt notable a la ciutat, esdevenint la primera federació descentralitzada i independent de la diòcesi de Barcelona. La JOC de Sabadell disposava d’una sala del carrer de l’Església, annexa a l’església de Sant Felix.

Prèviament, al Primer de Maig, els militants d’aquesta formació preparaven uns qüestionaris que es discutien en grup per aprofundir en el significat del dia de treball.

De bon matí sortíem en grups cap a algun bosc del rodal de Sabadell i pel camí anàvem parlant dels temes del qüestionari. Els indrets escollits per al final del camí eren el bosc de la Salut, el de Sant Julià i, fins i tot, alguna vegada havíem arribat a la Mola. Era també costum convidar algun dirigent de la JOC d’alguna federació, principalment de Barcelona i Terrassa”.

L’any 1964 s’estava preparant una vaga d’autobusos coincidint amb el Primer de Maig, però que finalment es convocà el 2 de maig. El 26 de març un grup de militans de la JOC: Álvaro García Trabanca, Julio Jurado Pérez, Pompili Avellaneda Camins, Josep Solé Poblet i el mateix Isidre Moles repartiren unes octavetes per la ciutat on es convocava a la població a participar en el Primer de Maig i recolzar la vaga d’autobusos. En aquestes fulles es denunciava la situació precària dels barris de Sabadell, sense asfaltar i sense serveis bàsics, es criticava el pèssim servei dels autobusos que només servia per enriquir a Transportes Martí, l’empresa concessionària, així com la situació d’explotació dels treballadors amb jornades diàries de 12 o 14 hores amb salaris de misèria i amb la connivència del Sindicat Vertical, qualificat d’instrument del règim i de la burgesia.

L'església de Ca n'Oriac fou punt de reunió habitual dels treballadors a la dictadura franquista.Autor desconegut/ AHS.
L’església de Ca n’Oriac fou punt de reunió habitual dels treballadors a la dictadura franquista.Autor desconegut/ AHS.

Segons Moles el resultat d’aquesta acció fou un èxit ja que molt poques persones van pujar als autobusos el dia 2 de maig. Al dia següent, l’inspector de la brigada político-social de Sabadell, Ángel Ignacio García Carcía, seguint les ordres del temible torturador [Antonio Juan] Creix, va detenir als cinc responsables de l’acció que foren traslladats a la comissaria de la Via Laitena, on foren apallissats. Passades els 72 hores de detenció preceptives i després de negar-se a signar la declaració inculpatòria elaborada per la policia, foren posats a disposició judicial i el 6 de maig ingressaren a la Model. A més del cinc militants esmentats de la JOC foren detinguts diversos els membres que Moles anomena comunistes entre ells Nobert Orobitg Carné, Josué González Pérez o Domènec Ferrer Vivó i altres militants antifraquistes de la Concòrdia com Simón Saura Conesa i Casimiro García Heras.

Aquestes detencions van tenir molta ressonància, a través de la premsa, i de les homilies de sacerdots progressistes com mossèn Balaguer a la parròquia de Gràcia que defensà el dret de la JOC a impulsar la doctrina social de l’Església. La majoria dels detinguts foren posats en llibertat al mitjans de juny del mateix any.

Les detencions del capellans al 1968

La preparació del Primer de Maig del 1968 fou particularment intensa. Hem de tenir en compte que les circumstàncies havien canviat, des del punt de vista de la capacitat de mobilització dels treballadors, arran de la fundació al 1966 de Comissions Obreres a la ciutat que significà una fita essencial en la reconstrucció del moviment obrer local.

A molts barris de la ciutat apareixen pintades com: Unámonos contra el fascismo y contra Franco. Viva el Primero de Mayo. Democracia Popular o Fuera yanquis, Franco no, moltes signades pel partit maoísta PCE m-l i les Comissiones Obreres Juvenils (COJ), properes al Front Obrer de Catalunya (FOC) que agrupava a militants cristiano-marxistes i antifranquistes, on va militar qui seria alcalde de Sabadell Antoni Farrés. També circularen molts fulls clandestins que fons policials de l’època xifraren en uns 15.000. Les reivindicacions de la jornada estaven centrades en la millora de les condicions socials i laborals i per exigir la llibertat dels detinguts per les recents detencions de militants obrers. Per escalfar l’ambient es programà una aturada d’una hora el 30 d’abril i acabada la jornada laboral, confluir en grups a la Creu de Barberà.

La brigada político-social va seguir estretament aquests moviments. Fins i tot els seus agents assistien a les misses per tal de copsar indicis i on observaren total normalitat excepte a Sant Joan Baptista a Campoamor, on els capellans havien renunciat a la paga de l’Estat, i a la del Sagrat Cor de Ca n’Oriac, on es lliuraren als feligresos un text signat per l’arxiprestat titulat Sufrimientos a causa de la situación social y política.

A la vigília del Primer de Maig es realitzaren detencions preventives de militants d’esquerres i dels capellans Joaquim Brustenga Miquel, de la parròquia de les Termes, J.M. Canals Lamiel de Campoamor, Eduard Fornells Gili de Ca n’Oriac, Andrés M. Vila Tintoré i J.M. Borri Mestres, tots dos de Torre-romeu, Joaquim Roca Lluverol de Can Rull i les seminaristes de Campoamor Luís Casanoves Riera i Enrique Roig Segismundo. És a dir, com observa Xavier Domènech, “gairebé tots els capellans de les principals barriades de Sabadell”. Això va tenir les seves repercussions ja que el diumenge 5 de maig a totes les esglésies de la ciutat es llegí una homilia conjunta on s’afirmava:

Se combatió la prohibición de manifestarse libremente contra la escasez de trabajo, jornales mal pagados, despidos injustos, etc… presentando como víctima bárbaramente atropellada por la fuerza pública al sacerdote (…) Eduardo Fornés Gili.

Els membres del PCE-m-l feren nombrosos pintades a la Creu de Barberà i prengueren la iniciativa en la manifestació. Segons cita Andreu Castells, l’òrgan del Front Obrer de Catalunya (FOC), Proletario, en el seu número 4 del maig-juliol del 1968 van intentar manifestar-se a la Rambla, però van haver de desistir que ja estava “infectada de grises con mucha secreta”. Només un pocs van poder concentrar-se a la plaça de Barcelona on van enarborar pancartes abans de ser dissolts per la policia que va practicar vuit detencions.

A la Creu de Barberà, la concentració no va poder realitzar-se malgrat que van acudir unes 4.000 persones per la gran quantitat de policies armades amb casc i metralletes. Tampoc va poder celebrar-se el berenar camprestre previst a l’estació de RENFE Sud.

L’endemà el Diario de Sabadell publicava l’article signat per Macià Mercadé titulat Se necesita un muerto on exposava que mentre milers d’octavetes s’havien distribuït per la ciutat, el Sindicat Vertical treballava per al benestar dels obrers i denunciava que “pastores desviados de su misión dirigen pequeños grupos de exaltados”. Per la seva banda, l’alcalde falangista, Josep Burrull, manifestava a la Comissió Permanent de l’Ajuntament que “podemos felicitarnos de que a pesar de las propagandas subversivas, todo se haya desenvuelto con total normalidad”.

Manifestació a Campoamor al 1969

Malgrat estar en vigor l’estat d’excepció, l’oposició democràtica va realitzar un gran esforç per celebrar el Primer de maig de 1969. Segons explica Xavier Domènech, s’organitzaren concentracions en llocs i hores diferents. A la plaça de la Creu Alta on un grup es concentrà al crit de Libertad y Poder Obrero. Al centre es reuniren sindicalistes del tèxtil per denunciar el conveni i proposar els ritmes lents de treball com a mesura de pressió. A la carretera de Castellar i a la Ronda Ponent es tiraren pedres contra la policia. Tots els grups confluïren en una gran manifestació al barri de Campoamor.

L’alcalde Burull manifestà la seva preocupació en els següents termes:

Es posible que la acción de la policía se demore por razones tácticas y más, respetando criterios superiores y más autorizados, se estima que en las actuales circunstancias, caracterizadas por la acción subversiva intensiva y reiterada, conviene atajar toda actuación de este tipo y, por lo tanto, se sugiere que se ordene a la policía la detención de ese grupo de activistas, en el que se supone figura el cabecilla o coordinador de los planes de acción que se desarrollan”.

La celebració del Primer de Maig del 1971 va estar condicionada per la celebració del Procés de Burgos i en un rellançament de la lluita obrera i democràtica a tot Espanya. Aleshores un dels mètodes de propaganda que es començaren a practicar va ser pintar consignes al costat dels autobusos municipals. El 18 d’abril del 1971 la policia va fer baixar als passatgers de l’autobus que circulava davant de l’actual plaça Marcet que portava una falç i un martell i la pintada “Franco asesino”.

L'alcade falangista Burrull en un ple municipal. Autor: Pere Farran
L’alcade falangista Burrull en un ple municipal. Autor: Pere Farran

El PCE m-l va inundar de pintades els barris de Ca n’Oriac, Espronceda, els Merinals, la Plana del Pintor, Creu Alta, Can Puiggener, les Termes… amb consignes com Democracia Popular, Ni Franco, ni monarquía o Sindicato revolucionario. També es van poder veure pintades del PSUC i el FNC.

Poc dies abans del Primer de Maig, el 27 d’abril, a mitjanit, la brigada político-social va descobrir prop del cinema Rex, al barri dels Merinals, un grup de noies sospitoses de fer pintades subversives. Els policies van disparar nou trets que feriren a una noia en una cama i que va haver de ser ingressada a la Clínica de Santa Fe.

Aquesta actuació desproporcionada provocà una enorme indignació ciutadana i una carta signada pels sacerdots Joaquim Brustrenga, Josep Maria Canals i Josep Esquirol, en nom del Consell Pastoral de les Comissions Cristianes, adreçada a l’alcalde,  al comissari de policia i al jutge de 1ª instància de Sabadell en els següents termes: “Los mismos autores tendrían que aclarar ante la opinión pública las razones de este procedimiento excesivo. Y los perjudicados han de poder ejercer el derecho de pedir legalmente responsabilidades a quien corresponda”. Una prova més que, fins al final, el franquisme va utilitzar la violència i la repressió contra els treballadors.

Bibliografia

BALFOUR, Sebastian. La dictadura, los trabajadores y la ciudad. El movimiento obrero en el Área Metropolitana de Barcelona (1939-1988). Edicions Alfons El Magnànim, València, 1994.
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. El franquisme i l’oposició sabadellenca 1939-1976. Edicions Riutort, Sabadell, 1983.
DOMÈNECH SAMPERE, Xavier. Quan el carrer va deixar de ser seu. Moviment obrer, societat civil i canvi polític. Sabadell (1966-1976), Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2002.
FERNÁNDEZ PÉREZ Ginés. La senda de mi destino, Sabadell, 2007.
MOLES BENET, Joan. Records d’un sabadellenc compromès. Agrupació de Veïns de Gràcia, Sabadell, 2011.

Foto portada: Obrers sabadellencs en una imatge dels anys 70. Foto: Xavier Vinader.

Comments are closed.