Tracem una semblança biogràfica del que fou un dels tres puntals de la Colla de Sabadell, juntament amb Joan Oliver i Francesc Trabal.
Armand Obiols fou el pseudònim de Joan Prat i Esteve. Va començar molt jove, el 1920, les seves col·laboracions literàries, primer els poemes a la revista Garba on es mostra la influència del poeta sabadellenc Joaquim Folguera, que va morir el 1919. També, el 1921 fou, amb Esteve Serra, el fundador de la revista Vibracions que es proclamava “fulla de subversió espiritual, que oferim al poble”.
A l’any 1920 publicà més de 40 poemes al Diari de Sabadell, encara que no serà fins el 1926 que composa els poemes de la seva maduresa. Es tracta de 16 poemes que va publicar al Diari de Sabadell i que havien d’haver estat editats en forma de llibre, cosa que no va succeir mai. Aquesta obra està molt influenciada per Estances de Carles Riba i, sobretot, pels simbolistes francesos, particularment Paul Valéry. A parer de Joaquim Sala-Sanahuja aquests poemes són el “preludi d’una obra literària que mai no fou. En aquest sentit, es pot dir que Obiols va ser la gran promesa literària, una promesa que mai no es va arribar a confirmar”.
Ara bé, on Obiols va descollar fou en la seva tasca com a crític literari a les pàgines de La Publicitat i posteriorment a La Nau on va redactar la secció titulada Buriac on criticava amb duresa les obres dels autors que considerava mediocre i que foren aplegats en forma de llibre el 1996. El seu amic i company Joan Oliver, Pere Quart, apunta les claus de la seva fallida trajectòria literària:
“Pensant en el seu cas, he conclòs que un dels motius de no haver arribat mai a la terminació de les obres que elaborava, era –com ja he insinuat- la por del fracàs. L’acabament d’un llibre, i sobretot la seva edició, indica, en principi, una plena acceptació per part de l’autor, i l’Obiols, terrible crític de l’obra aliena, mai no se sentia satisfet dels seus escrits, els estimà sempre immadurs i així els mantingué en estat de gestació indefinida, a través d’incesants metamorfosis (…) Sospito que el seu problema era l’originalitat; els grans models que es proposava, si d’una banda l’estimulaven, de l’altra l’immobilitzaven”.
Amb l’adveniment de la Segona República, Obiols va participar intensament en la política local i nacional a través de la seva militància en Acció Catalana, una formació ubicada entre la Lliga i ERC, i que aplegava a destacats membre de l’intel·lectualitat catalana. Obiols va demostrar les seves grans qualitats com a orador. Segons, Oliver eren peces impecables que mai llegia, “antidemagògiques, asèptiques, salpreses d’enginyoses sàtires contra els adversaris polítics.”
A més, a La Publicitat, publicava el segon editorial de la publicació que signava amb les inicials A.O. de gran qualitat literària. Posteriorment, quan Rovira i Virgili es separà d’Acció Catalana i fundà el diari vespertí La Nau, Obiols mantindrà la secció Buriac amb el seu característic estil mordaç. Tanmateix, va protagonitzar una dura polèmica amb Joan Estelrich, mà dretà de Cambó per assumptes culturals, a qui va acusar de plagi. Aquest li replicà amb un atac calumniós i injuriós. Rovira i Virgili en ares de la concòrdia va suprimir la secció.
Durant la Guerra Civil s’afegirà a les iniciatives del seus companys i amics de la Colla de Sabadell, Joan Oliver i Francesc Trabal, a Barcelona. Així participà en la fundació de la Institució de les Lletres Catalanes i, des de primera hora, col·laborà amb les tasques del Servei de Biblioteques al Front i de l’Agrupació d’Escriptors Catalans. Posteriorment, va ser secretari del conseller d’Economia de la Generalitat, Martí Esteve, amb l’encàrrec de constituir una biblioteca del sector.
La Institució de les Lletres Catalanes el nomenà cap de redacció de la Revista de Catalunya que coneixerà la seva etapa més brillant. Obiols, aconseguí en circumstàncies molt difícils, que la publicació sortís puntualment i va obtenir la col·laboració dels millors escriptors del moment. Tanmateix va mantenir l’anonimat i no va signar cap dels seus escrits. Obiols continuarà amb aquesta tasca a l’exili fins que les dificultats econòmiques i l’esclat de la Segona Guerra Mundial obligaran a suspendre la seva publicació.
Armand Obiols va contraure matrimoni, en plena Guerra Civil, amb Montserrat Trabal, amb qui va tenir una filla, Anna Maria, germana del seu amic i company Francesc. Joan Oliver ens ha deixat un vívid testimoni d’aquestes noces.
“L’únic ritu amb qui fou adornat aquell matrimoni forçosament civil consistí en una visita a la tomba del pare de l’Obiols, que havia mort encara ben jove. El cementiri de Sabadell, encimat a la Serra de la Salut, és obert a tots els vents; allí, al voltant de la llosa sepulcral, els quatre gendarmes descarregaren llurs trombons contra ‘els deus que l’ample cel posseeixen’, en una mena d’homenatge espetegant i tètric a l’estirp dels Prat. En aquella ocasió, un amic íntim digué al nuvi.’Tu no t’has casat pel civil, sinó pel criminal!’”.
A la retirada, passa una setmana a una masia de l’Alt Empordà, prop de la frontera, on al costat del president Lluis Companys s’havien refugiat un centenar d’escriptors, polítics i funcionaris. Obiols va creuar la frontera amb sis escriptors més, sense diners ni vitualles. Detingut en un camp de concentració, s’evadiren a la nit i ajudats per un taverner francès arribà a Perpinyà. Allí va romandre una setmana en condicions molt precàries i va poder evitar ser internat en un camp de concentració i pagar el compte de l’hotel gràcies a uns milers de francs que els envià Pablo Picasso.
Des d’allí va traslladar-se a Toulouse i poc després al castell de Roissy-en-Brie prop de París, gràcies al comitè de suport als intel·lectuals espanyols presidit per André Gidé. Aquí va establir una relació sentimental amb Mercè Rodoreda que es perllongaria, amb daltabaixos i separacions, durant 32 anys. Com a exemple d’aquesta passió amorosa, reproduïm la carta datada el 5 de maig de 1943:
“Estimada,
Tot el dia penso en tu…Hi ha dies que no sé per què –un reflex del sol entre les fulles, una certa tebior de l’aire, un tros de cançó escoltada discretament- et sento gairebé físicament present, com si t’acabés de deixar i com si hagués de trobar-te a l’entrar a la cambra. En dies així no puc fer res: estic en ple clima teu, tan absent de les coses que em volten que els que em veuen cada dia m’ho coneixen de seguida. I avui és un dia d’aquests. Potser t’he somniat la nit darrera, però ja m’he llevat ple de tu…
T’estimo molt Mercè. Quan et dic que sense tu només sóc una ombra de mi et dic una cosa que és literalment exacta”.
De fet, Rodoreda, en una disposició testamentària datada el 1967, el fa fer hereter universal no tant sols del pis de Barcelona, sinó de la propietat intel·lectual de tota la seva obra literària. Aquesta relació va provocar la ruptura amb Francesc Trabal, atès que la seva germana i la seva filla s’havien quedat a Barcelona fins el 1948, quan totes dues van marxar a Xile. De fet, la seva filla el va anar a visitar el 1962 a Ginebra per conèixer al seu pare, al qual no havia vist des de ben petita.
Al maig del 1940 arran del tancament del castell amb l’exèrcit alemany a les portes de París, la majoria d’exiliats van partir cap a Amèrica, però ell va preferir restar a França. Davant l’ocupació alemanya de París, Obiols i Rodoreda van realitzar un viatge terrible a peu cap a Orleans per travessar la línia de riu Loire que separava la França ocupada de la zona lliure. Un periple apocalíptic, entre bombardeigs i metrallaments, que ha estat descrit per Rodoreda en diversos contes i novel·les. Obiols va ser detingut a Limoges pels nazis. En circumstàncies que mai han estat aclarides, primer va ser internat al camp de treball de Lindemann, prop de Bordeus, depenent de l’organització Tödt, primer com obrer i després com a funcionari encarregat de fitxar els refugiats que arribaven al camp, en la seva major part espanyols, però també d’altres nacionalitats.
Amb la victòria dels Aliats va ser alliberat. Obiols i Rodoreda poden tornar a reunir-se i van viure llavors amb escassos recursos econòmics i pràcticament en la misèria. Durant un temps Obiols va treballar de funcionari al Service Central de la Main-d’Ouvre Etrangère del ministeri de Treball francès. Més endavant a París, sembla ser que gràcies a Josep Carner, va entrar a treballar el 1951 per la UNESCO i el 1955 a les Nacions Unides a Ginebra (Suïssa) com a traductor.
Després va ser destinat a Viena, a la seu de l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica, depenent de la ONU on va residir es del 1966 fins 1971, quan va morir víctima d’una afecció cerebral, a la clínica universitària de la capital austríaca, després de dues operacions quirúrgiques. El seu treball de traductor li va permetre viatjar a compte de l’Agència a l’Índia, Iran, Japó, Tailàndia o Hong Kong.
Obra inèdita
A l’exili, Obiols només va publicar un poema patriòtic, Oda a Catalunya, segons l’estil de la poesia pura que ser premiat als Jocs Florals celebrats el 1948 a la Sorbona de París. Posteriorment, al 1950 va escriure una sèrie de deu sonets que trenquen amb la poesia pura i que, segons Sala-Sanahuja entronquen amb l’humor corrosiu de la Colla de Sabadell.
Tanmateix la seva extensa carta adreçada a Rafael Tasis el 26 de desembre de 1945, va esdevenir famosa als cercles de l’exili català. Tasis va publicar fragments d’aquesta missiva a la revista Quaderns de Perpinyà (1945-1947), que aplegava a una sèrie d’intel·lectuals propers a Acció Catalana on criticava amb duresa la revista Quaderns de l’Exili (1943-1947), editada a Coyoacán (Mèxic) per Raimon Galí i Joan Sales en el següents termes: “Tinc por que els doctrinaris de Coyoacan hagin caminat molt per descobrir a Mèxic allò que haurien pogut descobrir a Barcelona tot llegint a Giménez Caballero i transposant-lo al català. És a dir: em sembla que fan feixisme com Mr. Jourdain feia prosa”. Una crítica que va provocar l’airada rèplica dels redactors de Quaderns de l’Exili que té la seva importància si tenim en compte que Galí serà un dels reconeguts mestres intel·lectuals del jove Jordi Pujol.
D’altra banda, han circulat diverses especulacions sobre el seu paper en l’obra mestra de Mercè Rodoreda, La Plaça del Diamant; fins i tot, alguns li han atribuït l’autoria del text. Tanmateix, de l’epistolari entre Obiols i Rodoreda es desprèn que la va ajudar molt a millorar l’estil i fer-li de corrector de textos. Malgrat la seva elevada exigència literària no dubtà en manifestar el seu entusiasme per una obra tan ben construïda com a la carta de l’11 de novembre de 1960: “Se m’ha nuat el coll tres o quatre vegades: hi ha pàgines d’una veritat que esborrona” o aquesta altra de 26 de setembre de 1961: “de les teves coses, n’estic tan content com si fossin meves”.
A parer de Joan Oliver, als anys de l’exili no va deixar d’emprendre ambiciosos projectes literaris, entre les quals un “poema cosmogònic” d’una extensió de 10.000 versos, però que no va arribar a acabar. Per a Oliver, Obiols va ser “un escriptor superdotat al qual, de primer una estranya contenció, fruit potser de l’abúlia i d’un sentit crític massa rigorós –o d’un escepticisme còsmic i al capdavall paralitzador- i, més tard unes abassegadores tasques burocràtiques, reduïren i mantingueren en la condició d’inèdit”.
Bibliografia
BACH, Miquel. La Colla de Sabadell. Entre el noucentisme i l’avantguarda. Fundació La Mirada, Sabadell, 2001.
OBIOLS, Armand. Cartes a Mercè Rodoreda. Fundació La Mirada, Sabadell, 2010.
– Bordeus,45. Fundació, La Mirada, Sabadell, 2004.
OLIVER, Joan. Notícia biogràfica d’Armand Obiols. Fundació La Mirada, Sabadell, 1999.
MARUGAT, Jordi. Armand Obiols i la configuració del Grup de Sabadell (1918-1928). Els Marges, n. 85, primavera, 2008.
SALA-SANAHUJA, Joaquim. Pensament i Producció Cultural dins Sabadell al Segle XX, Eumo Editorial, Vic, 2000.
TALAVERA i MUNTÉ, Meritxell. Armand Obiols, d’amant a aristarc. Revista de Catalunya, n. 277, gener/març 2012.