oto portada: Manuel Azaña i Magí Marcé al restaurant Arrahona durant la seva visita a Sabadell el 20 d'agost de 1934.Arxiu Històric Sabadell, Autor desconegut.

Magí Marcé, sindicalista i alcalde (1880-1967)

Aquest mes de febrer es compleixen 50 anys de la mort del que fou dirigent sindical i alcalde republicà de Sabadell. Aquí tracem la semblança biogràfica.

Magí Marcé i Segarra va néixer a Vilanova i la Geltrú el 29 d’abril de 1880. Va estudiar als Escolapis i a l’Escola d’Arts i Oficis d’aquesta ciutat mentre feia d’ajudant de filador del seu avi. Als 12 anys el seu pare el portà a Sabadell per fer d’aprenent de manyà. Començà a treballar a Cal Minaire, manyeria dels Balsach, al carrer Fontnova, prop de la Salut i després va treballar a Cal Francesc. Es va formar en l’ideari anarquista, sota el mestratge ideològic de Piotr Kropotkin, Elisée Reclús o Ferrer i Guàrdia.

A l’entrevista que va fer Andreu Castells el 1977 a les seves filles, Solidaritat i Benvinguda, aquestes li traslladaren que el seu pare, amb només 13 anys, va ser detingut per la seva suposada complicitat en l’atemptat del 23 de setembre de 1893 en la Gran Via de Barcelona contra la plana major del general Martínez Campos. Segons Castells aquesta detenció no està documentada, tot i que no es pot descartar degut a la campanya de la premsa conservadora de l’època contra els “chiquillos y golfos de poca edad”.

El 1901 va contraure matrimoni amb Àngela Tomàs, que seria una fidel companya en la lluita revolucionària. Magí Marcé fou un col·laborador habitual d’El Trabajo, la publicació quinzenal d’orientació anarquista i portaveu de la Federación Obrera de Sabadell (FOS) que va publicar-se del 1897 al 1912 i va patir nombroses suspensions governatives. Així mateix va participar en la vaga general del 1902. Arran de l’atemptat de Mateu Morral contra Alfonso XIII, fou detingut el 15 de juliol de 1907. Segons el testimoni de la seva filla Solidaritat: “practicaren un minuciós registre a casa i se l’endugueren en tartana cap a Barcelona, lligat de mans i braços. La meva mare feia tres dies que havia deslliurat el tercer fill del matrimoni que era Benvingut”.

L’acusació contra ell estava ordida pel policia Memento qui, amb papers falsos, el feia beneficiari de 3.000 pessetes de l’herència del germà mort a Cuba del líder anarquista local Joan Rull. També s’aportava com a prova un petit torn rudimentari que usava per reparar màquines de cosir, assegurant que s’emprava per fabricar bombes. La detenció es va perllongar fins el maig del 1908. Segons les seves filles, “quan va arribar a casa portava una barba molt llarg. Ens va dir que s’havia passat tot el temps en una cel·la de càstig, incomunicat”.

Poc abans de la Setmana Tràgica (1909), s’integrà efímerament a l’Agrupació Socialista de Sabadell. A la Setmana Tràgica va tenir un paper destacat a la nostra ciutat. Per evitar la repressió va exiliar-se França. A París i amb col·laboració amb Rossend Vidal i Antoni Fabra Ribas, va escriure una sèrie d’articles al diari L’Humanité, titulats genèricament La révolte ouvrière a Espagne, que serien traduïts al castellà el 1910 per Luis Simarro amb el títol El proceso Ferrer y la opinión europea.

De retorn a Sabadell, abandonà la militància socialista i tornà a les files de l’anarcosindicalisme, en un moment en què estava constituint-se la CNT. Marcé va tenir un paper dirigent a la dura vaga de Seydoux, que va perlongar-se del juliol al desembre del 1910. Amb Valette, Travila, Suñer, Riba i Segarra organitzaren una sèrie de mítings al Teatre Euterpe. En un d’aquests mítings es va comprometre a deixar de ser manyà si no s’aconseguia la jornada de 9 hores. Una promesa que va complir un temps després. En altre multitudinari míting, cap al final del conflicte, va proposar que no s’iniciessin les negociacions fins que no s’alliberessin als companys empresonats.

Magí Marcé, amb altres dirigents sindicals, va participar en les campanyes per la llibertat de diversos dirigents obrers empresonats amb el suport de la Lliga dels Drets de l’Home, vinculada al Círcol Republicà Federal (CRF) i ell mateix va ser detingut arran de la Vaga General Revolucionaria del 18 setembre del 1911 declarada per la CNT en protesta de la guerra del Marroc. Així mateix va tenir un paper dirigent en la vaga del juliol del 1913 on confluïren paletes, manobres, rajolers, teixidors, nuadors, ebenistes, oficials metal·lúrgics i forners, a resultes de la qual tornà a ser detingut juntament amb la plana major de la FOS i acusat “d’excitar a la rebel·lió”.

Després d’aquesta detenció, deixà -com havia promès al míting de l’Euterpe- l’ofici de manyà i es dedicà un temps a la venda ambulant de cafè a domicili fins que traspassà el negoci al seu nebot. La seva nova dedicació no l’apartà de la lluita obrera, a començaments de 1916 fou detingut en un míting a Madrid a favor de l’augment dels salaris. Allí li posaren les manilles tan estretes que li deixaren els monyons ensangonats i unes senyals que li durarien tota la vida.

Posteriorment arrendà la taverna El Diluvio -a la cruïlla de la carretera de Barcelona i Molins de Rei- que regentà durant molts anys i esdevingué el punt de reunió de la  gent d’esquerres de la ciutat. Fins i tot va llogar una part de l’immoble al Bloc Obrer i Camperol (BOC) de Joaquim Maurín quan s’acabava de constituir. Per aquest motiu i sense cap altre pretext fou bombardejada per l’artilleria a la Vaga Revolucionària de 1917. Les bombes provocaren un gran esvoranc al primer pis de l’edifici i un obús va caure dintre d’una olla de la cuina.  Un altre cop va haver d’escapar per evitar la repressió,  tornà a ser jutjat en rebel·lia i fou amnistiat el 30 de novembre de 1917.

Regidor i alcalde

A les decisives eleccions d’abril de 1931, que portaren l’adveniment de la Segona República, formà part pel CRF en la candidatura Coalició d’Esquerres Republicanes que obtingué una àmplia majoria. Salvador Ribé del CRF fou elegit alcalde i de seguida es creà una mena de bicefàlia. Mentre Ribé encarnava l’ànima moderada i pactista, Magí Marcé va ser la veu dura d’aquesta formació, en particular en els temes relacionats amb el laïcisme. Així va portar la defensa del dictamen a favor de la secularització del cementiri municipal. També va causar sensació la seva intervenció al ple municipal del 16 d’agost del 1932 on va criticar amb duresa l’incompliment de la legislació republicana que feia l’Església catòlica i en particular la parròquia de Sant Fèlix on se celebraven bodes sense la prèvia sanció del Registre Civil. “Crec que tots sabem que existeix una llei que persegueix amb mà dura el tràfic de blanques”. En aquest sentit, amb l’oposició de la Lliga Catalana, va proposar publicar un ban per tal d’informar a la ciutadania.

Durant el primer bienni de la República es van declarar a la ciutat un allau de vagues que pràcticament afectaren a tots els sectors productius. Una de les més llargues i virulentes fou l’impulsada pel Sindicat Unió d’Art Fabril i Tèxtil afiliat a la Federació Local de Sindicats (FLS), la successora de la FOS, que es perllongà del 24 d’agost de 1933 a l’1 de març del 1934 per la revisió del conveni col·lectiu. Les principals reivindicacions foren: augment dels salaris inferiors a 60 pessetes, establiment d’una borsa de treball amb control paritari on haurien d’anar els empresaris per contractar als treballadors, setmana laboral de 45 hores diürnes i 42 nocturnes i supressió de les hores extraordinàries. Aquestes reivindicacions foren rebutjades per la patronal. El sindicat va plantejar fer una hora diària menys mentre no es resolgués el conflicte i els patrons van respondre no pagant les hores no treballades. Els sectors més radicals del sindicat, sobretot els joves, emprengueren una campanya de sabotatges amb pèrdues que, segons la patronal, ascendiren a 10.000 pessetes. En aquest context, els empresaris, com manifestà Joan Llonch a Andreu Castells, es dirigiren a Magí Marcé, el qual va demanar a Lluís Companys la presència de la Guàrdia d’Assalt per vigilar les fàbriques.

Aquí es pot situar uns dels orígens de la gran enemistat que l’enfrontà amb Josep Moix, aleshores l’home fort del sindicalisme a Sabadell, ja que arran d’això foren detinguts el seu nebot Josep Moix Devesa i el seu home de confiança Jaume Illa. Tanmateix, quan portava pocs dies a l’alcaldia, els sindicats declararen una vaga del sector que fou seguida massivament i amenaçaren amb la vaga general a primers de marc. Magí Marcé va tancar en una dependència municipal a sindicalistes i empresaris amb la mediació d’ell mateix i un delegat de la Generalitat fins que s’aconseguí arribar a un acord. La patronal acceptà un augment dels salaris, però es negà rotundament a establir la Borsa de Treball.

El 14 de gener del 1934 es celebraren les eleccions municipals enmig d’una enorme tensió política i social. La candidatura guanyadora fou la formada per la coalició entre el CRF, ara denominat, Partit Republicà Democràtic Federal, ERC i Unió Socialista de Catalunya (USC) que s’imposà amb claredat a la llista Unió Ciutadana, encapçalada per la Lliga Catalana. L’1 de febrer Magí Marcé fou nomenat alcalde, segons Castells sota la tutela de la FLS i Josep Moix, amb un equip de govern que, a part del CRF, era format per gent d’ERC i un representant de la USC. Va ser la primera vegada que una dona, Fidela Renom pel CRF, assolia una regidoria municipal.

El 20 d’agost va rebre a Manuel Azaña i la seva esposa que estaven passant un dies de descans a San Hilari Sacalm i que aprofità la seva estada per visitar diverses localitats catalanes.

El seu mandat fou molt curt, durant els Fets del 6 d’octubre, Moix l’obligà a dimitir i l’Ajuntament va ser regit breument per un Comitè Revolucionari dirigit pel mateix Moix qui va designar l’alcalde a Miquel Bertran. Josep Moix, Josep Rosas i Miquel Beltran entraren a l’Ajuntament amb 25 homes armats. Rosas apuntà amb una pistola a Magí Marcé que, amb molta sang freda, apartà la pistola i li digué:  “Tingues cura que et pots fer mal”. Fracassada la revolta, s’obrí un sumari judicial contra els seus responsables. El 13 d’octubre de 1934 va declarar davant del jutge i acusà, cosa sabuda per tothom, a Moix,  Bertran i Rosas de ser els responsables de la insurrecció. Un fet que no li seria perdonat.

Tanmateix l’autoritat militar va destituir a Margí Marcé de l’alcaldia i el 8 d’octubre va nomenar al secretari municipal, Josep Altura i Pujada com a delegat interí per afers administratius. Dos dies després es designava una comissió gestora i el 12 del mateix mes a Josep Germà Homet, propietari de l’empresa que fabrica el licor Anís del Taup i membre de la Fraternitat Republicana Radical, com a delegat-gestor del municipi amb l’oposició del seu partit.

Després del triomf de les esquerres a les eleccions del 16 de febrer de 1936, Marcé tornà a l’alcaldia, on va haver d’enfrontar-se a la dura campanya encetada per Josep Moix que va tenir la seva culminació en l’acte celebrat al cinema Imperial que fou plantejat com una mena de judici polític contra Magí Marcé i els seus companys del CRF, el tinent d’alcalde Josep Vicenç Cano i el diputat  a Corts Joan Pedret, pel seu comportament durant els fets del 6 d’octubre. Moix s’erigí en fiscal i va realitzar duríssimes acusacions contra Magí Marcé i el seu equip. El seu fill, Avenir va encarregar-se de la seva defensa titllant a Moix de mentider.  L’acte va acabar amb mastegots i corredisses.

Tres dies després el CRF va organitzar un acte de desgreuge; tanmateix això no impedí que, amb l’excusa d’una fractura a la cama Magí Marcé, presentés la dimissió. El 29 de maig de 1936 era substituït a l’alcaldia per Joan Miralles Orrit, per 13 vots a favor i 7 en blancs. Miralles, també del CRF, era torner dels Tallers Baciana i tenia escassa significació política. El poder real estava en mans de Moix.

Fi d’un cicle

L’elecció de Salvador Ribé i Magí Marcé a l’alcaldia va significar la culminació de la tasca desenvolupada pel CRF durant dècades a la ciutat. El homes del CRF eren  demòcrates radicals, defensors d’un república federal en l’estela del pensament de Pi i Margall, construïda de baix a dalt; en aquest sentit, foren catalanistes, però no nacionalistes. A més, defensaven una sèrie de reformes socials en favor dels treballadores i mantingueren nombroses connexions amb els anarquistes.

L’ascens de Moix, home fort del sindicalisme local a la dècada de 1930, fundador del PSUC, alcalde durant la Guerra i ministre de la República, comportà el passatge del moviment obrer sabadellenc del republicanisme federal i l’anarquisme cap al comunisme d’inspiració soviètica.

L’enfrontament amb Moix va estar a punt de costar-li la vida al començament de la Guerra Civil. Segons el testimoni de les seves filles, Solidaritat i Benvinguda, el seu pare, que temia per la seva vida, deixava quatre bombes de mà a sobre del comptador del gas abans d’anar a dormir. “Un dia va venir un cotxe dels patrullers per a detenir-lo. Va sortir Magí amb una bomba a cada mà, amb els braços alçats, i al darrera la seva dona, igual. -Si sou valents -els va dir- entreu, que tot Sabadell sabrà qui són els assassins! Jo moriré, però vosaltres també!”. Després d’això no tornà a ser molestat.

No succeí mateix amb Josep Vicenç Cano, que havia estat el seu primer tinent d’alcalde. Després de la seva dimissió va marxar a Almacelles on hi va muntar una imprenta i on fou assassinat poc abans que les tropes franquistes ocupessin aquesta població.

El gener de 1939 Marcé s’exilià a França. Va tornar a Sabadell el 1940, per insistència de l’alcalde franquista José María Marcet, que avalà el seu retorn, perquè durant la guerra havia acollit i protegit a casa seva diverses persones que eren objecte de persecució per les seves creences. Va morir a Sabadell el 3 de febrer de 1967. El novembre de 1993 l’Ajuntament li dedicà una plaça al barri de Can Feu.

Bibliografia

BENAUL i BERENGUER, Josep M. Una ciutat en la República. Sabadell, 1931-1936 en La República i la Guerra Civil. Sabadell, 1931-1939, Ajuntament de Sabadell, 1986.
CASTELLS, Andreu. · Sabadell, informe de l’oposició. O tot o res 1904-1918, Edicions Riutort, Sabadell, 1978.
· Sabadell, informe de l’oposició. Del terror a la Segona República 1918-1936. Edicions Riutort, Sabadell, 1980.
MARIN i CORBERA, Martí. Dels alcaldes republicans a l’alcalde Marcet. Representativitat i imposició en Sabadell 1931-1945. Una esperança desfeta. Ajuntament de Sabadell, Museus Municipals, 2010.
ROSAS, Josep. El ciutadà desconegut. Del Llobregat al Mapocho, Arxiu Històric de Sabadell, Sabadell, 2005.

Foto portada: Manuel Azaña i Magí Marcé al restaurant Arrahona durant la seva visita a Sabadell el 20 d’agost de 1934.Arxiu Històric Sabadell, Autor desconegut.

One Comment