Tracem un esbós biogràfic del científic més important que ha donat la ciutat i que va fer de Sabadell una referència internacional de la paleontologia.
Miquel Crusafont i Pairó va néixer el 3 d’octubre de 1910 al carrer del Jardí, número 60. La seva família pertanyia a la classe mitjana. El pare posseïa un taller de fusteria i la mare, una taula de carn al mercat. Miquel va ser el seu fill únic. Després de cursar l’educació primària als Maristes, va continuar els seus estudis de batxillerat als Escolapis per després ingressar a la Universitat. A parer de Josep Torrella, el cas de Crusafont no era gens freqüent, pocs joves sabadellencs seguien estudis superiors, llevat dels fills de professions liberals com ara metges i advocats. La indústria tèxtil absorbia als fills d’empresaris i la resta ben aviat anaven a treballar a les fàbriques.
Als 16 anys es feu soci del Centre Excursionista de Sabadell (CES) on començà a recollir minerals i fòssils. La descoberta del jaciment de Can Llobateres -avui parc arqueològic i reserva d’excavacions de l’Institut de Paleontologia- el va fer descobrir la seva vocació de paleontòleg. Al butlletí del CES publicà el seu primer article Recerques geològiques al Papiol i impartí un curs de geologia. Només amb 18 anys presidí la secció de Ciències Naturals de CES. Posteriorment es va fer soci dels Centre Excursionista del Vallès on va fer amistat amb Joan Montllor i Pujal, aleshores el seu president, i col·laborà en les publicacions d’aquesta entitat Nostra Comarca i La Muntanya, amb 22 anys presidí la seva secció de Cultura.
Les primeres iniciatives per crear un Museu a la ciutat daten de 1886. El 1912 es constituí la Junta de Museus i Excavacions que el 1930 fou substituïda per un Patronat Municipal del qual Crusafont va formar part, sent el seu membre més jove amb només 20 anys. Amb motiu de la Festa Major de 1931, ja proclamada la Segona República, s’inaugurà el Museu de Sabadell al carrer Sant Antoni, on ara hi és el Museu d’Història del que forma part de la primera junta directiva. El Museu estava dividit en dues seccions, Història i Arqueologia i Arts Plàstiques, que seria l’embrió del futur Museu d’Art, al carrer Sant Joan.
El 1933 va llicenciar-se en la carrera de Farmàcia que responia no tant a la seva veritable vocació, sinó als interessos econòmics. A l’obtenir el títol va adquirir la farmàcia que porta el seu nom al davant del Mercat Central i que encara existeix. Crusafont va casar-se amb Julieta Sabater, d’Amposta, també farmacèutica. El matrimoni va tenir dos fills, l’historiador i numismàtic Miquel i l’escriptora Anna. Mentre la seva dóna atenia als clients, ell s’especialitzà en anàlisis mèdiques en el laboratori de la rebotiga de l’establiment.
En aquesta època va militar en el Centre Català i fou president de la Joventut Catalanista. Posteriorment, ingressà en Acció Catalana, una formació ubicada entre la Lliga Catalana i ERC. Així mateix es va fer soci de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana i va donar lliçons de català a Ràdio Sabadell. En el mateix període republicà va formar part de la redacció del Diari de Sabadell, on va fer amistat amb Francesc Trabal i Joan Oliver. En els seus articles tractava sobretot de temes científics, encara que també va escriure algunes crítiques de cinema. També va desenvolupar una intensa activitat com conferenciant i no es va negar mai a cap entitat que li ho demanava.
L’esclat de la Guerra Civil comportà la clausura dels col·legis religiosos, també dels Escolapis, l’únic que impartia l’ensenyament secundari a la ciutat. El regidor de Cultura, Salvador Sarrà, instal·là a l’edifici dels Escolapis, l’Institut Escola M.B. Cossio, caracteritzat per introduir les innovacions pedagògiques de l’època. Miquel Crusafont va encarregar-se d’impartir l’assignatura de Ciències Naturals.
A finals del 1937, amb 27 anys, fou cridat a files per l’exèrcit republicà i s’incorporà a l’Hospital de Girona al departament d’anàlisis mèdiques. Al finalitzar la guerra va tornar a Sabadell en principi sense problemes. Denunciat per una noia, fou detingut i portat de la Comissaria de Policia als Jutjats; finalment, després de comparèixer en judici sumaríssim la seva causa es va sobresseir per intervenció del general Kindelan, governador de Barcelona.
Difusor de l’evolucionisme
El Consistori franquista va crear, el 1939, una Junta Tècnica encarregada de gestionar el Museu formada per Vicenç Renom, Joan Vilatobà, amb Lluís Mas de director i Miquel Crusafont de vicedirector. Aquesta junta va funcionar durant nou anys i emprengué la reforma del Museu. El 1948 es tornà al sistema del Patronat, on Crusafont va ser vocal per nominació directa i va continuar com a vicedirector, però ara dirigint la Secció de Paleontologia, separada de la d’Història i Arqueologia i on va comptar amb el suport de Jaume Truyols i altres col·laboradors. El 1951 aconseguí que la Secció de Paleontologia del Museu de Sabadell fos adscrita al Consejo Superior de Investigaciones Científicas.
Durant aquests anys cursà la carrera de Ciències Naturals i es llicencià el 1950. Continuà els estudis fins obtenir el doctorat amb premi extraordinari per la tesi Los jiráfidos fósiles de España. Crusafont va guanyar, per oposició i amb el número 1, la càtedra de Paleontologia de la Universitat d’Oviedo i, més tard, per concurs de trasllat, la de la Universitat de Barcelona. També fou professor d’Antropologia a la Facultat de Filosofia de la Societatis Iesu de Barcelona.
Les relacions de Crusafont amb les seus col·legues estrangers propiciaren que organitzés el 1952 un Curset Internacional de Paleontologia a la ciutat que només fou possible gràcies a la seva incansable recerca de recursos econòmics entre els industrials de Sabadell. El Curset fou un èxit de manera que l’experiència es repetí els anys 1954, 1956 i 1958. En aquestes jornades participaren els principals especialistes de la disciplina d’Europa i els Estats Units. El nord-americà Dr. Simpson del Harward College de Cambrigde, un dels més destacats especialistes mundials en vertebrats fòssils, va qualificar Sabadell de la “capital espanyola de la paleontologia” i el professor Jean Viret afirmà que el Vallès era “el paradís dels paleongòlegs”.
Paral·lelament va realitzar el documental Historia de un mundo perdido, que difongué per tota Espanya la tasca paleontològica de Crusafont ja que gran part del film consistia en una visita comentada per ell mateix a la sala de Paleontologia del Museu. Crusafont fou l’autor del guió i la direcció de la pel·lícula fou assumida pel sabadellenc, Ramon Sanahuja. El documental fou preestrenat al cinema Rambla de Sabadell, el 8 de febrer de 1952, i va obtenir el segon Premi Nacional de Cinematografia en l’apartat de curtmetratge.
La Fundació Bosch i Cardellach
Crusafont va tenir un paper destacat en la gestació de la Fundació Bosch i Cardellach juntament amb Ramon Arquer, Montllor i Pujal, Joan Farell i mossèn Ernest Mateu. En principi es tractava de crear una mena de centre d’estudis locals. La idea va agradar a l’alcalde Marcet qui, el novembre del 1942, va donar-li forma d’institució depenent directament d’alcaldia. L’any 1945 va adquirir l’estatut jurídic de Fundació. Aleshores Crusafont fou nomenat el seu president, càrrec que ostentà durant 12 anys, i que va entomar com a un repte personal, tot implantant un rigor acadèmic que prestigià la institució.
Crusafont va realitzar diverses excavacions paleontològiques al Vallès, al Penedès i altres indrets. Fruit d’aquest treballs va publicar l’obra amb Josep Fernández de Villalta Los Vertebrados del Mioceno Continental de la cuenca del Vallés-Penedés (1943) i Continental del Vallés y sus yacimientos de vertebrados (1948), El Burdigaliense continental de la cuenca del Vallés-Penedés amb Fernández de Villalta i Jaume Truyols (1955), Estudio Masterométricos en la evolución de los Fisípedos amb Truyols (1957). Ara bé la part més interessant de la seva obra fou la defensa de les tesis evolucionistes en un context cultural advers, dominat per les doctrines creacionistes de l’Església catòlica. Així va publicar amb Bermudo Meléndez i Emiliano Aguirre, La Evolución (1966). Crusafont fou l’introductor del pensament evolucionista del sacerdot i biòleg Teilhard de Chardin, que buscava conciliar les teories de Charles Darwin amb el cristianisme. En aquesta línea publicà diversos assaigs com L’evolució avui, Evolució y ascención (1960) o El fenómeno vital (1967).
Literatura i música
A banda de les seves activitats científiques va tenir altres dues passions: la literatura i la música. En el primer àmbit, juntament amb Josep Torrella Pineda va publicar a la Guerra Civil diversos treballs literaris al setmanari barceloní, Miramar. Les seves al·locucions d’obertura de la Fundació Bosch i Cardellach com ara Perennitat del somni o De la pública intimitat eren autèntic assajos literaris. El 1963, quan ja no dirigia la Fundació li fou atorgat el Premi Pere Martí Peydró convocat per aquesta per l’obra A contracor del temps, un conjunt de descripcions i vivències ubicades a la Vall d’Aran que posteriorment fou publicada amb pròleg de Joan Oliver i il·lustracions de la seva filla Anna Maria. Aquesta vocació literària es pot copsar en la qualitat dels seus escrits científics.
D’altra banda, va impulsar, amb el matrimoni Costa-Fernández, la represa de l’Associació de Música d’abans de la guerra i que s’anomenà Asociación de Cultura Musical que va fer el seu primer concert a l’octubre de 1943, a la seu del Cercle Sabadellès, i que continuà fent concerts mensuals durant una vintena de cursos.
L’Institut de Paleontologia
Sens dubte la culminació de la seva tasca científica fou la creació de l’Institut Provincial de Paleontologia, depenent de la Diputació de Barcelona i inaugurat el 9 de novembre de 1969. Aquest va ser el fruit de dotze anys d’esforços que s’havien iniciat el 1957. Així, el museu local, especialitzat en vertebrats fòssils, esdevingué un centre d’investigació de rellevància internacional. Quan Crusafont va morir el 15 d’agost de 1983, el seu fons personal va ser cedit a l’Institut pels seus fills – Miquel i Anna- amb la seva col·lecció de fòssils, amb la condició que no sortís de Sabadell.
L’any 2007 la Diputació de Barcelona va traspassar el centre, on va treballar de conserge el després alcalde Manuel Bustos, a la Generalitat de Catalunya, tot i que la seva gestió i la de l’Arxiu és responsabilitat de l’Institut Català de Paleontologia, fundació privada de la qual són els seus patrons la Generalitat i la Universitat Autònoma de Barcelona.
El canvi de titularitat va provocar la remodelació de l’espai expositiu basat en vitrines, per un de més actual, on es fa viure als visitants una experiència interactiva, simulant ser paleontòlegs. El mes de juliol de 2009 es va tancar la seu de Sabadell per procedir a una rehabilitació completa, amb un cost d’uns dos milions d’euros, cofinançats per la Generalitat i i els fons europeus (FEDER). El projecte arquitectònic va ser dissenyat per l’arquitecta Isabel Rodón.
Les obres s’allargaren entre juliol de 2009 i abril de 2010. Es va triplicar l’espai expositiu i van incorporar-se noves tecnologies, com dues màquines de tomografia axial computeritzada i una sala de realitat virtual, així com un nou laboratori. També s’amplià l’accés a zones abans restringides, com el laboratori i els arxius de la col·lecció, formada per més de 200.000 registres obtinguts a diferents jaciments, una de les més reserves de vertebrats fòssils més importants d’Europa.
Amb la remodelació, la seu a Sabadell es va convertir en l’Espai Miquel Crusafont, un museu interactiu amb voluntat educativa i divulgativa, que organitza activitats i tallers per acostar al públic generalista al món de la paleontologia. El 28 de setembre de 2010, l’aleshores president de la Generalitat José Montilla va presidir la seva inauguració.
Per la seva tasca científica a Crusafont se li van atorgar diversos premis. Un any després de la inauguració del Institut de Paleontologia, l’Ajuntament li va concedir la Medalla d’Or de la Ciutat. Abans la Caixa d’Estalvis el distingí amb Premi Ciutadania i la Fundació Bosch i Cardellach el nomenà Membre Honorari. El mamífer prehistòric Crusafontia va ser batejat en homenatge seu. El 25 d’octubre de 1995 l’Ajuntament li dedicà una plaça al centre de la ciutat. Al barri dels Merinals un institut públic porta el seu nom.
Bibliografia
CASALS GARCIA, Lluís, L’Institut-Escola M.B. Cossio. Un testimoni dins La República i la Guerra Civil. Sabadell 1931-1939, Ajuntament de Sabadell, 1986.
MARCET COLL, José María. Mi ciudad y yo. Veinte años en un alcaldía, 1940-1960. Duplex, Barcelona, 1963.
TORRELLA PINEDA, Josep. Dimensió sabadellenca del científic universal, Arraona 1994, n.14, 3ª època.
SANTAFÉ LLOPIS, Josep Vicenç. Gestació de l’Institut de Paleontologia: una esperança contra tota esperança. Quadern, Amics de les Arts de Sabadell, n.38, 1984. (Monogràfic).
TRUYOLS SANTONJA. Jaume, Miquel Crusafont, paleontòleg, Quadern, Amics de les Arts de Sabadell, n.38, 1984. (Monogràfic).