Repassem la terrible història de les víctimes sabadellenques del nazisme que demà, com cada any des de 1989, seran objecte d’un homenatge al monòlit erigit en la seva memòria al Santuari de Salut.
Segons les darreres dades un total de 59 sabadellencs foren deportats als camps de concentració del Tercer Reich. La major part, 53, al camp de Mauthausen i els seus kommandos adjunts de Gusen i Ternberg. 39 moriren, tres d’ells al Castell d‘Hartheim, un centre d’extermini per determinades categories de malats. Un altre va ser internat i va morir a Auschwitz, un altre va sobreviure al camp de Neuengamme, un altre fou supervivent del camp d’Aurigny, un altre va sobreviure al camp de Buchenwald, un altre fou supervivent del camp de Dachau i finalment un altre va sobreviure al camp de Sachsenhausen.
La investigació més acurada sobre aquestes persones és la que van realitzar Josep Maria Benaul, Antonio Onetti i Jordi Torruella en l’article Víctimes sabadellenques de la deportació als camps nazis. Una primera aproximació, i que completaren posteriorment amb una Addenda. El seu estudi es basa en la llista confeccionada per Josep Bailina Sibila, secretari de la Federación Española de Deportados e Internados Políticos a París, i que prové de la mateixa font que l’emprada per Montserrat Roig al seu llibre Els catalans als camps nazis. La llista fou completada per l’historiador Andreu Castells amb tres morts residents a Sabadell i dos supervivents. Així mateix van consultar les dades sobre els més de 8.700 deportats espanyols als camps d’extermini nazis aportades pels historiadors Benito Bermejo i Sandra Checa. Amb aquestes tres llistes Benaul, Onetti i Torruella realitzaren una recerca en el padró municipal, cens electoral de 1934, registres de baixes, padrons de cèdules personals, actes de quintes i premsa.
Tots els deportats eren homes. Quasi tots en edat de combat, que havien lluitat a la Guerra Civil i s’havien incorporat a les Companyies de Treballadors Estrangers de l’exèrcit francès. El 1940 amb la victòria de la Whermacht foren empresonats a camps de presoners de guerra (stalags) i la major part foren traslladats a Mauthausen entre 1940 i 1941. Una minoria va arribar després del 1941 generalment acusats d’haver participat a la resistència. La taxa de mortalitat va ser terrible ja que moriren dos terços dels deportats, circumstància gens estranya atès que Mauthausen i els seus kommandos eren considerats centres “d’extermini mitjançant el treball”. El republicans espanyols estaven identificats pels nazis amb un triangle blau cosit al seu uniforme sobre el que figurava la lletra S (de spanier) que els distingia com apàtrides espanyols.
La recerca es centra en els 46 deportats que fefaentment residien a Sabadell quan esclatà la Guerra Civil. Es tracta, majoritàriament, d’homes d’entre 14 i 42 anys, dels quals 17 (37 per cent) havien nascut a Sabadell, 16 (34,8 per cent) a altres municipis de Catalunya, 11 (23,9 per cent) a la resta d’Espanya i dos a l’estranger però eren fills d’espanyols. Tots, a excepció de tres persones, eren menors de 40 anys, una dada molt important ja que, segons Benaul, Onetti i Torruella, l’edat d’internament fou un factor decisiu per a la supervivència. Així, dels 37 deportats amb edats compreses entre els 18 i 35 anys, va sobreviure 16 (43 per cent); pel contrari, dels 20 qui tenien entre 35 i 55 només van sobreviure 3 (15 per cent).
Des del punt de vista socioprofessional, la immensa majoria eren obrers de la indústria llanera (43,5 per cent) o d’altres sectors fabrils ( 26 per cent) i pagesos o treballadors del camp (10,8 per cent).
Respecte a la seva adscripció ideològica, entre els qui van morir, els investigadors han identificat un militant de les JSU, un dirigent de la Unió de Rabassaires i un milicià del POUM. Entre els supervivents hi havia tres afiliats a la Federació Local del Sindicats (FLS), escindida de la CNT el 1932 i adherida a la UGT el 1935. Un d’ells, Francesc Abad Samper, fou militant del POUM i regidor de l’Ajuntament a la Guerra Civil. Altres com Conrad Crespí, va ser membre d’ERC, Vicenç Expósito del Círcol Republicà Federal (CRF), Josep Medina d’UGT i Carles Retana de la CNT.
La major part va lluitar a la Guerra Civil, uns pocs van tenir càrrecs administratius com Francesc Abad i Josep Medina, o polític-sindicals a la rereguarda com Salvador Vidal (assassinat el 1941 al Castell d’Hartheim). La majoria va anar al front i sis van ostentar tasques de certa responsabilitat. Eduard Garrigós fou comissari polític d’una companyia de la Divisió Líster, Carles Retana i Francesc Sas (mort a Gusen el 1941) ascendiren a capitans de l’exèrcit republicà i altres com Rafael Monllor (assassinat el 1941 al Castell d’Hartheim), Marià Llonch (mort a Gusen el 1941) i Enric Segarra formaren part de diversos cossos de vigilància i seguretat.
El sinistre cas del kapo Enric Tomàs Urpí
Un dels aspectes més sinistres i terribles dels deportats a Mauthausen és el relatiu al sabadellenc Enric Tomàs Urpí, nascut el 27 de novembre de 1911 i de professió fonedor. Segons Prisciliano García, deportat a Mauthausen, que recollí les seves experiències en un quadern i que va morir a França el 1949, Tomàs residia al carrer Fra Lluís de Lleó, 152 de Sabadell. Pels testimonis recollits per Montserrat Roig havia militat al POUM, encara que en alguna ocasió va afirmar que era del PSUC. Enric Tomàs fou deportat a Mauthausen des del camp de presoners de Les Alliers prop d’Angulema (França), on estaven internats molts republicans espanyols. A parer de Ramon Milà, que el va conèixer allà, era una persona normal que no es distingia en res de la resta de deportats.
A Mauthausen va ser nomenat kapo, encarregat de la neteja del barracó 31, destinat als invàlids. A un altre deportat, Casimir Climent, li va dir que “calia oblidar les idees i salvar la pell”. De seguida es va guanyar la confiança de les SS i va desplegar un comportament brutal amb la resta de deportats. De complexió atlètica, a les nits escrivia poemes a la seva promesa i si els gemecs dels agonitzats li molestaven no dubtava en assassinar-los a cops d’esclop. Segons Prisciliano García, una nit que estava de guàrdia, per a evitar qualsevol soroll que pogués molestar als SS, va assassinar a 38 companys que es queixaven.
Jacint Cortés, un altre deportat, assegura que no hi va haver pràcticament cap supervivent al barracó 31 ja que Tomàs Urpí, a la més mínima falta, els situava davant de la filferrada i els colpejava al clatell. Si no morien del cop s’electrocutaven al caure al filferro. Així mateix assassinà a centenars de republicans a les dutxes de Gusen amb un mètode particularment repugnant:
“Les dutxes eren a fora, el terra era tot de ciment i al voltant d’una paret d’uns 15 o 20 centímetres. En Tomàs tapava totes les evacuacions d’aigua de tal forma que semblava una piscina i cridava als SS i els Kapos perquè veiessin l’espectacle. Hi llençaven els presos i, entre les riotes i els brams de les SS, en Tomàs els prometia la vida, a les seves víctimes, si ofegaven als que tenien al costat. Gairebé no hi va haver supervivents”.
Tomàs Urpi va morir un parell de dies després de l’alliberament del camp. Un asturià a qui va anar a saludar va treure una pistola i va descarregar-li al cap tot el carregador. Tomàs no va adonar-se que havia assassinat al seu pare a les dutxes de Gusen. Del seu cos només van quedar unes desferres irreconeixibles. La novel·la autobiogràfica K.L Reich, de Joaquim Amat-Piniella, escrita a Andorra entre 1945 i 1946, però que no va poder ser publicada fins el 1963 per la censura franquista, resulta obra imprescindible per a conèixer la vida quotidiana a Mauthausen. En ella, l’autor s’inspirà en Tomàs Urpí per al personatge Ernest.
José Luis Gavilano Laso explica, comentant el quadern de Prisciliano que, malgrat el seu comportament, el pare de Tomàs Urpí, Enric Tomàs Cortés, domiciliat al carrer Buxeda 79 de Sabadell, va sol·licitar i rebre del govern alemany, al maig del 1962, una indemnització de 16.954 marcs (237.356 pessetes, una quantitat molt important a l’època i una pensió mensual de 128 marcs (1.791 pessetes) que fou suspensa un temps després al no complimentar la preceptiva declaració anual de mitjans econòmics.
“Resulta sarcástico y hasta grotesco que, según la unanimidad de los testimonios, un colaborador tan eficiente de los nazis en las tareas de torturas y exterminio, y no eliminado a la postre por ellos sino por sus propios compatriotas, generase una indemnización a su familia y, sin embargo, muchas de las familias de los deportados a los que ayudó o precipitó a la muerte, como Prisciliano, se les haya negado un miserable marco. Son auténticas ironías del destino”.
Segons Juan M. Calvo, historiador i membre d’Amical Mauthausen, dels 12 kapos espanyols a Mauthausen, només dos van tenir un comportament criminal. Tomàs que fou assassinat pels seus companys. L’asturià Indalecio González fou jutjat i condemnat a la forca el 1947.
El cas de Tomàs Urpí planteja difícils i complexes qüestions ètiques. Fins a quin punt podem jutjar el seu comportament en condicions tan extremes? Mereix figurar a la llista del monòlit de la Salut? D’alguna manera no va ser ell també una víctima del nazisme?
Pedro Monter: un sabadellenc a Auschwitz
Un altre cas és el Pedro Monter Ferrís, nascut el 1900 al municipi d’Osca de Binaced, que es traslladà a Sabadell entre 1926 i 1927. Aquí es va casar amb Esperanza Santín, nascuda a Ruitelan (Lleó), que havia emigrat a Sabadell, el 1922 amb qui va tenir dos fills, Antonia i Alfredo. El matrimoni residia al carrer Manaut, 4. Sembla ser que va treballar muntant torres elèctriques i era un home d’idees revolucionàries, encara que segons el testimoni del seu net, Francesc, no es pot precisar si militava al POUM o la CNT. Exiliat a França, la seva trajectòria fou peculiar comparada amb la resta de republicans espanyols deportats. A l’arxiu de Dachau constà que ingressà al camp el 7 de juliol de 1941 com “Presoner espanyol” (Rotspanier). Un cas atípic, ja que des de l’estiu 1940 els republicans espanyols, identificats per la Gestapo als camps de presoners de guerra, foren deportats a Mauthausen, entre la segona meitat de 1940, tot el 1941 i part de 1942. Només un sol espanyol va ingressar a Dachau en 1940 i durant 1941 anaren al camp 14 espanyols, la meitat dels quals procedents de Mauthausen. Els altres, entre ells Pedro, arribaren allà com a primer destí, i s’ignora quin va ser el punt de partida de la seva deportació.
Un mes i mig més tard, el 26 de octubre de 1942, fou traslladat al camp d’extermini d’Auschwitz on va morir el 22 febrer de 1943, segons consta en la comunicació emesa pel comandant del camp de concentració.
El cas de Conrad Crespí
Al dossier biogràfic de Conrad Crespí, recollit per Ricard Simó Bach, es troba un document datat l’1 de maig de 1945 on els supervivents sabadellencs de Mauthausen constitueixen el Casal Mauthausen- Sabadellense amb l’objectiu de “hacer tanto como sea posible en pro de todas las familias que han perdido a sus seres más queridos en los Campos de eliminación de Alemania durante el oprobioso régimen nacista (sic), y exiliados en general por la causa de la República”.
Les circumstàncies adverses de la postguerra impediren realitzar aquest propòsit. La major part dels supervivents no van tornar a Espanya i pels tres que retornaren, Pablo Alòs, Agustí Ibáñez i Conrad Crespí, aquesta tasca sota el règim franquista suposava uns riscos enormes. Els supervivents que romangueren a l’exili tingueren més facilitats per a tramitar les indemnitzacions pagades per la República Federal Alemanya que va incloure als deportats espanyols cap el final de la dècada de 1950. Ara bé, la seva dispersió geogràfica impedí que es pogués materialitzar el propòsit de l’esmentat Casal.
Conrad Crespí Vergés va néixer a Sabadell el 4 d’agost de 1908, era net de Feliu Crespí Cirera, alcalde federal de Sabadell durant la Primera República. Conrad Crespí, fill de Feliu Crespí Soler i Antònia Vergés Pintó, va cursar els seus primers estudis al col·legi del pedagog sabadellenc Josep Roura Trias, i va completar la seva formació al Centre de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI), on va exercir de comptable. Fou membre de la Junta del Foment de la Sardana, del Club Natació Sabadell i fundador de l’Esbart Dansaire a l’octubre 1930. Des de molt jove milità al CRF, posteriorment a Estat Català i ERC. El febrer de 1939 s’exilià a França on s‘incorporà a la 15a Companyia de Treballadors Estrangers. Va ser detingut pels alemanys a Bray-Dunes, prop de Dunkerque, el juny de 1940 i fou internat al camp de concentració de Mauthausen, d’on aconseguí sortir en un transport d’invàlids vers el camp de Dachau on les condicions de vida no eren tan dures, i del que va dir que semblava gairebé un “sanatori” en comparació de Mauthausen. Fou alliberat per l’exèrcit americà el 29 d’abril de 1945 i tornà a Sabadell l’agost de 1946. Després d’un període de recuperació, va reprendre la seva vida i treballà, fins a la seva jubilació, a l’empresa tèxtil de Joaquim Magem i Llagostera i es va fer soci d’Òmnium Cultural. Va morir al març de 1982. L’octubre de 1995 se li va dedicar una plaça prop del tanatori.
Monòlit i llambordes
El 14 de maig de 1989 s’inaugurà al Santuari de la Salut el monòlit en memòria a les víctimes sabadellenques del nazisme on cada any amb motiu del festivitat de la patrona de la ciutat se’ls hi dedica un homenatge.
El 27 de gener del 2018, amb motiu del dia internacional de les víctimes de l’holocaust, es celebraren un sèrie d’actes commemoratius, especialment la col·locació de llambordes creades per l’artista alemany Gunter Demnig, com a reconeixement simbòlic internacional a les víctimes de l’holocaust nazi (més info: ‘Llambordins en record dels sabadellencs morts als camps nazis)‘. Es tracta d’unes peces quadrades de formigó i recobertes d’una fulla de llautó on es graven les dades de deportat que es col·loquen en el paviment davant on les víctimes van viure o treballar abans d’haver d’exiliar-se. Actualment hi ha més de 60.000 llambordes distribuïdes per més de 1.800 poblacions d’una vintena de països europeus. Sabadell compta amb 23 llambordes, col·locades en una primera fase, com a reconeixement d’aquestes víctimes (més info: ‘Emoció entre els familiars: així ho van viure‘).
Bibliografía
AMAT-PINIELLA, Joaquim. K.L. Reich. Edicions 62, Barcelona, 2006.
BENAUL, Josep M., ONETTI, Antonio i TORRUELLA, Jordi. Víctimes sabadellenques de la deportació als camps nazis. Una primera aproximació, Arraona, n.30, 4ª època, Sabadell, 2006.
– Víctimes sabadellenques de la deportació als camps nazis. Addenda. Arraona, n. 31, 4ª època, Sabadell, 2008.
BERMEJO, Benito i CHECA, Sandra. Libro memorial. Españoles deportados a los campos nazis (1940-1945). Ministerio de Cultura, Madrid, 2006.
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. El franquisme i l’oposició sabadellenca (1939-1976). Ed. Riutort, Sabadell, 1983.
CONSTANTE, Mariano y RAZOLA, Manuel. El triángulo azul. Los republicanos españoles en el campo de Mauthausen. Diputación de Aragón, 2008.
GARCíA GAITERO, Prisciliano. Mi vida en los campos de la muerte nazi. Edición de José Luis Gavilanes Laso. Edilesa, León, 2005.
ROIG, Montserrat. Els catalans als camps nazis. Edicions, 62, Barcelona, 1992.
SIMÓ BACH, Ricard. Sabadellencs morts a l’exili. Aguiló-Costa, Sabadell, 1986.