Aquest segon article sobre la important vaga de Seydoux La gran vaga de 1910 es centra en la segona vaga a l’empresa, produida després de l’anomenada Setmana Tràgica i que va comportar la implicació del govern central.
La segona vaga, al 1910. va declarar-se el 6 d’agost i finalitzà el 16 de desembre de 1910. En aquesta ocasió a la qüestió del jornal, s’afegí l’acomiadament de tres obrers del sindicat.
Entre la primera i la segona vaga, va esclatar la la Setmana Tràgica (26 al 31 de juliol de 1909) que, a Sabadell, fou molt virulenta. Es cremaren l’església de Sant Fèlix, els Jutjats i l’edifici de l’Ajuntament… Es proclamà la República, hagueren enfrontaments armats i morts. Després de la Setmana Tràgica es clausuraren els locals de les organitzacions obreres, republicanes i catalanistes i es tancaren els seus òrgans de premsa, que no pogueren tornar a funcionar fins mesos després. Així l’òrgan de premsa del FOS, El Trabajo, no tornarà a aparèixer fins el 24 de juliol 1910 a les portes de la gran vaga
El 6 d’agost de 1910 es tranquen les converses entre Auguste Martín i els dirigents de la FOS i es declara la vaga. L’11 d’agost fracassa una reunió d’intermediació entre l’alcalde liberal, Feliu Griera, el tinent coronel de la Guàrdia Civil, Leoncio Ponte, i els dirigents obrers Jaume Soler i Bru Lladó, president i vicepresidents de la FOS i Josep Mompel, secretari. Els vaguistes lliuren un escrit amb les seves revindicacions: llibertat de sindicació, aplicació de l’horari habitual a Sabadell (11 onze hores i 10 els dissabtes), taxació dels jornals i readmissió dels acomiadats.
El 16 d’agost la FOS declarà el boicot a les empreses que treballen per Seydox que afectà particularment a fàbriques d’acabats com Fills de J. Buxó o de la Filatura Giralt. Davant la gravetat del conflicte la UIS s’ofereix de mitjancera. El gerent de Seydoux viatjà a París per demanar instruccions. Al tornar de França va portar unes bases inacceptables pels treballadors i dona llargues a la incorporació a la UIS. Segons Castells, llavors, es produí un gran malestar entre la classe patronal local per la conducta de Seydoux i la seva incapacitat per arribar a un acord.
En qualsevol cas això va durar poc. El 30 d’agost el consell de la FOS, després d’una assemblea a la que van assistir 3.000 persones al Teatre Eurterpe, acordà imposar multes al fabricants que no seguissin el boicot. Això va provocar la radicalització dels empresaris davant el que consideraren una intromissió intolerable en els seus drets a la propietat i a gestionar les seves empreses.
Paral·lelament s’havia incrementat la presència de la Guàrdia Civil amb molts reforços que ocupaven militarment la ciutat. Patrulles d’infanteria i cavalleria dispersaven els grups d’obrers i, a mesura que s’enconava el conflicte, detenia de manera arbitraria als treballadors.
El 15 de setembre, com a resposta als boicots i les multes, la patronal declarà el locaut. L’endemà arriben més forces de la Guàrdia Civil. La setmana del 19 de setembre s’arriba a un punt mort en el conflicte. La patronal per iniciar les converses exigeix desconvocar la vaga i els obrers l’aixecament del locaut. El 22 de setembre arriba com a comandant de la Guàrdia Civil, el capità Miguel Tegido Gimeno, que venia de Vic i conegut partidari de la mà dura contra els treballadors. Això li costarà la vida a l’esclatar la guerra civil. Esperonats per la presència de l’institut armat, la patronal estén el locaut que afectarà a 15.000 obrers.
Un indici de la gravetat de la situació fou el telegrama que el president del Consell de Ministres, José Canalejas, va enviar el 26 de setembre a la UIS i la FOS per a cercar una solució al conflicte. Per la seva banda, Pablo Iglesias, líder del PSOE, es traslladà al Centro Republicano Federal (CFR) per assistir a un acte de suport als vaguistes.
El 28 de setembre es produeix la detenció del nou membres del consell de la FOS. Mentrestant el gerent de Seydoux tornava altre cop de París amb l’autorització per fer algunes concessions, excepte la readmissió dels acomiadats. L’endemà una comissió de notables formada per l’alcalde Griera, Manel Folguera i Duran, fabricant i catalanista militant, i el diputat d’Unió Republicana Jaume Cruells s’entrevisten amb el Governador Civil per demanar-li més forces repressives. Aquella mateixa nit arriben més dotacions de la Guàrdia Civil i, a les seves ordres, el sometent de Terrassa.
Amb els seus dirigents a la presó, la FOS tria un nou consell directiu i convoca a un nou míting a l’Euterpe on s’acorda no entrar en negociacions fins que s’alliberessin tots els detinguts i no treballar a cap empresa que recolzés al locaut.
A la Unión Industrial dimiteix el seu president, Silvestre Romeu Voltà, que, en un reunió del Gremi de Fabricants, digué: “no ho tenim segur perquè els obrers aguantaran mentre tinguin pa i ceba”. Comentari que transcendí a l’opinió pública, guanyant-se el sobrenom de Pa i Ceba, que mai es podrà treure de a sobre. La presidència va recaure el 5 d’octubre en Ramon Picart, regidor de la Lliga i gerent de Can Quadres. En aquells moments el 98 per cent de les indústries estaven aturades.
La patronal va comprendre que el conflicte anava per llarg i va canviar d’estratègia. El 10 d’octubre s’aixecava el locaut. Encara que l’endemà només es presentaren a la feina al voltant del 12 per cent dels obrers sabadellencs.
El desenllaç
L’11 d’octubre es desplaçà a Sabadell el Governador Civil, Buenaventura Muñoz, que s’entrevistà amb delegacions patronals i sindicals i on es va estar a punt de arribar un acord. Segons la interpretació d’Andreu Castells, els treballadors podien haver vençut si no hagués estat per l’actitud intransigent dels dirigents anarquistes, en particular de Bru Lladó. Castells responsabilitza a Bru Lladó de no voler fer cap concessió i d’haver pronunciat la frase “o tot o res!”, quan el seu company Vicenç Sampere, amic íntim de Mateu Morral, li va dir: “Si transigeixes fins aquí, tens la vaga guanyada i t’apuntaràs un triomf sonat!” Pel contrari, autors com Eduard Masjoan consideren que l’actitud intransigent de la patronal impossibilità l’acord.
En qualsevol cas, la patronal i l’alcalde es decidiren a esclafar el moviment. Van reclutar el màxim d’esquirols, molts d’ells carlins o familiars de guàrdies civils. El 17 d’octubre s’amenaça amb acomiadar a tots els treballadors que no es presentessin a treballar. Malgrat les coaccions la majoria d’obrers no anaren a la feina. La jornada va tenir un punt dramàtic al córrer la notícia que una noia de 14 anys s’havia suïcidat tirant-se del pont de la Salut per no voler cedir a les pressions de la seva família i fer d’esquirola.
El 24 d’octubre arriba Sabadell el ministre de la Governació, Fernando Merino, comte de Sagasta, que no va poder reunir-se amb les dues parts en conflicte, per incompareixença de la patronal. El 26 d’octubre totes les seccions de la FOS criden a la vaga general que paralitzà la ciutat fins al 30 d’octubre. No va sortir cap diari, a excepció de El Trabajo.
Llavors existia un ambient d’extrema violència a Sabadell. Els vaguistes apallissaven sovint als esquirols i tiraven pedres a la Guàrdia Civil que responia amb càrregues de cavalleria i detencions. Emilia Claramunt, com la seva tieta Teresa Claramunt, va tenir un paper destacat a la vaga. A l’igual que la seva tia a la Vaga de les Set Setmanes arengava a la multitud estant embarassada.
El 5 de novembre de 1910 s’acabaren les contemplacions. Es pràctica un minuciós registre de la FOS on el capità Tegido havia desplegat un escamot de cavalleria, es clausurà el local i es dictà ordre de detenció contra tots els dirigents de la vaga. Bru Lladó fou detingut a l’estació del tren i emmanillat juntament amb altres delegats anarcosindicalistes. Magí Marcé i Josep Momple pogueren escapar a Barcelona on foren detinguts dies després. Defensats per l’advocat republicà Josep Maria Vallès i Ribot, no foren posats en llibertat fins el 31 de gener de 1911. La FOS no tornarà a obrir fins al 19 d’agost de 1911, encara que el 5 de desembre de 1910 la gent de l’Obrera va fundar com a tapadora el Centro de Estudios Sociales. El Trabajo no tornarà a sortir fins el 24 d’abril de 1912.
La vaga de Seydoux li costa el càrrec Ramon Picart, president de la UIS substituït per Joan Grau i al governador civil que fou reemplaçat per Portela Valladares, futur president del Consell de Ministres de la Segona República. El 19 de novembre l’alcalde Griera li informa que la normalitat s’havia recuperat a Sabadell. Molts dels obrers que s’havien destacat a la vaga van haver de anar-se a Terrassa o Barcelona.
La fundació de la CNT
La gran vaga de Seydoux coincideix amb la fundació primer de la Solidaridad Obrera (1907) i després en novembre 1910 de la poderosa Confederación Nacional del Trabajo (CNT) on els dirigents de la FOS van participar activament. El moviment obrer català construeix una organització pròpia, deslliurant-se de certa dependència política del republicanisme federal o radical (A. Lerroux).
La segona vaga de Seydoux marca el passatge del sindicalisme revolucionari insurreccional a l’aposta per la construcció d’una sòlida organització obrera. Serà el moment de Salvador Seguí, Ángel Pestaña o Joan Peiró com grans dirigents cenetistes. La vaga general revolucionaria de 1917 tornarà a posar la ciutat davant un situació de màxima tensió.
Bibliografia
LUQUE, Rafael. La Junta de Reformes Socials de Sabadell (1900-1923). Arraona, 24. III Època. Primavera, 2001.
MASJOAN, Eduard. Medis obrers i innovació cultural a Sabadell (1900-1939). Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra, 2006.
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. República i acció directa 1868-1904. Edicions Riutort, Sabadell, 1977.
- Sabadell, informe de l’oposició. O tot o res 1904-1918. Edicions Riutort, Sabadell, 1978.
