Tractem d’un aspecte poc conegut d’aquesta conflagració que començà amb un esclat de solidaritat popular, però que acabà amb picabaralles i ressentiments.
Des del setembre de 1936 començaren a arribar a Sabadell refugiats d’altres zones de l’Espanya republicana. Les victòries militars i conquestes de l’exèrcit franquista van provocar que aquesta xifra s’incrementés a mesura que avançava el conflicte. L’acollida de refugiats tenia el precedent, a càrrec de la Lliga Laica Femenina, dels infants procedents de la repressió dels miners asturians a la revolució d’octubre de 1934. L’arribada d’aquests nens i nenes es va fer de manera discreta i gairebé oculta en les famílies d’acollida. Tant és així que es va aconsellar que quan sortien al carrer no ho fessin en més dos.
El 14 de setembre de 1936 van venir els primers refugiats de la província de Guipúscoa. El mes d’octubre arribaren a la ciutat un important contingent de persones que fugien del setge de Madrid. Al febrer de 1937 es desplaçà un altre grup procedent de Màlaga i Almeria i l’octubre del mateix any del País Basc, Cantàbria i Astúries. A començaments de 1938 el nombre de refugiats augmentà amb refugiats procedents d’Osca i Terol i des d’abril del mateix any de Lleida i el sud de Tarragona.
Segons les estimacions d’Esteve Deu el nombre total de refugiats a Sabadell fou de 2.482 que representaven el 5 per cent de la població que hi havia a l’inici de la guerra. Un 32 per cent procedien de Madrid, 21,6 per cent d’Astúries, 20,2 per cent d’Aragó, d’Euskadi i Cantàbria el 9,9 per cent, de Lleida i Tarragona un 8,2 per cent i un 4,2 per cent de Màlaga i Almeria. En principi, les dones representaven el 60 per cent dels refugiats i els homes el 40 per cent. Aquestes proporcions s’incrementaren fins al 65,5 per cent i 36,5 respectivament degut a la incorporació a files dels homes en edat militar. Així mateix, predominaven els menors de 18 anys entre el 57 i 46 per cent dels refugiats.
No tots aquests refugiats romangueren a la ciutat fins al final de la guerra. Per diversos motius, 605 van abandonar Sabadell. Alguns per traslladar-se a altres indrets de Catalunya, exiliar-se fora d’Espanya o allistar-se a l’exèrcit, altres per retornar a les seves localitats d’origen, defunció o fugida de la ciutat sense autorització.
Hem de tenir en compte que la mobilitat geogràfica dels refugiats estava legalment limitada. Alguns van obtenir l’autorització per canviar de residència, com en el casos de reagrupament familiar; però molts altres ho van fer sense permís.
L’esforç solidari
En principi no hi havia res preparat per l’acolliment dels refugiats encara que, segons Esteve Deu, les autoritats locals reaccionaren amb rapidesa. El 27 d’octubre de 1936 es va constituir el Comitè Comarcal d’Ajuda als Refugiats, format per l’alcalde Josep Moix, que va delegar aquesta competència en Manuel Farràs Baró, conseller de Sanitat i Assistència Social i el regidor de la mateixa àrea, Joan Sangres Serarols que oferiren assistència mèdica gratuïta. Així mateix hi formaven part dos representants d’UGT i CNT, Joan Sala Rovira i Joan Hernández Orenes, un del Socors Roig Internacional, Camil Mitjavila Frasno, un altre de l’Associació pro Infància Obrera, Maria Renom Virgili. Posteriorment, s’hi van afegir representants de l’Associació de Pares d’Alumnes de les Escoles Primàries. El funcionari municipal Manuel Sogas Ubach assumí les tasques de secretari.
En el decurs de la guerra aquest comitè va experimentar molts canvis en la seva composició. Va coordinar-se amb el de Barcelona a fi d’organitzar la logística per distribuir els refugiats pels municipis del partit judicial i les tasques de suport a la ciutat. Els municipis de la zona es mostraren majoritàriament favorables a acollir refugiats. Els primers foren Sant Cugat, Montcada i Reixac i Cerdanyola; posteriorment, s’hi sumarien Ripollet, Castellar, Sant Quirze, Polinyà, Santa Perpètua i Palau-solità. De bon començament, entre aquestes poblacions s’acolliren 500 persones, a finals de setembre el seu nombre ja ascendia a 750.
A Sabadell, les autoritats municipals van fer una crida a la ciutadania per tal que aportessin diners i articles de consum, així com per acollir voluntàriament als refugiats a casa seva. En aquest sentit, s’habilità com a magatzem per a recollir les donacions un local confiscat al carrer Advocat Cirera, 3. Així mateix, es prepararen algunes cases expropiades i es creà un menjador per a refugiats al Cafè Oriental a la plaça Major. També, per ordre de l’alcalde Moix, va destinar-se el saló del Cafè Camps com a menjador.
D’altra banda, les Joventuts Llibertàries acolliren un centenar de refugiats, al marge del comitè comarcal i barceloní, dels quals 50 menors anaren a la Granja Escola Camperola muntada per la CNT a la finca expropiada de Ca n’Argelaguet (més info: ‘El projecte educatiu de la Segona República‘). La resta foren transferits, sense acord previ, al Comitè Comarcal, circumstància que va provocar un conflicte institucional.
El Comitè Comarcal va trobar al començament la col·laboració d’entitats i persones. La Cooperativa de Sastres va oferir-se a confeccionar roba gratuïtament, la Cooperativa de Barbers a prestar els seus serveis sense pagar i la Cooperativa de Forners, La Preferida, es comprometé a aportar 650 quilos de pa setmanals. Els Espectacles Públics Municipalitzats regalaren entrades per a assistir a les projeccions de cinema en dies feiners a l’Euterpe i al Principal (més info: ‘Les col·lectivitzacions‘).
El principal problema va ser com disposar dels recursos econòmics per l’allotjament i l’alimentació dels refugiats. En principi es va plantejar que fos sufragat pel pressupost extraordinari de guerra de la Generalitat, una opció que va ser desestimada per l’executiu català. Després es va pensar en què el govern central i autonòmic es fessin càrrec de les despeses per tal que aportessin als comitès comarcals 1,50 i 2 pessetes diàries respectivament per cada refugiat. La Generalitat no tants sols rebutjà aquesta petició, sinó que ordenà traspassar els fons econòmics d’aquests a un Comitè Central, la qual cosa provocà les protestes dels regidors i de molts ciutadans que havien donat diners, així com la dimissió dels representants de la CNT. Tanmateix, el govern autònom, des d’abril de 1937, es comprometé a lliurar 2 pessetes diàries per refugiat, una quantitat insuficient ja que el govern central no proporcionar cap mena d’ajut econòmic. Finalment, la Generalitat decidí, a l’agost de 1937, dissoldre els comitès comarcals i centrals d’ajuda als refugiats per a constituir el Comissariat d’Assistència als Refugiats. Així, els ajuntaments esdevenien en mers gestors dels fons econòmics i de les instruccions emeses des del Comissariat de la Generalitat.
Malgrat això, l’Ajuntament va tenir una actuació molt destacada. Es va habilitar un local al carrer Montserrat com a escola per als infants refugiats de Madrid a càrrec d’un matrimoni de mestres que els hi havia acompanyat amb l’ajuda de tres estudiants de l’Escola Normal. Per a descongestionar aquest centre es creà un altre amb els mateixos objectius al carrer Sant Pau, 97. Més tard es reconvertiren altres cases confiscades en albergs i escoles per a nens refugiats.
Així mateix s’habilitaren nombroses cases requisades com centres d’acolliment col·lectiu i d’altres com a vivenda individual de les famílies de refugiats. En aquestes residències comunes van arribar a allotjar-se unes 950 persones, 300 en habitatges individuals, 230 en albergs-guarderia, 100 en la Granja Escola Camperola, 50 en el Casal d’Assistència i 200 per famílies sabadellenques en cases particulars que rebien subvencions, primer del Comitè Comarcal i després del Comissariat, però que al final de la guerra arribarien amb cada cop més retard.
Tensions i aldarulls
No tots els refugiats depenien de l’assistència pública, alguns per incorporar-se a l’exèrcit altres perquè van trobar feina. Segons les dades aportades per Esteve Deu el seu percentatge oscil·la entre el 41 i 34 per cent entre les homes i entre dones el 58 i 65 per cent entre les dones.
A mesura que avançava la guerra i augmentaven el problema de la subsistència, començaren a produir-se incidents, tensions i picabaralles amb els refugiats. A començaments de 1937 es denuncià que alguns refugiats continuaven gaudint d’ajuts públics quan rebien diners dels seus familiars. Al febrer sovintejaren els aldarulls en els menjadors col·lectius i els refugiats organitzaren un manifestació al carrer de Gràcia per protestar per la mala qualitat del menjar. En el magatzem de distribució de roba i altres articles sovintejaren les baralles entre les dones per quedar-se amb la roba més nova.
D’altra banda, segons explica Andreu Castells, “en cases particulars esclataren veritables queixes dels voluntaris que els hostejaven: uns hi robaven, altres atemptaven contra la seguretat, els grups de jovent no tenien la moral sexual reprimida…Els refugiats amb més problemes havien de ser traslladats contínuament de domicili en domicili, i els que estaven agrupats en comunitats, de poble en poble.”
L’incident més greu es desfermà el març del 1937 en l’escola de refugiats del carrer Montserrat. S’acusà als mestres de tolerar actes greus d’indisciplina dels alumnes contra els estudiants de magisteri que feien tasques auxiliars. Els intents de posar ordre de les autoritats municipals fracassaren, els alumnes es revoltaren i destruïren el mobiliari del col·legi. Finalment es decidí la clausura de l’escola, l’expulsió del matrimoni de mestres madrilenys que la dirigien i la reclusió dels alumnes més problemàtics en correccionals de Barcelona.
Segons Esteve Deu, els incidents en comptes de minvar augmentaren. Continuaren les baralles al magatzem de roba i es suspengué la distribució d’entrades gratuïtes al cinema al detectar-se que alguns refugiats les venien. A partir del 1938 la situació general era molt precària per a tothom i especialment per sostenir un nombre tan elevat de fugitius provinents d’Aragó i Catalunya.
Per a afrontar la situació l’alcalde Moix va difondre un ban per sol·licitar l’ajuda material de manera voluntària de la població, però afegint que les forces militars es passarien per les cases per recollir el material. D’altra banda, s’envià una carta a un centenar de les famílies benestants de la ciutat, comminant-los sota amenaça a ajudar als refugiats.
Atès que la vostra situació domèstica i familiar no es troba exclosa del deure de col·laborar a l’ajuda dels evacuats de les zones de la bàrbara i inhumana guerra que sofrim:
He resolt que a partir del primer dia de febrer pròxim, us feu càrrec de l’allotjament i manutenció d’un dels nostres germans, el qual us serà presentat pel servei d’assistència local, que es troben refugiats a la nostra ciutat, amb l’advertiment, fet per única vegada, que la resistència a complir aquesta tan necessària resolució, serà traslladada als tribunals que atenen i jutgen els delictes de desobediència a les ordres del govern legal i de traïció al règim.
Serviu-vos acusar rebut de la present.
Sabadell, 26 de gener del 1938
Josep Moix
Com indica Esteve Deu un 61,2 per cent de les famílies que reberen aquesta carta pertanyien a la burgesia industrial, al comerç o les professions liberals i un 27,6 per cent a obrers qualificats. Entre el primer grup hi havia molts casos de famílies on algun dels seus membres havien estat assassinats, detinguts o s’havien exiliat per el seu recolzament al cop d’Estat militar.
A mesura que s’acostava el final de la guerra, la situació es tornava més desesperada. El març de 1938 les autoritats locals denunciaren que s’havien descobert casos en habitatges on vivien refugiats de robatoris de mobles i estris de la llar que després es posaven a la venta. L’octubre de 1939 la Generalitat decretà la supressió d’ajudes als homes d’entre 18 i 45 anys, excepte si estaven exclosos del servei militar o en el cas que algun membre de la seva família posseïssin estalvis per valor de 5.000 pessetes.
L’expulsió dels refugiats
Acabada la guerra, les noves autoritats franquistes obligaren, sense contemplacions, als refugiats a abandonar la ciutat.
Con el fin de extenderles el oportuno salvoconducto para trasladarse a sus puntos de residencia cuando lo ordene la superioridad, se advierte a todos los refugiados que se encuentren en nuestra ciudad, y que aún no lo hubieren hecho, que deben personarse en las oficinas de beneficencia de este Ayuntamiento durante los días 3, 4 del actual, de 4 a 5 de la tarde, significándoles que en caso de incumplimiento les serán impuestas las sanciones a que haya lugar.
Sabadell, 1º de mayo de 1939. Año de la Victoria.
El Alcalde, Josep Mª Relat
L’ordre d’expulsió afectava a tots aquells que havien arribat a Sabadell després del 18 de juliol del 1939. Excepte a aquells que demostressin disposar de mitjans econòmics suficients i fossis partidaris del règim.
Poc dies abans del Nadal del 1936 uns periodistes britànics es desplaçaren a Sabadell per a documentar-se sobre un reportatge referit a l’acolliment dels refugiats a Catalunya amb el propòsit de sensibilitzar l’opinió pública anglesa i aconseguir donacions econòmiques. Es van portar una impressió molt satisfactòria de la solidaritat popular, però els va decebre la manca d’organització. La duresa del conflicte va provocar que, com en altres qüestions, s’esvaïssin aquestes esperances.
Bibliografia
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. Guerra i Revolució, 1936-1939. Edicions Riutort, Sabadell, 1982.
DEU BAIGUAL, Esteve. L’acolliment de refugiats a Sabadell durant la Guerra Civil dins El Vallès: Segona República, Guerra Civil i Postguerra (1931-1945). Recull de ponències del 3r curs d’història del Vallès, Fundació Bosch i Cardellach. 2017.
DOMINGO i BARNILS, Artur. La Guerra Civil, 1936-1939 dins La República i la Guerra Civil 1931-1939, Ajuntament de Sabadell, 1986.
FORRELLAD VIVES, Fina. Els refugiats a Sabadell durant la Guerra Civil (1936-1939). Arraona n. 4, 1989.
MASJUAN, Eduard. Medis obrers i innovació cultural a Sabadell (1900-1939), Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra, 2006.