Tracem una atapeïda síntesi de les dos dècades en que Antoni Farrés ostentà l’alcaldia. A la primera etapa l’acció de govern es concentrà en resoldre els greus dèficits heretats del franquisme. A la segona es va cercar un nou model de ciutat. També repassem la seva trajectòria quan va deixar el poder.
Després de la investidura, el nou equip de govern es trobà entre el buit i la resistència tant de l’administració local franquista com del gruix de la burgesia local. De fet, l’alcalde accidental Josep Royo no va assistir a la pressa de possessió i no es va fer un traspàs de poder. Segons el testimoni de Farrès a l’entrevista concedida a Xavier Domènech, “l’endemà no va trucar ningú, ni entitats ni res”. L’únic que va tenir la intel·ligència de fer-ho va ser Joan Oliu, llavors director general del Banc de Sabadell. Segons el mateix Oliu:
“S’ha de dir que la burgesia de Sabadell, amb algunes excepcions, és una societat molt tancada i que no ha tingut una gran alçada de mires. El Farrés els feia por. El fet que aparegués un senyor diferent que pertanyés al seu propi grup al principi no li van perdonar, ho van viure amb un sentiment de traïció i va tenir moltes portes tancades fins que al final va ser reconegut per tothom, fins i tot pels seus propis enemics”.
En aquest sentit, Manel Larrosa, regidor d’Urbanisme al dos primers mandats, matisa que Farrés va tenir “una bona relació amb la Cambra de Comerç i una mala relació amb el Gremi de Fabricants (…) La dreta local va ser d’una gran miopia i hi va haver un gran distanciament”. D’altra banda, el mateix Larrosa indica que el poder real al govern municipal radicava en tres tinents d’alcaldes: Francisco Morales, que s’encarregava de les relacions amb els barris, el socialista Manuel Garriga que portava Hisenda i Antonio Trives que s’ocupava del personal, la policia i les concessions.
El flamant equip de govern s’enfrontava a una situació molt difícil derivada d’una banda dels greus dèficits en matèria d’infraestructures i serveis públics heretats de l’administració franquista. De l’altra de la greu crisi industrial amb tancament d’empreses, reducció de plantilles i unes taxes d’atur molt elevades amb més de 10.000 treballadors del tèxtil sense feina.
No deixa de ser paradoxal que un partit de la classe obrera arribés al poder municipal dirigit per una persona provinent de les files de la burgesia, justament en el moment en què les estructures de la ciutat-fàbrica entren en la seva crisi definitiva. El model fordista d’acumulació capitalista implicava grans fàbriques rodejades per barris obrers per proveir les seves necessitats de mà d’obra. Això suposava una gran uniformitat en les condicions de vida i laborals dels treballadors que propiciaven la seva organització política, sindical i veïnal. La destrucció d’aquest model trencaria l’espina dorsal del moviment obrer i plantejaria una profunda crisi de les seves organitzacions.
Relligar la ciutat
Els 20 anys que Antoni Farrés va ostentar l’alcaldia de la ciutat poden dividir-se en dos períodes. A la dècada de 1980, l’acció de govern es concentrà en resoldre les greus carències infraestructurals que patia la ciutat. A la dècada de 1990, es cerca un nou model de ciutat, l’emblema del qual serà l’Eix Macià, per trobar una sortida a la desaparició de la ciutat-fàbrica.
Potser el principal problema de Sabadell era justament que més que una ciutat pròpiament dita hi havia un centre històric i un conjunt de barris perifèrics sense que en realitat existís una veritable articulació urbana. Relligar aquesta realitat fragmentada és segurament el major èxit de la seva gestió.
No podem entrar en el detall de la tasca desenvolupada en aquest primer període. Si més no apuntarem les seves línies mestres. En matèria d’infraestructures s’entomaren les tasques d’asfaltar i dotar de clavegueram als barris de la ciutat. Es va potenciar l’escola pública i diverses cooperatives com ara el Joanot Alisanda van passar al circuit de públic, així mateix s’impulsa la catalanització de l’ensenyament amb l’experiència del Font Rosella que fou un precedent del que posteriorment seria la polèmica immersió lingüística. Els serveis sanitaris i socials eren precaris i insuficients. Aquí cal destacar la tasca del regidor de l’àrea, el metge Josep Maria Plans, que liderà l’experiència pilot d’integrar serveis socials i els centres d’assistència primària sanitaris (els primers foren els de Torre-romeu, Ca n’Oriac i Can Deu); a més, es crearen centres de planificació familiar i de tractament a la drogodependència.
Menció especial mereix la creació del Consorci Hospitalari del Parc Taulí, que començà amb l’ocupació de l’edifici de l’actual Hospital Taulí, llavors propietat de la Universitat Autònoma, d’acord amb el seu rector Ramon Pascual, per encabir als pacients de la Residència Albada afectada per l’aluminosi. Es va fer una crida ciutadana, que fou un èxit, per traslladar a les persones i el material que es verificà en un sol dia. La qüestió de la reestructuració de l’edifici i el seu finançament va quedar pendent. Aquí Farrés va posar en joc tota la seva capacitat de lideratge i es va constituir un consorci de majoria pública entre Generalitat i Ajuntament i amb les cinc institucions hospitalàries de la ciutat; és dir totes, excepte l’Aliança.
En matèria d’habitatge públic es va donar un gran impuls a VIMUSA i la primera actuació rellevant fou l’adquisició dels terrenys i la construcció de vivenda protegida a la plaça Espanya.
Per planificar aquestes actuacions es va dissenyar el 1982 el Pla d’Equipaments. La ciutat es va dividir en set districtes i diversos sectors on es projectaren els serveis i equipaments bàsics que havien de disposar en cadascú d’ells: centres docents, preescolars, de primària i secundària, centres sociosanitaris, zones esportives, zones verdes, centres cívics, mercats de barri com els de Campoamor i Torre-romeu.
Un altre àmbit d’actuació fou l’anomenada Participació Ciutadana; en principi –com explica Josep López- es va pensar en crear consellers de barri i un senat d’entitats i es van fer reunions periòdiques amb les associacions de veïns amb una gran assistència que per alguns eren un model de democràcia directa. Finalment, s’imposà un model més burocràtic entorn dels Consells de Districte.
Josep Abad va ser el responsable de modernitzar i democratitzar la Policia Municipal on hi havia molts agents de dreta i extrema dreta. Abad només va estar en el càrrec durant quatre anys ja que va ser fitxat per Pasqual Maragall. “Quan vaig marxar va començar a produir-se el que jo temia: el cos es va sindicalitzar excessivament i, des del meu punt de vista, es va perdre la possibilitat de tenir un servei molt professional”.
Per la seva banda, Antonio Trives, veritable mà dreta de Farrès al partit i l’ajuntament, així va ser l’únic regidor que va estar amb ell durant les dues dècades a l’alcaldia. Trives fou l’encarregat de vèncer les resistències del funcionariat franquista i d’entomar els conflictes amb les concessionàries acostumades durant la dictadura a funcionar sense control municipal. Així va liderar el duríssim conflicte amb autobusos Martí, un veritable pols amb els poder fàctics de la ciutat, que va desembocar en la concessió del servei a la cooperativa TUS. També, s’enfrontà a la Companyia d’Aigües (CASSA) que prestava un servei deficient a molts barris i amb una política de constants i abusius augment de preus al marge de l’administració local. Després d’una llarga batalla es congelaren les tarifes.
![El regidor municipal de Sanitat Josep Maria Plans Molina, a l’esquerra, entre d’altres persones no identificades, acompanya l’alcalde Antoni Farrés en l’acte inaugural del Laboratori Municipal ubicat a les dependències de l’Hospital de Sabadell, 4 febrer 1983. [Llibre “Història de l’Hospital i Casa de Beneficència de Sabadell"]](https://www.isabadell.cat/wp-content/uploads/2018/04/laboratori.jpg)
Aquest programa de govern, que Jordi Serrano qualifica potser exageradament de “revolucionari”, hagué d’enfrontar-se a fortes resistències. Per poder-ho materialitzar es necessitaven unes finances sanejades. Així va exposar a la plaça Sant Roc una llista dels contribuents morosos. Ja hem esmentat els conflictes amb autobusos Martí, CASSA, els funcionaris i policies municipals franquistes.
A la llista de batalles polítiques s’hauria d’afegir la situació de l’escorxador amb insuficients cambres frigorífiques i sense depuradora que comportava que les deixalles anessin a parar al riu Ripoll generant una pudor insuportable que arribava fins a Torre-romeu. Finalment, després una llarga guerra es va fer un nou escorxador que el 1988 tnia un superàvit de 30 milions de pessetes. Un altre conflicte fou amb l’ensenyament privat del Vidal i Barraquer que volien comprar Can Borràs a la Creu Alta. L’Ajuntament s’hi va negar argumentant que estava qualificat com equipament i que havia d’anar una escola pública.
La implosió del PSUC
Així doncs en aquest primer i transcendental mandat, Farrés no només va complir amb el seu programa electoral, sinó que va imposar la seva autoritat davant els poders fàctics de la ciutat. Unes circumstàncies que cimentaren el seu prestigi polític dins i fora de la ciutat que s’incrementà amb la seva fermesa en defensa de la democràcia durant l’intent de cop d’Estat del 23-F.
Tanmateix en aquest mandat es produí un fet d’extraordinària importància política: la implosió del PSUC al gener de 1981 en el V Congrés del partit. A nivell local Farrés va tenir l’habilitat d’evitar que l’escissió afectés el grup municipal, però va tenir efectes de llarg recorregut. El partit que havia liderat pràcticament en solitari la lluita antifranquista va esclatar enmig de profundes divergències ideològiques, entre les polaritats oposades d’eurocomunistes i prosoviètics, amb una tercera via anomenada leninista. No podem entrar aquí en l’anàlisi que portaren al suïcidi del partit, només apuntar a la contradicció derivada de la doble condició de front antifeixista i partit comunista.
En qualsevol cas, la implosió del PSUC va tenir unes conseqüències determinants per la trajectòria política de Farrès. Des d’aleshores deixava de ser el dirigent d’un partit important, de manera que els seus èxits electorals va ser atribuïts a la seva figura i no a la seva formació. Això, sens dubte, fou un factor de primer ordre per alimentar les seves tendències a l’autoritarisme i per alimentar el seu ego. Com indica la seva exdona, Remei Bona: “el personatge se’l va acabar menjant”.
Aquesta tendència política de fons es va palesar a les municipals de maig de 1983 on el PSUC, liderat per Farrés, va incrementar els seus suports amb 7,91 per cent i dos regidors, obtenint 48.416 vots (51,35 per cent), 15 regidors -la xifra més alta per a una candidatura en unes municipals- i la majoria absoluta que no perdria a la resta d’eleccions locals. El PCC, escindit del PSUC, es quedava sense representació municipal amb 2.917 vots (3,09 per cent), CiU i PSC perdien un dels seus sis regidors i la coalició dretana liderada per AP conservava els seus dos edils.
Unes xifres que contrasten amb la forta davallada del PSUC a les generals del 1982 quan el PSUC a Sabadell només obté 6.064 vots i el PCC 3.294, enfront dels 27.000 assolits al 1979 o als comicis al Parlament de Catalunya on al 1980 el PSUC va obtenir 26.958 vots i al 1984 només 8.524 i el PCC 4.378. La constitució d’Iniciativa per Catalunya el 1987 no modificarà substancialment aquest panorama.
L’aposta per la terceriatizació
Durant el primer impacte de la crisi industrial, que comportà la destrucció de la vella ciutat-fàbrica, l’equip de govern va endegar una sèrie de mesures que podrien qualificar de pal·liatives. Així, Sabadell va integrar-se a les Zonas de Urgente Reindustralización (ZUR) que permetia obtenir ajudes de l’Estat, impulsar l’ocupació i la renovació tecnològica. Paral·lelament, s’implementà l’anomenat Empleo Comunitario per a donar feina als aturats i apaivagar els efectes socials de la crisi.
A l’entrevista concedida a Xavier Domènech, Farrés realitzà una exposició dels seus projectes per trobar una sortida al voltant de la terciarització de la ciutat i la seva especialització en el sector serveis i les noves tecnologies. Parteix del plantejament que Sabadell pot ser la capçalera del “districte industrial” que ultrapassa els límits de la ciutat. De fet, “aquesta ha estat l’estratègia amb que es va fer l’Eix Macià”.
Es tractava d’incrementar i diversificar el sector serveis més enllà del comerç comptant amb la presència a la ciutat d’empreses punteres en el cap de l’informàtica com el Centre de Càlcul Sabadell o Lògic Control per a crear el que es va anomenar Silicon Vallès i que havien de substituir al sector industrial tèxtil i metal·lúrgic. Un dels objectius estratègics era evitar que la ciutat fos absorbida per la Gran Barcelona i perdés la seva condició de centre econòmic autocentrat i autònom, esdevenint una ciutat-dormitori. “Volíem evitar que els centres de decisió, les coses de qualitat es traslladessin a Barcelona”. Això el portà a oposar-se a la construcció del túnel de Vallvidriera i pràcticament no participar en la Barcelona Olímpica.
Farrés defensava “una regió metropolitana basada en l’especialització de les segones ciutats” i albirava les possibilitats que s’obrien en que anomenava “societat digital”. Estava convençut que estaven davant un canvi de mode de producció i un canvi de civilització. Unes tesis potser massa agosarades, atès que un canvi de mode de producció, implica una revolució en la propietat dels mitjans de producció que no s’ha produït. En qualsevol cas, en aquests projectes hi jugaven tres peces: l’Escola de Disseny (ESDI), vinculada al sector tèxtil de qualitat, el Centre d’Estudis i Serveis de la Tecnologia de la Informació i Comunicació (CESTIC) creat el 1998 i dissolt el 2004, destinat a la formació i gestió de les noves tecnologies, que hauria de comptar amb el suport de grups com PRISA, Banc Sabadell, El Corte Inglés, Ericsson… Finalment, la tercera pota consistia en un projecte de realitat virtual i robòtica avançada lligada a les pròtesis que comptava amb la UAB, la Universitat Politècnica i el Parc Taulí i que hauria d’encabir-se a la caserna de la Guàrdia Civil. Uns projectes que finalment quedarien en no res.
En aquesta línea el 1992 s’aprova, per unanimitat, sota la direcció de Maria Dolors Calvet, la revisió del Pla General d’Urbanisme que suposava l’adequació sobre el territori urbà dels projectes de terciarització. Com indica Josep Maria Benaul, “va saber fer una ciutat més equilibrada socialment, però a partir d’aquí va mancar un projecte de futur”.
En un altre ordre de coses, la ciutat es va veure sacsejada per l’atemptat d’ETA en 1990 amb sis policies nacionals assassinats i on Farrés va tenir, segons fons policials, una conducta exemplar. Així mateix, va haver d’enfrontar a la contestació per part de sectors del seu entorn polític de dura crítica a la seva política cultural en forma del manifest Per un punt i a part per la política cultural municipal. Això va comportar que el regidor de Cultura Isidre Creus no repetís en el càrrec i fos anomenat Pere Vidal, que va endegar l’ambiciós projecte de Mapa Cultural, un pla d’infraestructures amb una diagnosi de la situació cultural de la ciutat, però que no es va dur a terme. Segons Benaul, “al Toni la cultura no li interessava” i sembla ser que va seguir al peu de la lletra el consell que li va donar el president Tarradellas a la seva vista a Sabadell el 1980: “Toni, pedra (no llibres ni festes)”.
Així mateix un dels aspectes negatius de la seva gestió rau en incúria amb el patrimoni arquitectònic. Així durant el seu mandat va desaparèixer la botiga modernista El Globo, es va destruir l’Imperial el cinema més antic d’Espanya malgrat l’oposició ciutadana, va destrossar els Jardinets o la plaça del Gas, substituïdes per inhòspites places dures. A la dècada de 1990 es posà en marxa el programa URBAN com a Pla Integral de Rehabilitació del Centre de Sabadell, coordinat pel Ministeri d’Economia i Hisenda amb fons de la Unió Europea, que entre altres actuacions contemplà la rehabilitació del Mercat Central que malauradament es va traslladar al Passeig de la Plaça Major, encetant així la seva destrossa.
El 1995 va saltar a les portades de la premsa nacional quan el gerent de la constructora COPCISA, Benet Carbonell, amb el pretext de felicitar-lo per la seva reelecció va presentar-se amb un maletí amb tres milions de pessetes. L’alcalde es va aixecar immediatament i va anar a un jutjat on va presentar una denúncia per intent de suborn.
El 1997 va protagonitzar un dur i llarg enfrontament amb Tratesa, l’empresa que gestionava l’abocador de Coll Cardús en Vacarisses per l’augment de les tarifes. L’Ajuntament de Sabadell va negar-se a pagar l’increment de preus. El 9 d’octubre de 1997, com a mesura de protesta Farrés al front d’una corrua de camions d’escombreries va bloquejar l’entrada i fou acusat per l’empresa per coaccions.
La desubicació i el mite
A banda d’exercir d’alcalde, Antoni Farrés va ser entre 1979 i 1987 diputat provincial. També entre 1987 i 1991 fou president del primer Consell Comarcal del Vallès Occidental. Així mateix, entre 1992 i 1995, exercí de diputat al Parlament de Catalunya on desplegà una intensa tasca a la comissió de Política Territorial i fou el ponent de diversos projectes de llei impulsats per Iniciativa per Catalunya, entre ells el Pla Territorial General de Catalunya. Tanmateix la normativa interna del partit, aprovada per impedir simultaniejar els càrrecs d’alcalde i diputat i que ell va percebre com a feta en la seva contra, va obrir discrepàncies serioses amb la formació aleshores dirigida per Rafael Ribó. Aquestes divergències s’anaren ampliant en qüestions com l’Imperial o la seva defensa del Quart Cinturó a la que s’oposava el seu partit.
D’altra banda, el 1997 fou elegit president de Localret, un consorci integrat per 700 municipis tant de la Federació de Municipis de Catalunya com de l’Associació Catalana de Municipis destinada a fomentar en el món local el desenvolupament de la xarxa de cable de banda ampla i les tecnologies digitals en el món municipal. Així mateix del 1994 i 1999 fou membre del Consell Social de la UAB i responsable d’àmbit municipal del Fòrum de les Cultures. Barcelona 2004.
Segons diversos testimonis, havia decidit no optar a la reelecció a les municipals del 1995, però es va desdir en l’últim moment provocant la sortida de la candidatura de Maria Dolors Calvet qui es perfilava com a la seva successora. Justament, el 1995 va visitar amb una sèrie d’alcaldes catalans la ciutat de Sarajevo, assetjada per les forces servies, on segons diverses fons fou tantejat per Pasqual Maragall per a integrar-se a la candidatura que pensava formar per disputar-li la presidència a Jordi Pujol. Tanmateix quan quedaven dos anys per a exhaurir el mandat va anunciar per sorpresa que renunciava a optar a la reelecció per “desubicació política”. Hem tenir en compte que llavors s’havia produït la ruptura entre Julio Anguita i Rafael Ribó i la sortida de la formació del grups que formarien Esquerra Unida i Alternativa. De fet, molts dels seus regidors no ho sabien, encara que prèviament va informar a Jordi Pujol amb qui va mantenir una relació complexa i contradictòria, digna d’un tractament específic.
Farrés es va negar, com feien molts alcaldes particularment socialistes, a designar un substitut per tal d’afavorir les seves opcions electorals. Durant aquest període va tantejar a diverses personalitats de l’entorn socialista com Lluís Brunet per tal de fer una mena de candidatura unitària de l’esquerra. Finalment, entre fortes picabaralles amb la direcció nacional d’ICV, aposta per donar suport a l’Entesa per Sabadell, liderada per Calvet i formada per militants d’ICV i Esquerra Unida que feia poc que havien tornat a escindir-se, CUP i independents. La fórmula no va reeixir i el socialista Manuel Bustos encara que va empatar a 10 regidors va imposar-se per l’estret marge de 99 vots i va formar govern amb ERC i CiU, un pacte al que després s’uniria ICV.
La sortida de Sant Roc
Al deixar l’alcaldia va personar-se a les oficines de l’INEM per a inscriure’s com aturat i alhora denunciar la situació dels alcaldes i regidors que, malgrat haver treballar per la comunitat, no podien percebre les prestacions d’atur. Per a guanyar-se la vida va muntar l’empresa assessora Farrés-Bellavista Associats, després de refusar l’oferta de Josep Oliu de ser conseller en un banc participat pel Banc Sabadell. El novembre de 1999 es va fer públic que s’havia donat de baixa d’ICV mitjançant una carta a Rafael Ribó.
El març de 2000 fou fitxat per Josep Antoni Duran i Lleida, llavors conseller de Governació i Relacions Institucionals, com assessor en matèria d’administració local, ordenació territorial, organització administrativa i noves tecnologies, però va durar poc ja que va haver de marxar quan Duran i Lleida dimití del seu càrrec després de perdre el pols amb Artur Mas per succeir a Pujol. Llavors va entrar a treballar, de la mà de Josep Oliu, al banc Deixa Sabadell, controlat pel Banc Sabadell, dedicat al finançament de les administracions públiques.
A nivell personal, després de 20 anys d’estar casat amb Remei Bona, va mantenir una relació sentimental entre 1998 i 2001 amb Carme Muñoz que va conèixer al gabinet d’alcaldia, però que mai van viure junts. Més tard va anar a viure amb Teresa Salas des de començament de 2003 fins a la seva mort el 13 de febrer 2009, víctima d’un càncer de pulmó. L’11 de febrer de 2011 s’inaugurà al Parc Catalunya l’escultura en la seva memòria, obra de l’artista Agustí Puig.
Ja en vida es va construir una mena de mite polític i moral entorn a la seva figura que després de la seva mort es va agegantar en comparació amb l’estil del seu successor en el càrrec. Farrés esdevingué el símbol d’una època i unes idees i se’l va identificar amb les grans transformacions de la ciutat després del franquisme. A més, la seva persona es convertí en el paradigma d’una forma d’entendre la política com un servei a la ciutadania en termes d’austeritat i honestedat en les antípodes de les actuals pràctiques de la classe política.
Bibliografia
FORASTER GIRAVENT, Manuel. Antoni Farrés i Sabater, tal i com l’hem conegut. Amics del Toni, Sabadell, 2012.
SERRANO, Jordi i DOMÈNECH, Xavier. Quan els obrers van assaltar l’Ajuntament. Angle Editorial, Barcelona, 2015.
DD.AA. Sabadell al segle XX. Eumo Editorial, Vic, 2000.