Foto portada: Lluís Carreras a la dreta del grup amb el bisbe Comellas de Solsona, el cardenal Vidal i Barraquer, al centre, i el bisbe Perelló de Vic.

Mossèn Lluís Carreras i Mas (1884-1955), doctor en teologia i escriptor

Tracem una semblança biogràfica d’un dels clergues i intel·lectuals més influents de l’Església catalana de l’època i arxiu vivent de les seves experiències polítiques.

Lluís Carreras i Mas va néixer al carrer del Sol de Sabadell el 8 de maig de 1884. Fill de Francesc Carreras i Puig, teixidor, i Maria Mas i Badia. El matrimoni regentava una espardenyeria al carrer Mendizábal, ara de l’Espirall, que posteriorment es traslladà a a la plaça Sant Roc. Lluís Carreras estava emparentat amb l’historiador Miquel Carreras i Costajussà, doncs era cosí germà del seu pare. Segons Andreu Castells, va influenciar-lo notablement de manera que a la seva obra, Elements d’història de Sabadell (1932), no apareixen “els dinamiters, la maçoneria, els espiritistes, les entitats cristianes no catòliques i s’hi dóna poca informació dels federals”.

Carreras, un infant malaltís, estudià a l’Escola Pia de Sabadell i el 1896 va manifestar la seva vocació sacerdotal. El 1905 ingressà a la Facultat de Teologia al Seminari Conciliar de Barcelona on aviat destacà per la seva capacitat intel·lectual amb diversos treballs sobre Ramon Llull i Lluís Vives. El desembre de 1909, amb 25 anys, fou ordenat sacerdot. Va cantar la seva primera missa a l’Església de Sant Feliu, revestida amb draperies per a ocultar els estralls causats per la Setmana Tràgica, on va congregar-se una munió de figures eclesiàstiques i de l’intel·lectualitat catòlica. Carreras romangué un any a Sabadell com a capellà de les monges de la Sagrada Família. Posteriorment va ser designat vicari de Sant Esteve de Sesrovires, però renuncià per una malaltia de la qual es refarà a Sabadell. Poc després fou nomenat professor i més tard catedràtic del Seminari de Barcelona de llatí, humanística i filosofia. Aleshores desplegarà les seves capacitats intel·lectuals amb nombrosos articles a la premsa i com a brillant conferenciant.

En 1912 és nomenat vocal d’Acció Catòlica i col·laborà en el Tercer Congrés Nacional de Música Sagrada. El 1913 obté la llicenciatura en teologia amb la màxima qualificació al Seminari Pontifici de Tarragona i serà el secretari del Congrés d’Art Cristià de Catalunya inaugurat pel bisbe Josep Torres i Bages amb la participació de figures com Josep Puig i Cadafalch, Antoni Rubió, Jeroni Martorell, Josep Tarré, Josep Gudiol o Joan Llimona. El 1915 fou l’animador del Primer Congrés Litúrgic de Montserrat que el consagrà com a referent de l’església catalana de l’època com a renovador del moviment litúrgic català i de la traducció bíblica al català juntament amb altres eclesiàstics com Clascar, Alujas, Cardó o Lloveres. Una iniciativa de gran volada que fou finançada per Francesc Cambó -a instàncies de Carreras- entorn a la Fundació Bíblica Catalana.

A partir del 1916 desenvoluparà una gran activitat a Sabadell a l’Acadèmia Catòlica on substituí després de la seva mort com a consiliari a Sardà i Salvany, amb la creació de la Schola Cantorum (1918), la revista Joventut i amb nombroses conferències al Gremi de Fabricants i altres entitats. Com explica la seva biògrafa, Dolors Viñas, “passava a Sabadell totes les festes. Venia els dissabtes o les vigílies al vespre i se’n tornava dilluns cap a Barcelona on vivia en un tercer pis del carrer de Pau Clarís”.

El jove sacerdot va formar-se sota la influència de l’integrista Fèlix Sardà i Salvany, del bisbe catalanista Torras i Bages, autor de La tradició catalana (1892) i de la famosa consigna “Catalunya serà cristiana o no serà”, i del cardenal belga Mercier, fundador de l’Institut de Filosofia de la Universitat de Lovaina. La mort el 1916 de Sardà i Salvany i de Torres i Bages el convertiran  en un dels sacerdots més rellevants de Catalunya. A partir d’aquell moment intervindrà com a escriptor i periodista a Revista popular, Resenya Eclesiàstica, Vida Cristiana, Revista Litúrgica, Catalunya Social, será corresponsal de La Civilità Cattòlica de Roma o col·laborador de La Veu de Catalunya, òrgan de la Lliga Regionalista pronunciant-se en totes les qüestions importants en matèries eclesiàstiques, culturals, artístiques i polítiques. Com a deixeble predilecte de Torres i Bages, tindrà un paper molt destacat a la influent Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat. Així mateix, juntament amb Josep Folch i Torres, fou l’impulsor de l’organització juvenil catòlica, Pomells de Joventut, que seria prohibida per la dictadura de Primo de Rivera.

Trajectòria política

Des de l’Acadèmia Catòlica operà, durant el regnat d’Alfons XIII, com agent electoral de la Lliga Regionalista. El 1919 defensà, des de  Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, el primer intent d’Estatut d’Autonomia reivindicat per la Mancomunitat de Catalunya que no va reeixir.

El 1923 s’enfrontà a la política centralista del dictador Primo de Rivera, que dissolgué la Mancomunitat, clausurà les entitats cíviques i culturals catalanistes i emprendrà tota una sèrie de mesures contra la llengua catalana, entre elles la castellanització de l’Església. Aquesta postura crítica li costarà, per pressions el govern espanyol davant el Vaticà, la Canongia Pontifícia de la Catedral de Barcelona.

El 21 de novembre del mateix any es tancava l’Acadèmia Catòlica. Les intenses protestes de diverses entitats cristianes propiciaren la seva reobertura el 29 de desembre, però tornarà a ser clausurada l’11 de setembre de 1924 i no va poder reobrir fins la caiguda de la dictadura al 1930. Malgrat això les autoritats locals van fer els ulls grossos a les activitats de Schola Cantorum que feia les mateixes tasques que l’Acadèmia Catòlica. El 1924, Carreras, que tenia fama de ser un dels capellans més catalanistes del bisbat de Barcelona, fou desterrat per les autoritats a Barbastre, però ell preferí exiliar-se a França i Bèlgica.

Quan retornà a Catalunya, un grup d’empresaris de Barcelona i del Gremi de Fabricants de Sabadell entre ells, Francesc Cambó, Ferran Casablancas o Enric Rocamora, li muntaren la Fundació Torres i Bages per cobrir les seves necessitats econòmiques. Fins a la caiguda de la Dictadura promourà tot un seguit d’obres socials i religioses. Així impulsarà la creació de la Biblioteca de la Caixa d’Estalvis de Sabadell, la constitució del Museu de Sabadell o les Romeries a Montserrat, malgrat les prohibicions governamentals. També redactarà l’informe en defensa de la llengua catalana adreçat al nunci de la Santa Seu, Federico Tedeschini, que fou enviat al Vaticà el gener del 1929.

A la proclamació de la Segona República, Carreras va publicar el 16 d’abril de 1931 l’article Déu guardi la República que causà un enorme impacte entre el catolicisme conservador i on es pot llegir:

D’una manera normal i jurídica, pel vot de la voluntat popular, el dia 14 d’abril es féu la transmissió del poder suprem de l’Estat al Govern Provisional que era l’expressió del règim nou aclamat pel sufragi legalment, amplament i sincerament exercit de forma mai vista en la vida política espanyola, i s’ha establert la República a Catalunya i tota Espanya (…) Acatem-la doncs amb lleialtat, amb aquella dreta i honorable voluntat de la consciència cristiana de ciutadans que cerquen només el bé comunal (…) I amb aquella fórmula usual del nostre bell parlar diem de tot cor: Déu guardi la República”.

Llavors serà cridat pel cardenal Francesc d’Assis Vidal i Barraquer, en el aquell moment era el màxim dirigent de l’Església espanyola, com el seu assessor polític. Així farà freqüents viatges a Madrid per entrevistar-se discretament amb el president de la República, el catòlic Niceto Alcalà-Zamora, i altres dirigents republicans com Manuel Azaña, José Maria Gil Robles, Francisco Giner de los Ríos, Alejandro Lerroux, Zulueta o Amadeu Hurtado i amb el nunci vaticà a Espanya Tedeschini per negociar i defensar els drets de l’Església a la Constitució Republicana. Amb la mateixa tasca es desplaçà al Vaticà.

Vidal i Barraquer presentarà a Carreras per carta a Niceto Alcalá-Zamora, tot qualificant-lo  de  “persona de mi completa confianza” i excusant-se de no poder entrevistar-se personalment amb ell:

Tal es el sacerdote Luis Carreras, discretísimo, hábil, muy inteligente y conocedor de lo que aquí, que tengo verdadera satisfacción en presentar a V.E”. Al nunci Tedeschini li escriu: “…y aprovecharé la ida a ésa del doctor Luis Carreras, que, a pesar de algún defectillo que V.E. conoce, es persona de talento, ilustración y habilidad, para darle la misión de conferenciar con el Jefe del Gobierno (…) Lo tendrá V.E. para utilizarlo como le plazca, y, si le parece, puede exigirle juramento de guardar reserva. Le hablará además sobre algunas enmiendas a la Constitución que algunos elementos de aquí han estudiado; le servirá para unir voluntades y sondear diferentes opiniones”.

Carreras tingué un paper molt rellevant en l’elaboració i aprovació de la Pastoral col·lectiva de l’episcopat espanyol del 20 de desembre 1931 on el cardenal Vidal i Barraquer va obtenir el suport de 54 bisbes i càrrecs eclesiàstics espanyols. Redactada després de la promulgació de la Constitució republicana, manifestava el seu desacord amb molts articles de la mateixa considerats  anticlericals, però respectuosa amb la legalitat republicana.

Carreras va donar suport a l’Estatut d’Autonomia de 1932 i participà activament en la campanya del referèndum. En aquest sentit, publicà l’article Voteu l’Estatut on recomanava el vot afirmatiu dels cristians i les raons morals que el fonamentaven.

En aquells anys, seguint les indicacions de Vidal i Barraquer, va participar intensament en la fundació del partit democratacristià, Unió Democràtica de Catalunya (UDC) i fou col·laborador habitual del seu òrgan de premsa El Matí. Així mateix va impulsar l’organització juvenil Federació de Joves Cristians de Catalunya (FEJOC) i amb mossèn Antoni Batlle el grup escoltista, Minyons de Muntanya. A Sabadell, com a consiliari de l’Acadèmia Catòlica va continuar donant suport a  la Lliga Catalana tant a les eleccions al Parlament de Catalunya de 1932 com a les  Corts de novembre de 1933 o a les municipals de gener de 1934. Només, a tall d’exemple, citarem un dels molts dels seus articles al respecte del 10 de novembre de 1932:

Per diverses consideracions pràctiques davant les realitats del moment electoral, cal considerar la candidatura de Concòrdia Ciutadana, proposada per la Lliga Regionalista, com a sòlida i positiva garantia en favor dels ideals de fe, de pàtria i d’ordre social i la de més probabilitat de triomf entre les que lícitament pot votar un catòlic”.

Ara bé, la legislació religiosa de la República, considerada anticlerical, va comportar que anés radicalitzant la seva oposició al règim. Així va fundar l’Associació d’Amics d’El Matí on va agrupar-se la dreta més radical. Des del diari conservador local La Ciutat, creat amb el suport del lligaire Joan Llonch Salas que considerava que el Diari de Sabadell estava massa a l’esquerra, Carreras qualificà la Segona República de “dictadura laïcista que volia imposar la fe laica a través de fórmules parlamentàries i aspira a canviar el sentit de la mateix Església”. Una de les mesures que més provocaren la seva indignació fou la supressió de la Festa dels Reis per la Festa de l’Infant que considerà “profanada pel babeig laïcista de la nostra ciutat”.

Aquests posicionaments el convertiren en una mena de bèstia negra de les esquerres locals. Així, a les municipals de 1934 no va poder votar. A l’entrada del col·legi electoral li donaren una empenta, li tragueren el barret i el cotxe on va marxar fou apedregat. Com a mesura de protestà s’entrevistà amb l’alcalde, Salvador Ribé, al qual li lliurà la papereta. Dies després, El Vertical, l’òrgan de la Federació Local dels Sindicats (FLS) publicà aquests versos satírics:

Diuen que a mossèn Carreras
li han sortit galteres
i ara el pobre va infladet
de les galtes dels darreres”.

A les decisives eleccions de febrer del 1936, va donar suport al Front Català d’Ordre que aplegava a totes els formacions dretanes del país.

La Guerra Civil i el suport a Franco

El cop d’Estat del 18 de juliol de 1936 el sorprengué a Sabadell. Carreras experimentarà de manera traumàtica el procés revolucionari que es desfermà després, la profanació de les esglésies, la crema de l’Acadèmia Catòlica amb la biblioteca de Sardà i Salvany, o l’assassinat de sacerdots i personalitats catòliques per les Patrulles de Control (més info: ‘Els primers compassos de la Guerra Civil‘).  Va haver d’amagar-se i marxar a Barcelona on el conseller de Governació de la Generalitat, Josep Maria Espanya, li proporcionà el salconduit per poder sortir del país amb el vistiplau del cònsol de França.

Carreras va instal·lar-se a Toulouse amb la família Riera Sala, el Dr. Trens i un grup de monges dominiques a la masoveria d’una gran casa pairal anomenada la Ramejane. En aquest segon exili escriurà en francès amb pseudònim a la premsa francesa. El 1937 publicà el voluminós llibre de 278 pàgines Grandeur Chrétienne de l’Espagne, amb un prefaci de l’hispanista Louis Bertrand de l’Acadèmia Francesa, que fou ràpidament traduït al castellà, l’anglès i l’italià. L’obra s’inicia amb un estudi de l’origen de la persecució religiosa, els dogmes marxistes i seguidament va desgranant casos d’assassinats i testimoniatges de morts heroiques en nom de Crist amb gran luxe de detalls i constatant l’extermini de tot allò relacionat amb el catolicisme o els símbols religiosos. Al final del llibre hi ha un epíleg de vuit planes on fa una ardent apologia del general Franco:

Franco proclamó su divisa Por Dios, por la Patria y por la Civilización, y, con sacrificio único en la historia, en una epopeya no superada, ha hecho triunfar los ideales del orden humano y cristiano contra el sovietismo materialista y destructor. Franco ha salvado de la más inhumana barbarie la civilización cristiana de Europa (…) Franco no es un conquistador, ni un dictador político. Franco es un constructor de un pueblo hacia la total restauración de su cuerpo y de su alma, que la Revolución quiso deshacer y que la Iglesia informará hacia su plenitud humana y cristiana (…) Toda la legislación anticatólica de la República ha sido abrogada. El matrimonio religioso vuelve a ser la base de la familia; la educación cristiana, el alma y contenido de la escuela. Es reconocida y afirmada la Iglesia como sociedad perfecta en plenitud de derechos. El Fuero del Trabajo es la primera proclamación cristiana de la justicia social. La universidad católica impulsará el renacimiento de la cultura. El futuro concordato será la eficaz garantía de la libertad espiritual y el renacimiento religioso”.

Els serveis de propaganda franquista l’utilitzaren immediatament en la seva ofensiva propagandística contra el govern republicà. Els catòlics catalans fidels la República i que no signaren la Carta Colectiva del Episcopado Español a los obispos del mundo entero, on la insurrecció militar era presentada com una Cruzada religiosa, li acusaren d’haver claudicat. Així li retragueren la manca d’objectivitat, la seva parcialitat i el desconeixement dels assassinats i la repressió dels franquistes.

Justament aquest llibre li va permetre tornar a Catalunya el 1940, a diferència de Vidal i Barraquer, que va morir a l’exili. La seva posició va ser molt incòmoda, doncs era vist com franquista pels catòlics catalanistes, i sospitós de catalanisme pels catòlics que havien recolzat a Franco.

Potser per això va mantenir un perfil baix i una activitat discreta fins a la seva mort. Així va ser beneficiari de la Parròquia de Santa Madrona, l’únic nomenament oficial que va rebre en el franquisme i fou consiliari de l’Associació de Pares del Col·legi de Loreto. Això explica les seves vacil·lacions per a la reobertura de l’Acadèmia Catòlica i reprendre la seves tasques a Sabadell. Aleshores vivia a Barcelona i venia poc a la ciutat, tot i disposar d’un pis a la Rambla n. 30. Segons Dolors Viñas, hagué de “sofrir greuges, oblits i defeccions” dels seus conciutadans.

Un any per l’Aplec de la Salut, el jovent d’Acció Catòlica anuncià que el rebria amb una xiulada hostil quan hi aniria a celebrar la tradicional missa de comunió”, recorda Viñas.

Quan decidí reobrir l’Acadèmia Catòlica trobà el suport de l’alcalde Marcet, però “no sabé llançar-se a demanar ajuda econòmica a la ciutat per la deguda reconstrucció”.

Als seus darrers any de vida va treballar a la Biblioteca de la Sra. Tecla Sala de Barcelona i va tornar a presidir les Romeries de Montserrat. Així mateix participà en les Festes d’Entronització de la Mare de Déu de Montserrat del 1947 organitzades per la Comissió Abat Oliva, que significaren un punt de partida en la reconstrucció del catalanisme catòlic a la postguerra. A més, continuà publicant articles en la Revista Litúrgica, continuadora, ara en castellà, de la publicació Vida Cristiana. També consta que va assistir a les Festes de Coronació de la Mare de Déu de la Salut, com consiliari de l’Acadèmia Catòlica, col·laborà amb la Fundació Bosch i Cardellach de qual serà nomenat membre honorari i dóna suport a Sabadell als Minyons de Muntanya del seu amic mossèn Batlle. Igualment presidí el Jocs Florals celebrats a la clandestinitat el 1948 i continuarà amb les conferències a l’Acadèmia Catòlica i al Gremi de Fabricants.

El Grup Torres i Bages

Tanmateix la tasca més important d’aquests anys fou el seu paper al Grup Torres i Bages, constituït l’11 de setembre de 1942, sota la seva guia espiritual i mestratge ideològic. L’objectiu del Grup fou transmetre el llegat del catalanisme catòlic a una nova generació de dirigents. El nucli inicial estava format pels joves de les millors famílies del país com Jaume Carner, fill del prohom catalanista i ministre de la República, el seu cosí Joan Reventós, futur líder dels socialistes catalans, a la mansió del qual al carrer Anglí es celebraren les primeres reunions, els germans Jordi i Ramon Vila-Abadal, Jordi Bonet, Jordi Vilanova, Josep M. Sunyer o Jordi Figueres. Aquest nucli va ampliar-se a uns 200 o 300 membres, entre ells Josep Benet, Pere Figueres, Anton Cañellas, Ernest Raguer, que es faria monjo de Montserrat i historiador amb el nom d’Hilari, o Jordi Pujol que seria el benjamí del grup.

El 1943 s’inicià un cicle de conferències, inaugurades per Ferran Soldevilla, per on van desfilar el més bo i millor de la intel·lectualitat catalanista de preguerra com Lluís Manent, Miquel Coll i Alentorn, Lluís Duran i Ventosa, Maurici Serrahima, Alexandre Galí o Jaume Vicens Vives. El Grup estava estretament vinculat a l’Abadia de Montserrat que li va cedir un dels seus despatxos a la Casa de Montserrat a Barcelona. El 1948, l’abat Aureli Maria Escarré va entrevistar-se amb alguns joves als quals va animar a aprofundir en la seva formació espiritual.

Carreras va voler limitar l’acció del Grup a activitats purament culturals i religioses, mostrant-se radicalment contrari a qualsevol intervenció en política fins i tot en la democràcia cristiana. Aquesta actitud va provocar-li un seriós enfrontament amb Raimon Galí i Joan Sales, editors de la revista Quaderns de l’Exili a Mèxic,  que havien tornat el 1948 i que ràpidament contactaren amb els joves del Grup Torres i Bages. Carreras desaprovà el seu missatge no tant sols perquè tots dos havien lluitat al bàndol republicà, sinó perquè abocava als seus pupils a l’acció política. Aquesta actitud desfermà crítiques molt dures. Josep Maria Llorens en una carta a Ventura i Gassol el titllà de “dictador clerical” que treballava a les fosques. Raimon Galí, escriu a les seves Memòries, arran de l’entrevista que mantenir amb ell a instàncies de mossèn Batlle i l’abat Escarré:

L’entrevista no fou tal, sinó un judici en el qual el doctor Carreras en feia responsable de totes les iniquitats comeses per la FAI. No vaig poder ni tan sols insinuar que nosaltres, els estudiants de la FNEC, del 1936, érem víctimes de la FAI. Vaig ser jutjat i condemnat sense poder defensar-me”.

La dimissió, a finals del 1949, de Jaume Carner, les detencions de Bonet i Raguer arran de la Vaga de Tramvies (1951) i la defecció de Reventós que ingressà el 1953 al Moviment Socialista de Catalunya (MSC) comportaren aquell mateix any la pràctica dissolució del Grup. Carreras es replegà a Sabadell lliurat a la tasca de retornar al seu antic esplendor l’Acadèmia Catòlica i impulsar la secció local dels Minyons de Muntanya.

Va morir el 7 de març de 1955 a Barcelona després d’una operació de la qual no es recuperà. Les seves despulles foren traslladades a Sabadell on es vetllaren al saló d’actes del Gremi de Fabricants, del que havia estat consiliari. L’endemà foren portades en comitiva a l’església de Sant Feliu on les esperaven representacions de les principals entitats econòmiques, socials, culturals i religioses de la ciutat i d’altres foranes, així com les autoritats civils. Presidí la celebració l’abat Escarré i concelebraren la missa molts sacerdots de la ciutat. El dia 12 de març es féu un altre funeral a Barcelona a la parròquia de Santa Anna, on s’aplegà la flor i nata del catalanisme catòlic de l’època.

El 1985 l’ajuntament de Sabadell va dedicar un carrer-li. El maig de 2015, amb motiu del 60 aniversari de la seva mort, les seves restes mortals foren traslladats  a l’església de San Feliu (més info: ‘L’església de Sant Feliu acull les despulles del sacerdot Lluis Carreras 60 anys després de la seva mort‘).

Bibliografia

CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. Del terror a la Segona República. (1918-1936), Ed. Riutort, Sabadell, 1980.
GALÍ, Raimon. Memòries. Ed. Proa, Barcelona, 2004.
MARTIN i BERBOIS, Josep Lluís. La Lliga Regionalista de Sabadell o l’ocàs d’un partit (1931-1945). Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2008.
MALLÓ, Oriol i MARTÍ, Alfons. En tierra de fariseos. Viaje a las fuentes del catalanismo católico, Espasa, Madrid, 2000.
MASSOT i MUNTANER Josep. Aproximació a la història religiosa de la Catalunya contemporània. Publicacions de l’Abadia de Montserrat Barcelona 1973.
MUNTANYOLA,  Ramon. Vidal i Barraquer, Cardenal de la pau. Editorial Estela Barcelona, 1970
PIÑOL, Josep Maria. El nacionalcatolicisme a Catalunya i la resistència 1926-1966, Edicions 62, Barcelona 1993.
RAGUER, Hilari. Gaudeamus Igitur. Notes per a una història del Grup Torres i Bages, Abadia de Montserrat, Barcelona, 1999.
RIERA, Ignasi. Els catalans de Franco. Ed. Plaza&Janés, Barcelona, 1998.
SALA-SANAHUJA, Joaquim. Pensament i producció cultural dins Sabadell al segle XX, Eumo Editorial, Vic, 2000.
SANTAMARIA, Antonio. Els orígens de Convergència Democràtica de Catalunya. La reconstrucció del catalanisme conservador (1939-1980), El Viejo Topo, Barcelona, 2001.
VIÑAS i CAMPS, Dolors. El doctor Lluís Carreras i Mas. En el centenari del seu naixement. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1985.

Foto portada: Lluís Carreras a la dreta del grup amb el bisbe Comellas de Solsona, el cardenal Vidal i Barraquer, al centre, i el bisbe Perelló de Vic.

Comments are closed.