Tracem una semblança biogràfica del renovador de la disciplina geogràfica i autor de la divisió territorial de Catalunya.
Pau Vila i Dinarès va néixer el 29 de juny de 1881 al número 2 del carrer Cases Noves de Sabadell. Va ser el més gran d’una família modesta amb vuit fills. El seu avi era de Sallent i la seva àvia de Balsareny, dos importants centres tèxtils de la conca del Llobregat. El seu pare va néixer al barri de Gràcia de Barcelona, però va traslladar-se a Olesa de Montserrat on va conèixer a Antònia Dinarès, filla de pagès, amb qui va contraure matrimoni. Poc després, la parella va desplaçar-se a Sabadell per a treballar de teixidors. Segons explica en el llibre-entrevista de Bru Rovira, “el meu pare era un home anarquitzant, a qui li agradava estar bé. Ateu convençut, lliurepensador (…) la meva mare era un dona molt enèrgica”.
Quan tenia dos anys la seva família es trasllada a Alcoi, on van residir tres o quatre anys, i des d’allí anaren a Terrassa on el seu pare va ascendir al càrrec de majordom d’una indústria tèxtil. A Terrassa començà el seus estudis primaris en una escola laica del carrer de la Quadra de Vallparadís, després continuà a l’escola de l’Ateneu Obrer, muntada pel seu pare i uns amics i posteriorment al Real Colegio Tarrasense.
Als dotze anys es posa a treballar, però la crisi tèxtil arran de la Guerra del Cuba que paralitzà la indústria tèxtil de Terrassa, els obligà a marxar a Sant Martí de Provençals on pare i fill treballen com a teixidors. Posteriorment la família es traslladà al Camp de l’Arpa i més tard a Gràcia on tots dos treballaren a la fàbrica de Can Borges Nou. Al mateix temps comença a formar-se de manera autodidacta. Entre altres coses, assisteix a les conferències de l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, organitza classes nocturnes per als obrers i participa en la creació del Centre Fraternal de Cultura.
El 1902, després de perdre la feina de teixidor, comença a impartir classes a l’Ateneu Obrer de Barcelona on s’inicia la seva perllongada tasca de pedagog. Un any després es casa amb Emília Comaposada i Vendrell, treballadora tèxtil i s’estableixen a Montgat on, un any després, assumeix la direcció de l’Escola del Foment Martinenc, en la línea de l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia. També exercirà, temps després la direcció de l’escola de barri del Centro Democrático Republicano Federalista al carrer Mercaders.
El 1905 es tanca l’etapa anarquista de Pau Vila a l’incorpar-se a l’Escola Horatiana, inspirada en el lema del poeta llatí, d’ensenyar delectant, i que significà una important corrent renovadora dintre de la pedagogia a Catalunya. En ella es potenciava la relació entre mestres i alumnes, la vinculació amb la família, els intercanvis i els viatges d’estudis. A més, les classes eren mixtes, una gran novetat a l’època. No obstant això, les dificultats econòmiques l’obligaren a tancar, el 1912, després de set anys d’activitat docent.
Aquest mateix any rep una beca de la Junta de Ampliación de Estudios de Madrid, depenent de la Institución Libre de Enseñanza, per a estudiar a l’École des Sciencies de l’Education de Ginebra, coneguda també com l’Institut Rousseau. Un col·legi fundat per Eduard Claperède i Pierre Bobet dedicat a la psicologia infantil i la renovació pedagògica on es va diplomar el 1913. Llavors torna a Barcelona on dirigí durant el curs 1913/14 l’escola Nou Mont d’Or on reconeix que “no m’hi trobo massa bé”.
L’any següent es contractar per a dirigir el Gimnasio Moderno de Bogotà (Colòmbia), a través de Rafael Altamira i on hi anaven fills de la burgesia liberal colombiana. Allí posa en pràctica els principis de l’Escola Horatiana amb l’objectiu de crear un centre educatiu amb influència en la societat colombiana. El 1918 regressa a Barcelona on progressivament va decantar-se cap als estudis de geografia. Aquest mateix any és nomenat secretari de l’Escola de Treball de la Mancomunitat, fundada pel dirigent socialista Rafael Campalans i va entrar a militar a la Lliga Regionalista “per la catalanitat”, però on s’estarà poc de temps.
Vila compagina, de del 1919, la seva feina a l’Escola de Treball, amb la direcció dels cursos preparatoris de la Universitat Nova. El 1920 exerceix com a professor de geografia humana en els Estudis Normals de la Mancomunitat. Un anys després, gràcies a una subvenció de la Mancomunitat i l’Ajuntament de Barcelona, roman tres mesos a l’Institut de Géographie Alpine de Grenoble (França) on s’endisa en els mètodes geogràfics de Raoul Blanchard que aplicarà als seus estudis sobre Catalunya. El mateix Pau Vila diu referint-se a les ensenyances de Blanchard:
En Balchard havia elaborat un llarg qüestionari de tots els aspectes físics i humans d’un territori, que era la base per fer-ne una interpretació geogràfica. Això volia dir recórrer el país i fer enquestes, i era una feina bastant feixuga. La feina consistia a anar a trobar gent, la gent que tenia condicions, de vegades l’alcalde, però també els pagesos. Els feies preguntes i ho anaves apuntant”.
De tornada a Barcelona, reprèn les seves tasques acadèmiques, fins al 1923 en que es apartat arran del cop d’Estat de Primo de Rivera. Llavors passa a ser professor de geografia a la Mutua Escolar Blanquerna, fundada per Alexandre Galí. En aquests anys assumeix la direcció de l’edició en castellà de la Geografia Universal de Vidal de la Blanche, i és responsable de l’àrea geogràfica de l’Enciclopèdia Catalana, de l’editorial Barcino.
El 1926 publica La Cerdanya, considerat el primer estudi regional modern elaborat segons els mètodes de l’escola geogràfica francesa. Dos anys més tard inicia l’obra en nou petis volums, Resum de Geografia de Catalunya, que s’acabaria de publicar el 1936 i que significà una fita en la modernització de la disciplina geogràfica catalana. En aquesta mateixa orientació s’explica la seva tasca com conferenciant i col·laborador en diversos diaris com La Publicitat, El Dia i Diari de Mataró.
La divisió territorial de Catalunya
El 1930, després de la dictadura de Primo de Rivera, és nomenat professor de geografia comercial a l’Escola d’Agricultura de Barcelona. Un any després és designat vicepresident de la Ponència per a la Divisió Territorial de Catalunya, del qual a la pràctica fou el seu director efectiu, i de la que sorgiria el projecte de divisió en 33 comarques. Tot i que estava enllestit el 1933 no fou tramitat i aprovat fins el 1936. Al llibre-entrevista esmentat ens explica com es va fer el projecte:
La Divisió Territorial va ser feta aprofitant el concepte de comarca com a comarca natural, pensant, però, en la idea del que havia de ser la base de l’organització político-administrativa de Catalunya, i, evitant, per tant, els desequilibris en extensió i en humanitat que de vegades presenten les comarques (…) Com a base del treball es va fer una enquesta als municipis (…) Les dades recollides les vàrem posar sobre el mapa, i el resultat va ser un garbuix, un trencaclosques; la gent no tenia plena consciència del fet comarcal i, moltes vegades donaven el municipi o la rodalia com a comarca (…) El que és doncs destacable que la divisió territorial és va fer tenint per base els mercats. La feina va ser una mica llarga perquè es va orientar pensant sempre en els serveis que haurien de tenir les comarques. És a dir, més que geografia, fèiem quasi política administrativa”.
Durant el període republicà fou nomenat el 1932 catedràtic de geografia de Catalunya a l’Escola Normal de Mestres de la Generalitat. Entre 1931 i 1935 fou president del Centre Excursionista de Catalunya i el 1935, amb el doctor Fontserè, participa i és president en la Societat Catalana de Geografia. A més, representa a la Generalitat en als congressos internacionals de geografia de París (1931), Varsòvia (1934) i Amsterdam (1938). En aquells anys, des del punt de vista polític, simpatitza amb Acció Catalana Republicana, una formació ubicada entre la Lliga i ERC, encara que no va exercir cap càrrec públic ni fou candidat en cap llista electoral.
A la Guerra Civil, col·laborà com a geògraf amb la conselleria d’Economia de la Generalitat i redacta, parcialment, el llibre La Divisió Territorial de Catalunya que complement els decrets de la nova estructura comarcal.
L’etapa veneçolana
Al gener del 1939 empren camí de l’exili. Aquell mateix any, gràcies a les gestions del president de Colòmbia, Eduardo Santos, es trasllada a Bogotà on es dedica a tasques relacionades amb la geografia i la docència. Així és nomenat catedràtic de geografia de l’Escuela Superior de Bogotà. El 1945 publica Nueva Geografia de Colombia i l’any següent és cridat a Veneçuela per organitzar i dirigir el departament de geografia i història de l’Instituto Pedagógico de Caracas. Allí finalment pot reunir-se amb la seva dona, després de set anys de separació. Encara que fou contractat per només un any, romandrà en aquell país fins a la seva jubilació el 1961.
L’anomenada etapa veneçolana de Pau Vila està considerada com a una de les fecundes de la seva vida. Allí implantà un concepte nou de la geografia i formà tota una escola de geògrafs que continuaran la seva tasca. Així mateix elabora diversos treballs dedicats a aspectes històrics i geogràfics del país. El 1950 se l’encarrega la redacció d’una obra de gran envergadura sobre la geografia veneçolana. Per elaborar-la va realitzar una minuciosa tasca de reconeixement sobre el terreny. El primer volum de l’obra, Geografía de Venezuela, aparegué el 1960 i l’any següent fou premiada amb el premi Atwood de l’Instituto Panamericano de Geografía e Historia. A finals del 1961 es va jubilar de la seva càtedra.
La tornada a Catalunya
Poc després de jubilar-se, amb 80 anys, regressa a Catalunya on s’instal·la amb la seva dona en un petit sobreàtic de la Diagonal. Per tal de complir amb els compromisos que havia deixat pendent a Veneçuela, va repartir el seu temps en vuit mesos a Catalunya i quatre al país sud-americà.
Aquí reprengué d’immediat el contacte amb la Societat Catalana de Geografia. El 1964 fou nomenat membre honorari de la Fundació Bosch i Cardellach i aquell mateix any figura com a membre del consell de redacció de Geografia de Catalunya, dirigida per Lluís Solé Sabarís, que esdevindrà l’obra de referència de la geografia catalana del segle XX. El 1967 publica Joan Orpí, l’home la Nova Catalunya, biografia del català considerat com uns dels últims conquistadors de les Amèriques. El 1967 és nomenat membre de l’Institut d’Estudis Catalans. D’altra banda, durant les seves estades a Caracas, participa en la redacció del segon volum de la Geografia de Venezuela i el 1969 publica Visiones geohistóricas de Venezuela.
A finals de la dècada de 1980 és objecte a Veneçuela i Colòmbia de diversos guardons i homenatges, pels seus mèrits docents i científics. Així és condecorat a Veneçuela amb l’ordre d’Andrés Bello i el 1976 nomenat professor honorari de la Universidad Central de Venezuela. El govern colombià li atorga la Cruz de Bocayà la màxima distinció honorífica d’aquest país. A Catalunya, va rebre el 1976, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, fou president de la comissió assessora del Congrés de Cultura Catalana i el 1979 fou investit doctor honoris causa per la Universitat Autònoma de Barcelona.
Amb motiu de complir els 90 anys, la Societat Catalana de Geografia li dedica un llibre d’homenatge, Miscel·lània Pau Vila, amb textos d’admiradors i deixebles. El 1974 publica, en col·laboració amb Lluís Cassasses, l’obra Barcelona i la seva rodalia al llarg dels temps. El 1980 es publicà a Caracas la seva darrera obra, El Obispo Martí.
El curs 1969/70 s’inaugurà al carrer Viladomat del barri de Gràcia de Sabadell el centre d’ensenyament secundari que porta el seu nom. Segons explica Àngels Casanovas per poder fer-lo en l’autorització demanada al ministeri només es va fer consta la data del seu naixement per sortejar la prohibició de posar noms de persones vives. El 10 de desembre de 1972 el mateix Pau Vila va visitar l’institut.
Pau Vila va morir el 15 d’agost del 1980 a Barcelona, amb 99 anys d’edat. Segons el seu biògraf, Josep Iglesias, va mantenir la seva salut física i la seva lucidesa mental fins poc abans de morir.
Bibliografia
CASANOVAS, Àngels. Gràcia, un barri entre tres segles. Ajuntament de Sabadell i Museus Municipals, Sabadell, 2010.
IGLESIAS, Josep. Pau Vila, Ed. Dalmau, Barcelona, 1980
ROVIRA, Bru. Pau Vila. He viscut. Biografia oral. La Campana, Barcelona, 1989.
TORT i DONADA, Joan. Pau Vila. L’esperit de la terra. Publicacions Abadia de Montserrat, 2004.
DD.AA. Miscel·lània Pau Vila. Biografia, bibliografia i treballs d’homenatge. Institut d’Estudis Catalans i Societat Catalana de Geografia. Ed. Montblanc-Martí, Granollers, 1975.