L’any passat es compliren 75 anys de la constitució de la Bosch i Cardellach, primer com institució depenent d’alcaldia i tres anys després com a Fundació. L’aplicació del 155 va ajornar els actes commemoratius que havien de comptar amb el conseller de Cultura de la Generalitat. Aquí ressenyem les circumstàncies que menaren a la seva creació.
La Guerra Civil comportà la destrucció de la brillant vida cultural i associativa dels anys de la Segona República. Molts intel·lectuals, entres ells la majoria de membres de la Colla de Sabadell que fugiren a l’exili; altres figures vinculades a la Lliga com mossèn Lluís Carreras o Joan Lloch, que havien recolzat al general Franco, retornaren a la ciutat, però convertits en espectres del passat
D’altra banda, totes les empreses i associacions recreatives foren enquadrades en els òrgans del règim franquista: la Obra Sindical de Educación y Descanso a la qual havien de sotmetre’s totes les entitats culturals, esportives i lúdiques si volien sobreviure des de l’Acadèmia de Belles Arts, les societats corals com El Ciervo o l’Americana o els clubs de boxa. La Delegación Local de Prensa y Propaganda que abastava l’àmbit dels mitjans de comunicació i editorial. O el Frente de Juventudes per a les entitats juvenils.
Dues versions sobre l’origen
En aquest context desolador va néixer la Bosch i Cardellach, primer, el 1942, com a Institució depenent directament d’alcaldia i tres anys després com a Fundació. Sobre l’origen d’aquesta iniciativa existeixen dues versions. Una proporcionada per l’alcalde Marcet a les seves memòries, Mi ciudad y yo. L’altra formulada per Josep Torrella en el llibre dedicat al 50 aniversari de la Fundació.
Marcet s’atribueix “una destacada intervención” en el seva gènesi amb l’objectiu de crear una “entidad que aglutinara a los más destacados intelectuales de la ciudad en los campos histórico, artístico, literario y de la cultura en general, hasta entonces un tanto desperdigados y sin rumbo, entre otras razones por el común recelo de haber pertenecido a distintas tendencias políticas” i “agrupar todo lo aprovechable que había quedado”.
Per la seva banda, Torrella atorga a la iniciativa un caràcter subreptici de “resistència cultural” que també ambicionava “dotar a la ciutat d’un cenacle interdisciplinari i d’àmbit comarcal, de l’ordre dels anomenats ‘centres d’estudi’, que Sabadell no havia tingut mai”. Aquest autor, bassant-se en la comunicació escrita de Joan Farell, amb motiu de la mort de Ramon Arquer i llegida al ple de la Fundació el 29 d’abril de 1992, explica que la idea va sorgir d’una conversa al davant de la farmàcia Crusafont, davant del Mercat Central, entre Miquel Crusafont, Joan Montllor i Ramon Arquer, a la qual s’hi va afegir Joan Farrell. Segons aquesta versió, la proposta de crear aquesta institució cultural havia partit de Ramon Arquer que la va comunicar a Crusafont i Montllor i a la que, després de la conversa, va unir-se Farell.
El nucli promotor cercava que l’entitat no depengués ni del Gobierno Civil, ni de Educación y Descanso; per això, decidiren plantejar aquesta iniciativa a l’alcalde Marcet. Segons Torrella “home d’una certa liberalitat i tolerància –fins a límits prudents- i d’un indubtable sabadellenquisme”. Per a actuar d’enllaç entre el grup promotor i l’alcaldia es va pensar en incorporar a mossèn Ernest Mateu, llavors arxiver municipal. Abans de la Guerra Civil havia estat uns dels animadors dels cercles de catalanisme catòlic, però que a la conflagració va passar-se al bàndol franquista, va entrar amb la ciutat amb les seves tropes, amb el grau de capità com a capellà castrense, va oficiar la primera missa de campanya a La Rambla, va escriure el llibre hagiogràfic, Franco en Sabadell (més info: ‘Las dos primeras visitas de Franco a Sabadell‘) i va acabar la seva trajectòria a Òmnium Cultural. En efecte, mossèn Mateu s’identificà amb la idea i va preparar el terreny amb l’alcalde. El fet que mossèn Mateu i Ramon Arquer haguessin combatut al bàndol franquista i posseïssin el preuat carnet de ex combatiente serviria per contrapesar l’imatge catalanista del paleontòleg Miquel Crusafont, que havia militat en Acció Catalana. A més el seu pare havia estat tinent d’alcalde en el primers anys de l’Ajuntament republicà. També de Joan Montllor, cronista de la ciutat, redactor del Diari de Sabadell i protector de membres exiliats de la Colla de Sabadell com Joan Oliver o Francesc Trabal. De fet, el pare de Crufasont havia estat detingut quan va acabar la guerra i Marcet –com relata a la seves memòries- va intercedir perquè fos posat en llibertat.
En qualsevol cas, l’alcalde Marcet va acollir positivament la proposta i es decidí que l’entitat dependria directament d’alcaldia per a evadir el control dels esmentats organismes del règim, sempre que es tractés d’un grup tancat i totalment apolític. Les sessions es podrien celebrar a la biblioteca de l’únic Museu de la Ciutat, ubicat a l’antiga mansió d’Antoni Casanovas, al carrer Sant Antoni, on ara hi ha el Museu d’Història. El mateix Marcet, a les seves memòries, escriu: “consideré que era de interés ciudadano crear una institución que pudiera reunir en un solo grupo a quienes cultivaban, en distintas facetas culturales, tantos aspectos de la historia permanente de Sabadell”.
Una altra qüestió fou la relativa al nom de l’entitat. Segons Torrella, potser en una altra conjuntura política s’hagués pensant en Miquel Carreras però les circumstàncies de la seva mort ho van fer inviable. Finalment, el grup promotor es va decidir per Antoni Bosch i Cardellach (1758-1829), el primer historiador i pare de la historiografia local, metge i autor de memòries mèdiques, algunes premiades per la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona, encara que al principi es va pensar en la figura de Fèlix Amat (1750-1824), bisbe, teòleg, i escriptor il·lustrat.
El 11 de novembre de 1942 va tenir lloc, a la sala de plens de l’Ajuntament, la reunió constitutiva de la “Institución de carácter histórico-científico”, presidida per l’alcalde Marcet que juntament amb els promotors van elaborar la llista de 28 persones que havien de formar-hi part. Així mateix, s’acordà la composició de la junta directiva, on l’alcalde ostentà la presidència honorífica, presidida per Vicenç Renom Costa, iniciador de les investigacions arqueològiques locals, Lluís Mas Gomis, director del Museu i arqueòleg, com administrador, i Jaume Calvó Casanovas, periodista.
Tres dies després de la reunió constitutiva, els membres de la recent nascuda institució es reuniren a la biblioteca del Museu de la Ciutat on es crearen les quatre seccions bàsiques i les seves respectives comissions.
- Història, amb les comissions de prehistòria, bibliografia, belles arts, etnologia i urbanisme, sota la presidència de Joan Montllor i mossèn Mateu de secretari.
- Ciències Socials que comprenia religió i moral, higiene, instrucció pública, indústria, comerç, demografia, treball i economia, amb Ramon Arquer de president i Joan Farell de secretari.
- Ciències Naturals, amb geologia, paleontologia i meteorologia, presidida per Miquel Crusafont i amb Jaume Trunyols, estudiant i col·laborador de Crusafont en tasques paleontològiques, com a secretari.
- Finalment, Arxiu i Publicacions, presidida per mossèn Mateu i Ramon Arquer de secretari.
La següent reunió va tenir lloc el 28 de novembre i a partir de llavors es celebraren mensualment de forma regular. En aquestes primeres sessions s’anunciaven projectes i es formulaven suggeriments i propostes. Així mateix es plantejà una relació simbiòtica amb el Museu i l’Arxiu com les institucions culturals més importants de la ciutat. L’alcalde Marcet solia acudir i presidir aquestes reunions, com evoca a les seves memòries: “durante varios años presidí estas reuniones, celebradas a veces en pleno invierno, soportando la gélida temperatura de una destartalada estancia biblioteca del viejo caserón”. Aquestes reunions es continuaren celebrant en aquest lloc, fins el 1965 quan la Fundació traslladà la seva seu social a la Biblioteca de la Caixa Sabadell, al carrer d’en Font. Actualment, arran de la dissolució de la Biblioteca de la Caixa, té la seva seu al carrer Indústria.
Així mateix es va prendre l’acord d’elaborar un reglament i s’anomenà una comissió per redactar-lo formada per Ramon Arquer, Miguel Crusafont i Jaume Calvó. El projecte, després de ser retocat en diverses ocasions, fou sotmès a la consideració dels membres i aprovat el 8 de gener de 1944. En aquesta mateixa sessió es renovà la junta directiva. Vicenç Renom, continuava com a president i Jaume Calvó com secretari; a més es creava la figura de vicepresident per la qual s’anomenà a Miquel Crusafont i s’elegiren els nous càrrecs de bibliotecari per Joan Montllor, arxiver per Ramon Arquer i publicacions per l’administratiu Pere Valls. D’altra banda, entraren a la junta mossèn Mateu en representació de l’Arxiu i Lluís Mas del Museu.
En aquest període es succeïren, per diferents motius, diversos canvis en els 28 membres inicials. El novembre de 1942 causaren baixa temporal per anar al servei militar Agustí Masvidal, estudiant de farmàcia, naturalista i dibuixant i Rossend Güell, col·laborador en tasques arqueològiques de Crusanfont, sent substituïts per Santiago Udina Martorell, advocat assessor del Gremi de Fabricants, falangista, membre d’Acció Catòlica, que seria regidor a l’ajuntament de Barcelona i procurador de les Corts franquistes, i Josep Fernández de Villalta, col·laborador de Crusafont. Poc després ingressà Josep Casablancas Querol, estudiant en dret i molt versat en meteorologia.
A partir de l’abril del 1944, els nous membres, d’acord amb el reglament, s’elegiren mitjançant votació i amb l’obligació de donar lectura a un treball d’ingrés. Aquests podien estar redactats en castellà o català i eren contestat, com totes els intervencions orals. en català per un membre de la institució. Tanmateix, les actes i tota la documentació oficial es redactaven en castellà. Així ingressaren Josep Torrella Pineda, administratiu, amb el treball El cine visto desde el ángulo social, respost per Crusafont; Antoni Trallero Alòs amb Procés de la Universitat sabadellenca a l’any 1408, contestat per mossèn Mateu i l’industrial Jesús Farrés Bernaldo, pare del futur alcalde Antoni Farrés, amb el treball La devoció dels sabadellencs a la Mare de Déu de la Salut, també contestat per mossèn Mateu.
La constitució de la Fundació
Aviat sorgí la qüestió de la necessitat de donar a la institució d’un suport jurídic més sòlid, ja que un canvi polític a l’alcaldia podria comprometre la seva existència. Així s’encarregà a Udina Martorell cercar alguna fórmula per dotar-la de personalitat jurídica pròpia i assegurar la seva permanència. Aquest va aconsellar transformar-la en Fundació benèfico-docent, una figura molt poc coneguda, però reconeguda per la legislació vigent. Per això calia disposar un capital mínim i aportat per alguna institució.
Finalment, el Gremi de Fabricants i la Caixa d’Estalvis acceptaren la doble condició de mecenatge econòmic i patronatge tutelar. També s’acorda que, de manera impersonal, l’alcalde presidís el Patronat de la Fundació. Posteriorment, el seu Patronat s’ampliarà amb les incorporacions del Banc de Sabadell, la Cambra Oficial de Comerç i Indústria, la Companyia d’Aigües de Sabadell (CASSA), la Corporació Sanitària Parc Taulí, la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i des de fa molt pocs anys de la Fundació Gas Natural Fenosa.
El 23 de novembre de 1945 va tenir lloc a la sala de plens de l’Ajuntament la constitució de la Fundació Bosch i Cardellach. L’acte fou presidit per l’alcalde Marcet i comptà amb la participació dels tinents d’alcalde Joaquim Sallarès, Miquel Sala i Pau Maria Lloch. A més del notari, Jesús Led, hi assistiren diversos representants de les dues institucions, Gremi i Caixa, que feien de patrons i que aportaren el capital mínim de 30.000 pessetes així com la majoria de membres de la Bosch i Cardellach. Udina Martorell exposà els motius i el procés de la transformació en Fundació i el notari va llegir l’escriptura. L’alcalde tancà l’acte justificant que, per motius legals, no havia pogut fer cap aportació econòmica, però reafirmant el suport de l’administració local.
A l’escriptura s’indiquen els objectius de la Fundació i les tres categories de membres: numeraris que no podran superar els trenta, corresponents i honoraris. Així mateix es fixà la composició de la Comissió Directiva i les funcions del Ple. També, s’estableix que les rendes del capital inicial, unes 2.000 pessetes, es destinarien a sufragar les despeses de la Fundació, però per assegurar el seu funcionament, l’ajuntament li atorgà una subvenció anual de 5.000 pessetes i per a cobrir les primeres despeses el Gremi li va donar 1.000 pessetes i 500 el Cercle Sabadellès.
D’altra banda, es creà un Patronat com a representant legítim i administrador dels béns de la Fundació. Estava integrat per l’alcalde, com a president, el president del Gremi, el director o president de la Caixa, dos membres de la Fundació designats pel seu Ple i l’arxiver municipal que faria de secretari permanent. El Patronat nomenaria l’administrador proposat pel Ple entre els seus membres i el director seria elegit directament pel Ple però hauria de ser ratificat per la Junta del Patronat.
El 29 de desembre de 1945 es celebra el primer ple de la Fundació que, després de diversos reajustos en una reunió posterior, va triar la següent Comissió Directiva: Director, Miquel Crusafont, Vice-director, Joan Montllor, Administrador, Joan Farell, Secretari, Josep Torrella, Vocal d’Arxiu, Jaume Truyols, Vocal de Biblioteca, Jesús Farrés, Vocal de Publicacións, Pere Valls, Vocals nats, mossèn Mateu, director de l’Arxiu i Lluís Mas, director del Museu. Així mateix es triaren els presidents de les secciones, compatibles amb les càrrecs de la Comissió directiva: Història, Joan Montllor, Prehistòria, Vicenç Renom, Ciències Naturals, Miquel Crusafont, Meteorologia, l’escolapi pare Baburés. D’altra banda, va establir-se l’ordre numèric dels 30 membres numeraris, segons un el criteri d’antiguitat i que encara serveix per cobrir les baixes, generalment per defunció.
Així mateix, es va fer necessari elaborar un nou reglament interior per ajustar-lo a l’escriptura fundacional que fou aprovat pel Ple el 28 de setembre de 1946 i per la Junta del Patronat el 30 d’octubre. Una altra qüestió fou la relativa a dotar-se d’un logotip, a l’època denominat escut. El disseny fou elaborat per Ricard Marlet, dibuixant i gravador i membre de la Colla de Sabadell, seguint les indicacions de Pere Valls. Es tractava, ja que no podria ser escrita en castellà, de preservar una certa catalanitat. Així, en comptes de Fundació, es va utilitzar l’abreviatura Fund i la denominació Bosch y Cardellach amb la i grega que era la forma que aquest escrivia el seu nom al finals del segle XVIII i començaments del XIX.
La Comissió Directiva va esmerçar molts esforços per tal que fos inscrita en el registre oficial de fundacions. Així, l’administrador va acudir al Gobierno Civil, la Diputació o la Universitat per aconseguir-ho. Tanmateix, el concepte de fundació era summament restrictiu i per a les autoritats les activitats de la Bosch i Cardellach no es corresponien amb el caràcter benèfico-docent definit per la legislació de l’època. Haurien de transcórrer 40 anys per tal que fos reconeguda com a tal pel Govern de la Generalitat.
Malgrat que l’àmbit d’aquest article depassa el relat de les vicissituds de la llarga història d’aquesta institució, no podem finalitzar-lo sense esmentar el seu esforç editorial amb aportacions imprescindibles per a conèixer la història local. Sota la denominació genèrica de Publicacions de la Fundació Bosch y Cardellach, s’enceta l’edició de textos que s’inicià amb El primer llibre d’acords del Consell de la Vila de Sabadell, 1449-1472, a càrrec de mossèn Mateu, Pere Roca i Pere Valls, a l’any 1948. Aquest esforç editorial s’ampliaria el 1961 amb un sèrie d’opuscles, titulats Quaderns de l’Arxiu de la Fundació Bosch y Cardellach que s’iniciaren amb l’obra de mossèn Mateu Joan Cristòfol Calvet d’Estrella i el seu probable origen sabadellenc.
Bibliografia
MARCET COLL, José Maria. Mi ciudad y yo. Veinte años en una alcaldía, 1940-1960. Duplex, Barcelona, 1963.
TORRELLA PINEDA, Josep. Cinquanta anys de la Fundació Bosch i Cardellach, 1942-1992, Fundació Bosch i Cardellach, Sabadell, 1995.
DD.AA. Sabadell al segle XX, Eumo Editorial, Vic, 2000.