La vaga de les set setmanes (1883)

Aquest dur conflicte laboral en la demanda d’una jornada laboral de deu hores diàries té una gran importància en la mesura que determinarà durant les següents dècades l’enfrontament sense concessions.

El debat social es va produir per una banda entre una patronal intransigent que comptà amb el total suport ideològic de l’església catòlica i per l’altra amb un moviment obrer dominat pels anarquistes que emprendrà la via de la radicalització.

Els orígens del moviment obrer

El moviment obrer local començà a organitzar-se durant la Revolució Gloriosa (1868) que, liderada pel general Joan Prim, destronà a Isabel II. El 2 de maig de 1869 es fundà a Barcelona la Federación de Trabajadores de la Región Española (FTRE), com a secció de l’Associació Internacional del Treballadors (AIT) d’inspiració anarquista. A la reunió assistí com a delegat de Sabadell, Josep Miquel.  El 21 de juny de 1872, els teixidors de llana i oficis varis de Sabadell es constitueixen en federació local, amb domicili social al carrer Sant Pau i s’integren a la FTRE.

Al mateix temps es crearen diverses cooperatives dues de producció: la Sociedad Cooperatitva de Jornaleros, Hiladores y Tejedores Mecánicos de Algodón (1870)  i la Sociedad Fraternal Cooperativa (1872) formada per paletes i manobres. L’altra, de consum, Sociedad Cooperativa de Artículos de Primera Necesidad (1870). Si les dues primeres acabaran fracassant no passarà el mateix amb la segona que va entroncar amb la Cooperativa Obrera la Sabadellense (1881).

El 5 de juliol de 1871, més enllà de les seves diferències ideològiques, totes les societats obreres s’unifiquen sobre la denominació de Centro de las Sociedades Obreras de Sabadell y sus Contornos i la presidència de Josep Cabané, qui era l’alcalde de Sabadell quan es proclamà la Primera República al febrer de 1873. Coneguda popularment com l’Obrera l’entitat, amb un miler d’afiliats, incloïa treballadors tèxtils i d’altres oficis com paletes, fusters, serrallers o rajolers.  A l’escalf d’aquesta organització va aparèixer, el 26 de novembre de 1871,  la primera publicació obrerista, el setmanari El Obrero, qualificat de socialista, republicà i federal i amb redacció al carrer Lacy número 6.

El cop d’Estat del general Pavia que acabà amb la Primera República comportà la dissolució de totes les societats obreres que passaren a la clandestinitat en un clima de repressió. Per esquivar les prohibicions els internacionalistes locals constituïren una cooperativa que fou dissolta manu militari el 19 gener de 1874, però que fou reestructurada sota el nom de Sociedad Cooperativa de la Clase Obrera de Sabadell. Al juny de 1877 va ser reformada per la Societat de Teixidors Mecànics i va prendre la denominació de Cooperativa la Obrera Sabadelllense amb seu al carrer l’Estrella número, 110.

L’arribada al poder del liberal-fusionista de Práxedes Mateo Sagasta, al febrer de 1881, va significar una certa permissivitat del règim de la Restauració que va afavorir la recomposició de les organitzacions del moviment obrer local que, des de  les seccions de l’Obrera, participaran al Congrés de la FRTE de setembre de 1881 i al de la Unió Manufacturera a Reus al març de 1882.

Els puntals de la vaga

El 18 de maig de 1883 la Unión de Trabajadores en Lana de Sabadell, dirigida pel teixidors mecànics, va acordar demanar al Gremi de Fabricants –que havia inaugurat la seva nova seu al carrer Sant Quirze al febrer de 1883- la rebaixa de la jornada laboral sense alterar els salaris. En principi, es volia aconseguir una jornada laboral de vuit hores, però al considerar que aquesta reivindicació era utòpica es van reclamar només deu hores diàries. Els treballadors argumentaven que la major productivitat de la maquinaria tèxtil permetia que tinguessin més temps lliure per a la instrucció.

El 21 de maig lliuraren la comunicació escrita a l’organització patronal i el 24 anaren a recollir la resposta. Els dirigents del Gremi de Fabricants es negaren a rebre a la delegació obrera i els adreçaren a negociar amb cada industrial en particular. L’endemà es va declarar la vaga general i el 28 arran de l’acció dels piquets la producció llanera va quedar totalment paralitzada.

La vaga va tenir dos puntals. Per una banda, la Cooperativa la Obrera Sabadellense, l’Obrera. L’altra fou pota de la protesta fou el setmanari Los Desheredados, autoqualificat de “periódico anárquico-colectivista” que va complir una funció de direcció estratègica de la vaga. El setmanari va aparèixer un any abans, el 6 de maig de 1882, i va agrupar als introductors de l’anarquisme a Sabadell com l’excoronel de l’exèrcit José López Montenegro, maçó, que  havia lluitat en la defensa del cantó de Cartagena i autor del Catecismo Socialista que es va instal·lar a Sabadell el 1882. També a Teresa Claramunt, nascuda a Barbastre, però criada a Alcoi i Sabadell, filla d’un mecànic muntador de filatures i una de les figures més prominents de l’anarquisme català. O a Marian Burguès, terrissaire, anarquista, lliurepensador i espiritista que el 1929 publicà Sabadell del meu record, un llibre imprescindible per conèixer la ciutat de l’època. Josep Miquel, també conegut com ‘l’avi Miquel’, va ser l’introductor de l’AIT a Sabadell. El sastre i teixidor Rossend Vidal o José Hernánez Ardieta, mestre, que havia arribat des de Madrid a Sabadell el 1881 i ardent defensor de l’educació laica i racionalista, van ser altres noms importants.

La primera ILE a Catalunya

Los desheredados tenia forta vinculació amb la Institución Libre de Enseñanza (ILE), fundada per Giner de los Ríos el 1876 i que s’instal·là a Sabadell el gener 1881, al carrer Migdia número 47, amb capacitat per a 300 alumnes, per iniciativa del advocat Tomàs Viladot, amic universitari de Giner de los Ríos i patrici liberal que evolucionà cap el republicanisme. La ILE de Sabadell fou la primera a funcionar a Catalunya i va néixer com alternativa al monopoli de l’ensenyament que gaudien els Escolapis. A la l’ILE donaren classes Ardieta, que fou el primer director, o Montenegro.

Repressió contra els treballadors

En principi la vaga es desenvolupar amb un cert ordre. El 2 de juny una delegació d’obrers s’entrevistà amb el Governador Civil, que els va prometre no intervenir sempre que no es produïssin aldarulls. El 5 de juny el Congrés català de l’AIT manifestà el seu suport als vaguistes amb aportacions econòmiques.

El Governador no va complir la seva paraula. A meitat de juny es clausurà l’Obrera per ordre governativa, a la vegada que les autoritats iniciaven tota mena de maniobres per dividir als treballadors oferint-los treballs en altres empreses. Per la seva banda, l’Ajuntament, controlat pels conservadors, va posicionar-se a favor de la patronal promovent la repressió contra els vaguistes. A proposta de l’alcalde, Josep Antoni Planas Borrell, es creà una comissió per acabar amb la protesta sense contemplacions. Així els redactors de Los Desheredados foren perseguits i multats amb el màxim rigor, es va detenir de manera arbitrària a l’advocat dels treballadors i a nombrosos vaguistes i la policia municipal va apallissar diversos vaguistes. Es prohibiren les reunions i es mobilitzà el Sometent, a partir d’ara format per burgesos i amb funcions de repressió contra els treballadors.

Sense l’Obrera i Los Desheredados, sense possibilitat de reunir-se i sotmès a una forta repressió el moviment va anant perdent força. Així l’alcalde va permetre una reunió dels treballadors amb la condició que s’aprovés la tornada al treball. Segons el testimoni de Marian Burguès:

La vaga finí per la violència del Sometent al qual a garrotades feu tornar a la gent a les fàbriques sense haver guanyat res”.

La derrota dels treballadors fou celebrada amb entusiasme pel patrons, que organitzaren un banquet per commemorar-la. La festa va mantenir-se durant uns quants anys al mes de maig. I és que la mobilització dels obrers va acabar amb les vel·leïtats liberals i progressistes dels fabricants, que van girar cap a la dreta intransigent i reaccionària.

Sallarés i Pla; Sardà i Salvany

Des del punt de vista polític, foren encapçalats per l’empresari Joan Sallarès i Pla que va crear la paternalista Sociedad de Invalidez y Fomento de la Industria de Sabadell per ajudar als treballadors impedits per a la feina, donar-los una petita pensió al complir els 60 anys i facilitar habitatge als obrers. Ara bé d’aquesta entitat eren expulsats els treballadors sindicats i fou objecte d’un rebuig total per part de l’Obrera.

La ideologia intransigent i immobilista de Sallarès queda palesa en la seva obra Las ocho horas. Algo sobre la cuestión obrera, que gaudí d’un gran predicament entre l’empresariat local i on s’oposava a la reducció de la jornada laboral i a fomentar la instrucció dels treballadors:

Un ideal utópico el que se propone ampliar la enseñanza a un grado tal (la enseñanza elemental) que exigiría al obrero seguir largos cursos a la conclusión de los cuales se encontraría con escasa ventaja práctica para el desempeño de su trabajo. No debe olvidarse que a la postre, el sitio del obrero es la fábrica y el taller (…) Conviene, en segundo lugar, que no pierdan de vista que si a su favor está el número o la cantidad, a favor del capital se halla la calidad y no debe hacerse ilusiones respecto a las consecuencias del choque de una y otra”.

Des del punt de vista ideològic, un important sector de la burgesia local va tancar files entorn de l’integrisme teocràtic de Fèlix Sardà i Salvany, autor del bestseller reaccionari El liberalismo es pecado (1884) on condemna totes les creences no estiguin basades en el catolicisme, s’oposa al sufragi universal, la llibertat de premsa, associació i pensament per tal de combatre les amenaces a l’hegemonia cultural de l’Església. Una actitud intransigent que explicà el radical anticlericalisme de la classe treballadora que es manifestarà amb tota la seva cruesa en la crema d’esglésies a la Setmana Tràgica (1909) i a la Guerra Civil (1936). El militant anarquista Albà Rosell ens ha deixat un testimoni del personatge.

Era a Sabadell, i dominant tot el Vallès per l’organització jesuítica de la que formava part, el conegut Dr. Mossèn Fèlix Sardà i Salvany, aquell presumit i fanfarron que escrigué el follet El liberalismo es pecado i que sostenia que una noia que es cases solament per el civil erra lo mateix que una ramera (…) El cacic clerical al qual, tots els ensotanats que volien surar, havien de complaure’l o tremolar en cas contrari (…) freturós per visitar salons, per concórrer a festes mundanals, d’assegurar-se una influència capaç de dominar a tots els seus inferiors jeràrquics”.

La derrota de la vaga de les set setmanes va provocar entre les files dels treballadors un enorme desencís i va donar arguments als sectors més radicals del moviment obrer. Doncs la duríssima resposta de la patronal va esvair les il·lusions reformistes d’amplis sectors dels treballadors. Albert García Balañà ha proporcionat algunes claus d’aquesta radicalització respecte a la desaparició dels teixidors de mà i la seva transformació en proletaris. El fet que molts del primers militants anarquistes provinguessin d’aquest ofici avala les seves tesis.

Los desheredados va tornar a sortir el 11 d’agost de 1883 però gairebé ningú la comprava per por a les represàlies. El setembre de 1883 es constituí la Lliga anticlerical Monti Tognetti amb López Montenegro, Josep Miquel, Teresa Claramunt i el seu marit Antoni Gurri. El 1884 Claramunt, que s’havia destacat com una de les dirigents de la vaga, fundà el primer grup polític-social femení de la ciutat.

La repressió que seguí a la vaga va provocar que molts treballadors haguessin d’emigrar de la ciutat per estar inclosos a les llistes negres de la patronal que els impossibilitava trobar feina.

Radicalització obrera

En aquest clima d’enfrontament social màxim, els treballadors a la clandestinitat van formar diversos grups dedicats a accions violentes contra la burgesia. El 22 de febrer de 1884 esclata una càrrega de dinamita al Cercle Sabadellès. El 17 de setembre un vigilant nocturn evità l’explosió de dos cartutxos de dinamita a casa del fabricant Josep Voltà Viver. El 29 d’octubre esclata dinamita a casa de Manuel Gómez qui, amb el seu germà, havia estat un dels dirigents patronals contra la Vaga de les Set Setmanes. El mateix succeeix a casa de l’empresari Valentí Buxeda el 20 de setembre de 1884 i a començaments de 1885 al domicili de Josep Antoni Planas Borrell, l’alcalde que va dirigir la repressió de la vaga. El 7 d’abril de 1885 es troba un enorme cartutx d’explosiu a la casa de Joan Llonch Sanmiquel i al gener de 1886 explotà, sense causar danys, un petard a la fàbrica de les Jorbetes.  Unes accions que foren seguides d’una dura repressió contra les àcrates.

D’aquesta manera s’inicia una dinàmica radical de lluita de classes que determinarà la història de la ciutat i del país fins a l’esclat de la Guerra Civil.

Bibliografia

CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. República i acció directa 1868-1904. Edicions Riutort, Sabadell, 1977.
GARCíA BALAÑÀ, Albert. Ànimes i telers. Canvis materials, malestars socials i combats culturals a Sabadell a l’últim terç del segle XIX (1868-1890), Recerques n. 47-48 (2003-2004).
MASJOAN, Eduard. Medis obrers i innovació cultural a Sabadell (1900-1939). Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra, 2006.
MASJOAN, Eduard. Un héroe trágico del anarquismo español. Mateo Morral, 1879-1906. Icaria, Barcelona, 2009.

Comments are closed.