Foto portada: Muntatge d'avions a la fàbrica Baygual i Llonchl. Autor: Agustí Serra (AHS)

‘Història de Sabadell’: Les col·lectivitzacions a la Guerra Civil (1936-1939)

L’esclat de la Guerra Civil no tant sols va provocar l’enfonsament de les institucions polítiques de la Segona República, sinó de l’ordre econòmic capitalista. D’un sistema basat en el lliure mercat es va passar a una nova economia de caràcter col·lectivista i socialista.

Després de l’efervescència de les jornades de juliol de 1936, la represa del treball fou lenta. Tanmateix, a primers d’agost es treballava amb normalitat en tots els rams industrials, però en unes condicions molt diferents. A moltes fàbriques els obrers van trobar-se que els propietaris i el personal directiu havia fugit o s’havia amagat, una situació que anirà incrementant-se els dies següents. Això va facilitar extraordinàriament la col·lectivització o socialització de les empreses. A d’altres empreses en què el seu propietari no va fugir aquest actuà com a gerent sota la supervisió del Comitè de Control Obrer.

Ben aviat, per assegurar la continuïtat de la producció, la Generalitat va crear diversos òrgans de gestió per ordenar la vida econòmica i regularitzar la nova situació. Els principals foren quatre: els Sindicats, encarregat de vetllar per les col·lectivitzacions i les condicions laborals dels treballadors;  el Comitè Coordinador de Treball, fundat l’1 d’agost per Federació Local de Sindicats (FLS), CNT i Front d’Empleats i Tècnics concebut com un organisme d’enllaç amb els autoritats, l’Oficina Reguladora de Pagaments de Salaris, òrgan de la Generalitat per a concedir crèdits a les empreses que no disposaven de liquiditat per pagar els sous, i el Comitè de Control Obrer que ostentava el poder real a les empreses que tan podia funcionar en una companyia col·lectivitzada o en una en mans privades. També, a primers d’agost, es creà la Caixa Especial d’Incautacions per ingressar els valors dels bens confiscats i acabar amb el desgavell financer dels primers moments.

Muntatge d'avions
Muntatge d’avions a la fàbrica Baygual

Malauradament no disposem d’una monografia sobre el funcionament de l’economia sabadellenca durant la Guerra Civil, encara que s’estima que les col·lectivitzacions afectaren almenys un centenar d’empreses, pràcticament a totes les més importants de la ciutat, mentre que la resta continuà en mans dels antics propietaris sota supervisió del Comitè de Control Obrer amb el qual havien de comptar per qualsevol decisió important. Entre les empreses col·lectivitzades estaven La Electricidad, Indústries Casablancas, Manufacturas Carol o Can Quadres, però també d’altres mes petites com les dels taxistes, guixaires, indústria del moble o sastreria. A diferència del model soviètic, aquestes empreses no eren ni propietat de l’Estat i estaven dirigides per funcionaris, sinó pels mateixos assalariats. Les empreses estaven dirigides per una assemblea general de treballadors, un consell d’empresa a la manera dels antics consells d’administració, el Comitè Obrer de Control o un delegat de la Generalitat, si n’hi havia.

El Decret de Col·lectivitzacions de la  Generalitat, del 24 d’octubre de 1936, signat pel conseller d’Economia Joan P. Fàbregas i el conseller en cap, Josep Tarradellas, va legalitzar aquesta situació de fet. Segons aquest decret totes les indústries i comerços es dividien en dos grups. D’una banda, les “empreses col·lectivitzades, en les quals la responsabilitat de la direcció recau en els mateixos obrers que l’integren representats pel Consell d’Empresa”; per l’altre, les “empreses privades, en les quals la direcció és a càrrec del propietari o gerent amb la col·laboració i fiscalització del Comitè Obrer de Control”.

La col·lectivització afectava obligatòriament a totes les empreses amb més de 100 treballadors i aquelles que els seus propietàries haguessin estat declarats “facciosos” o abandonat l’empresa. Les que tenien entre 50 i 100 obrers  podien acollir-se al decret amb l’acord de les tres quartes parts dels treballadors. Per coordinar l’economia es proposava la creació dels Consells Generals d’Indústria.

A més de les empreses col·lectivitzades es crearen diverses cooperatives. Així va succeir amb la Cooperativa d’Obrers i Flequers, la Preferida, que ja existia abans de la guerra, però que va incorporar a tots els patrons flequers i als seus obrers. També es va formar la Cooperativa de Paqueteria i Astracans, en aquest cas per voluntat dels seus propietaris, els germans Montlló, que no només la cediren gratuïtament als seus treballadors, sinó que els aconsellaren sobre totes les dificultats financeres i tècniques de la seva gestió.

Malgrat que a Sabadell, una ciutat eminentment industrial, havia pocs pagesos, el Sindicat de Camperols de la CNT va impulsar mesures per tal que els propietaris no poguessin reduir el nombre dels seus jornalers, ni reduir el seus salaris sota pena de confiscació de la terra i les eines de treball. El 5 de setembre de 1936 es convocà una reunió extraordinària per estudiar la confiscació de la propietat rural amb vistes a la seva socialització.

Municipalitzacions

A finals del 1936 es procedí a regularitzar la situació d’empreses de serveis que havien estat incautades per l’Ajuntament als primers dies de la guerra. Així succeí amb els espectacles públics, els autobusos, confiscats als empresaris Martí i Domènech, els serveis de neteja, d’escombreries, la funerària, la fàbrica de gel o el frigorífics del Mercat Central. Posteriorment, el 18 de juny de 1937, també fou municipalitzada la propietat urbana, excepte els immobles directament utilitzats pel seu propietari i que rendien fins a 50 pessetes mensuals.

El Comitè de Coordinador de Treball va confiscar les empreses de Francesc Enrich Argemí, F. Morral i Companyia i Impremta Ribera per abandonament dels seus propietaris.  D’altra banda, la Generalitat va intervenir les empreses de subministrament elèctric i la Companyia Telefónica, considerades estratègiques.

Indústries de guerra

Per tal d’assegurar l’esforç bèl·lic i proveir les necessitats dels fronts de combat, la Generalitat va crear, mitjançant el decret del 7 d’agost de 1936, la Comissió d’Indústries de Guerra per coordinar les diverses empreses industrials que a Sabadell afectaren al sector del tèxtil i al metall. Això va tenir una translació local amb la constitució, el 24 d’agost, d’una comissió homònima.

Tanmateix les empreses metal·lúrgiques, que foren reconvertides per a la fabricació de material bèl·lic, serien controlades directament per la Generalitat. Les indústries que treballaven en la fabricació d’armament i municions foren les úniques que funcionaren a ple rendiment durant la guerra, ja que ben aviat moltes d’altres sectors es van veure afectades per la manca de matèries primeres i d’energia. A les indústries de guerra, les jornades laborals eren superiors a les normals i s’arribaren a fer 56 hores setmanals, així mateix els seus treballadors gaudiren d’unes cartilles de racionament més abundants que la resta de la població. Aquesta es la relació d’empreses que treballaren en la producció bèl·lica: Picañol, Balart, Electricidad EC, Casablancas EC, Baciana i Sanahuja, A. Comadran, Lombarte, E. Sagrera, J. Planas, Industrias Electro Mecánicas, Manufactura de Bisuteria SA, Vda.  Vidal, Vda. Margarit, Claramunt EC i Bas. Al juny de 1937 s’instal·laren als locals de la filatura Vicenç Planas els tallers de las Fuerzas Blindadas de Cataluña dedicats a la reparació de tancs i que ocuparen a 300 treballadors.

Menció especial es mereix el sector aeronàutic on Sabadell va tenir una gran importància per l’esforç de guerra republicà. Els tallers estaven instal·lats a la fàbrica Baygual i Llonch i depenien del Servicio Aeronáutico de Fábricas (SAF-16), fundat a Reus l’agost de 1936. En principi, a Sabadell, es muntava i reparava el Chato I-15 un biplà de caça soviètic, però progressivament la fàbrica va participar en la seva construcció. El bombardeig que patí Reus, l’octubre de 1937, determinà que les seves instal·lacions fossin traslladades a Sabadell i al desembre ja es muntava i fabricava aquí aquest avió. La importància d’aquesta fàbrica per a la República motivà, el 12 d’agost de 1937, la visita del ministre de Defensa, el socialista Indalecio Prieto. La producció dels Chatos va ser supervisada per tècnics estrangers, sobretot soviètics, que s’allotjaren al carrer Indústria, a la Torre Turull en la carretera de Castellar i Sant Quirze.

Pel contrari, la producció tèxtil fou controlada per l’Ajuntament, a través de la comissió local d’indústries de guerra. S’ha de tenir en compte que, abans de l’esclat del conflicte, el sector estava travessant una situació de crisi. Aquesta es solucionà parcialment amb les comandes per confeccionar mantes i uniformes per l’exèrcit. Així mateix, el 15 d’octubre, una comissió d’experts de la Unió d’Exportadors de Teixits va anar a l’Argentina per vendre estocs i mercaderies, però que fracassà arran dels obstacles polítics que van posar les forces de dreta d’aquest país i retornaren el 24 desembre sense haver assolit els seus objectius. A partir de mitjans de l’any 1937 el tèxtil, com altres sectors de l’economia catalana, va experimentar una forta davallada productiva derivada de la manca de comandes i de l’escassetat de matèries primeres.

Proves d'impremta de paper moneda municipal (AHS)
Proves d’impremta de paper moneda municipal (AHS)

El funcionament de l’economia col·lectivitzada es va enfrontar a grans obstacles conseqüència que va portar a terme en ple conflicte bèl·lic i amb una situació de bloqueig econòmic. També pel fet que moltes zones productores d’aliments i matèries primeres estiguessin en el bàndol franquista.

En primer lloc, es plantejà un greu problema de proveïments tant d’aliments per a la població civil com de subministraments per a la indústria. A finals de 1936 es produí una situació crítica en els proveïments que comportaren una escalada incontenible dels preus de productes de primera necessitat que no es pogueren compensar amb els augments salarials i que, a la pràctica, significaren una sensible pèrdua de poder adquisitiu. Per a fer front a aquest greu problema la Comissió de Proveïments local va crear el carnet de racionament familiar per a productes bàsics com pa, patates i sucre. Ara bé, el racionament va ser manifestament insuficient per cobrir les necessitats de les famílies, la qual cosa va generar l’aparició del mercat negre, d’acaparadors i especuladors de queviures. Aquesta situació, que provocà diverses manifestacions i concentracions de protesta, no es va poder resoldre mai malgrat els esforços de les autoritats republicanes. Així, a mitjan de 1938, la fam es va estendre entre la majoria de la població.

Notícia de condemna d'un acaparador (Vertical, 3 març 1938)
Notícia de condemna d’un acaparador (Vertical, 3 març 1938)

La manca de matèries primeres va portar, a mesura que avançava el conflicte, a la pràctica paralització del sector tèxtil, estratègic a la ciutat. La situació es va agreujar per la pèrdua de les plantes hidroelèctriques  a la conca de la Noguera Pallaresa que comportaren severes restriccions en el subministrament del fluid elèctric tant a la població civil com a les fàbriques.

Finalment, es patiren seriosos problemes financers. Per superar-los l’Ajuntament aprovà, el 2 de gener de 1937, un pressupost extraordinari de guerra que establia un recàrrec sobre la contribució territorial i un impost sobre els salaris, però que fou anul·lat per la Generalitat. D’altra banda, el Consistori va crear la Carta Financera que establia una sèrie d’impostos sobre els espectacles, consums no bàsics i salaris superiors a les 6.000 pessetes anuals. Una altre greu problema fou el derivat de la pèrdua de valor dels diners a causa de l’edició descontrolada de paper moneda i la progressiva desaparició de les monedes de plata i coure ja que el seu valor metàl·lic era superior al seu valor nominal. Per combatre, aquesta situació, l’Ajuntament va aprovar, com a moltes altres localitats de Catalunya, l’emissió de paper moneda municipal en un context que davant la pèrdua de valor dels diners molts intercanvis es feien mitjançant el trueque.

Tanmateix, malgrat aquestes enormes dificultats, l’alcalde franquista José María Marcet reconeix a la seves memòries:

Hubo industriales sabadellenses que huyeron de la ciudad en los primeros tiempos de la guerra y que al regresar después a Sabadell y recuperar sus bienes, encontraron en sus industrias activos superiores a los que habían dejado al marcharse”.

Tot un indicador que, en un altre context no bèl·lic, l’experiment econòmic impulsat en aquells anys potser hagués estat un èxit.

Bibliografia

CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. República i acció directa (1868-1904), Edicions Riutort, Sabadell, 1977.
DOMINGO i BARNILS, Artur. La Guerra Civil 1936-1939 en La República i la Guerra Civil. Sabadell 1931-1939. Ajuntament de Sabadell, 1986.
MARÍN, Martí. La Política en Sabadell al segle XX, Eumo Editorial, Vic, 2000.
POZO GONZÁLEZ, Josep Antoni. La Catalunya antifeixista. Edicions Dau, Barcelona, 2012.
RANZATO, Gabriele. Las colectivizaciones anarquistas en Cataluña y Aragón. Ed. Anagrama. Barcelona, 1979.

Foto portada: Muntatge d’avions a la fàbrica Baygual i Llonchl. Autor: Agustí Serra (AHS)

Comments are closed.