Esbossem un perfil biogràfic d’uns dels escriptors més notables de la ciutat que formà part amb Joan Oliver i Armand Obiols del nucli dur de la Colla de Sabadell.
Francesc Trabal i Benassat va néixer a Sabadell el 5 de maig 1899, fill d’un procurador en tribunals i dirigent de la Lliga Regionalista. Estudià a les Escoles Pies, però no va cursar estudis universitaris, encara que ben aviat s’implicarà en la literatura i el periodisme. A l’Acadèmia Catòlica sortirà una de les seves primeres iniciatives, la Fulla de Salau (1916) en la que participen Lluís Parcerisa, Joaquim Figuerola, Antoni de Padua Avellaneda i Pere Valls amb els joves pintors Ricard Marlet i Antoni Vila Arrufat que es formaren a l’Acadèmia de Belles Arts.
Com ha explicat Joan Oliver, Pere Quart, el 1919 desenvoluparen una sèrie d’activitats en el marc del campament de la Font del Saüc, que foren decisives per a refermar l’amistat entre els germans Trabal, Joan Oliver i Antoni Vila Arrufat que iniciaren tota una sèrie de propostes culturals. Al desembre de 1919, Trabal pronuncià la celebrada conferència Les ciutats solitàries de Catalunya que va concloure amb la iniciativa de crear una Associació de Música a Sabadell, amb la finalitat de federar-se amb associacions semblants en altres ciutats catalanes. El gener de 1920 s’inauguraren els concerts amb la famosa clavecinista polonesa Wanda Landowska, després els joves de la Colla de Sabadell emprendrien un periple per Catalunya per crear associacions musicals. A Sabadell la associació passà del 93 membres inicials als 526 el 1921. Aquesta xarxa facilità la contractació de grans figures com Albert Rubenstein o un encara desconegut Erik Satie que actuaren al Teatre Principal.
La Colla de Sabadell
El nucli de la Colla de Sabadell, coneguda popularment com el Coro de Santa Rita, estava format per Joan Oliver, Francesc Trabal i Armand Obiols, en el que també participaren els pintor Antoni Vila Arrufat i Ricard Marlet, l’escriptor i periodista Lluís Parcerisa, Josep MariaTrabal, germà de Francesc, escriptor i dibuixant, Joan Garriga, dibuixant, pintor i crític d’art i de manera més tangencial, l’escriptor, filòsof i historiador Miquel Carreras. Entre les activitats de la Colla de Sabadell destaquen les escenografies, a mitjans dels anys 20, al campament a Cala Pola, a Arenys de Mar o la constitució del Casino dels Senyors, una associació cultural recreativa amb estatuts legals, al carrer d’en Font, amb activitats més pròpies d’un cabaret dadaísta i on s’intal·là el Museu de coses robades, amb objectes de poc valor, però curiosos i sostrets a gent rica de la ciutat.
A parer de Josep M. Balaguer, la proposta de Trabal i de la Colla de Sabadell expressa una línea de continuïtat, però alhora de ruptura amb el noucentisme. De fet, el jove Trabal militava a les Joventuts de la Lliga i les seves idees es corresponien al projecte de Catalunya-Ciutat d’Eugeni d’Ors i a les seves necessitats d’implantació en el territori. Ara bé, també es detecten diferències substancials on les activitats culturals no estan estrictament instrumentalitzades pels interessos polítics de la Lliga per tal que arribin a sectors més amplis de la població respecte als postulats elitistes del noucentisme. De fet, aquestes tensions entre els intel·lectuals i la Lliga estan en l’origen de la creació d’Acció Catalana i Trabal és un dels joves que signà, l’abril de 1922, la convocatòria d’una Conferència Nacional Catalana que està en l’origen d’aquesta formació. Acció Catalana marca la ruptura entre un sector d’intel·lectuals com ara Josep M. Pi i Sunyer, Ramon d’Abadal, Martí Esteve, Jaume Bofill i Mates, Lluís Nicolau d’Olwer, Jordi Rubió, Josep Maria de Sagarra o J.V. Foix amb les posicions conservadores i classistes de la Lliga de Francesc Cambó. Justament la seva vinculació a Acció Catalana li permetrà emprendre iniciatives culturals de gran volada.
En opinió de Joaquim Sala-Sanahuja, els orígens ideològics de la Colla de Sabadell són catalanistes i conservadors, però porten fins al límit els postulats del noucentisme. Així són “elitistes a ultrança, fins a l’escarni” i també es caracteritzen per “l’humor i un cert cinisme”. Els seus dos trets principals són la modernitat, influenciada per la literatura d’avantguarda francesa, especialment d’André Gidé amb una concepció de l’humor que s’apropa a l’absurd. En aquest sentit, Miquel Bach els situa en una posició intermèdia entre el noucentisme i l’avantguarda.
Edicions La Mirada
Entre 1918 i 1919, Trabal enceta les seves col·laboracions al Diari de Sabadell, centrades sobretot en crítiques de llibres, concerts i teatre. A finals del 1921 i fins el 1923, comença a publicar assíduament articles sota el títol Música i música on proposa la creació d’una música nacional catalana que defugi la identificació amb la música tradicional. Aquesta és la matèria de les seves col·laboracions a La Publicitat entre febrer i abril de 1928.
Des de 1915, la redacció del diari s’havia anat renovant, Trabal i Joan Oliver s’incorporen el 1918 i Armand Obiols el 1920. En aquestes activitats periodístiques inicials són recolzats per Ramon Picart, empresari del diari, un dels homes forts del Centre Català i de Joan Costa i Deu, redactor en cap de La Veu de Catalunya, l’òrgan de la Lliga, i ambdós vinculats a la Lliga i l’Acadèmia Catòlica. El 1922, Picart es situa a l’òrbita d’Acció Catalana, circumstància que precipita que els joves de la Colla de Sabadell es facin amb el control ideològic del diari, del qual Joan Oliver i Francesc Trabal arribaran a ser directors.
El cop d’Estat de Primo de Rivera (1923), convertí el Diari de Sabadell, malgrat la censura, en una plataforma dels intel·lectualts que propugnaven la resistència passiva contra el perill que suposava la dictadura sobre la cultura i llengua catalana. Trabal, a partir de desembre de 1923, inicia una sèrie d’articles amb el pseudònim de Senyor Banyeta i amb la mateixa signatura enceta un any després la secció De cara a la paret. Trabal utilitzà tot un seguit de pseudònims per adaptar-se a diverses formes narratives amb un humor corrosiu i càustic. Així escriu articles curiosos, divertits, plens d’acudits nous i d’embolics, en la línia dadaista d’espantar als burgesos, però també alguns de contingut polític.
A la dècada de 1920 inicia el seus múltiples viatges a París on coneix a Antoniette de Bordesvielles amb qui es casarà a Montmorency, al nord de París, l’octubre 1926 i on contactarà amb intel·lectuals d’avantguarda com Jean Cocteau o André Gidé, però també amb Pablo Picasso. Posteriorment, amb Joan Oliver, realitzà un llarg periple per Itàlia. La seva germana, Montserrat, contrau matrimoni amb el seu amic i company Armand Obiols refermant així la seva amistat.
El 1925, la Colla de Sabadell inicia l’editorial La Mirada, que es volia diferenciar de la conservadora Biblioteca Sabadellenca impulsada Costa i Deu i la Lliga. La idea va sorgir a la tardor de 1924 al Marquet de les Roques, propietat dels Oliver, prop de Sant Llorenç Savall, en un berenar-sopar entre les tres màximes figures de la literatura catalana, vinculades a Acció Catalana, Josep Carner, Guerau de Liost (pseudònim de Jaume Bofill i Mates), Carles Riba i el nucli de la Colla de Sabadell, Armand Obiols, Joan Oliver i Francesc Trabal. El joves de la Colla de Sabadell cercaren el capital necessari per emprendre les edicions que, segons Sala-Sanahuja, aconseguiren amb els fons de Ramon Picart i de l’empresari Ferran Casablancas, també vinculat a Acció Catalana.
El 1927 La Mirada es refundà com Associació Editora i es formà un consell editor presidit per Jaume Carner que reunia a autors com Jaume Bofill i Mates, Carles Riba i tota la Colla de Sabadell, però també protectors que havien aportat diners a fons perdut, entre ells dirigents de la Lliga i Acció Catalana com Joan Llonch, Ramon Picart, Josep Barbey o Jaume Carner. L’editorial, a la seva etapa sabadellenca, va publicar 18 volums, impresos artesanalment per Joan Sallent. Entre 1925 i 1930 van aparèixer 14 títols dels principals autors de la literatura catalana com Guerau de Liost, Josep Carner, Josep Pla, Agustí Esclasans, Antoni Rovira i Virgili, Carles Riba, Josep Maria de Segarra, Joan Oliver i Francesc Trabal. També s’edità una col·lecció d’estampes i romanços amb poemes de Carner, Armand Obiols i Guerau de Liost i i·lustracions de Ricard Marlet, Vila Arrufat i Josep Vives.
El 1935 es va acordar cedir La Mirada a Edicions Proa amb el compromís de publicar els originals inèdits.
Les novel·les
Justament el primer volum de La Mirada, publicat al desembre de 1925, fou L’any que ve de Francesc Trabal. Un llibre d’acudits, prologat per Carner, i il·lustrat amb dibuixos d’ell mateix, Joan Oliver, Antoni Vila Arrufat, Ricard Marlet, Lluís Parcerisa, Josep M. Trabal, Armand Obiols i Miquel Carreras. Es tracta d’una obra propera a l’humor avantguardista, de reflexió sobre la incapacitat del llenguatge codificat per comunicar idees molt subjectives o noves, i de la fita de buscar els jocs de paraules ambigües, de múltiple significat. El llibre desfermà un gran escàndol a la ciutat. El volum anava amb una faixa que impedia fullejar-lo sense trencar-la, això provocà un allau de reclamacions i demandes de devolucions de molt compradors indignats.
L’any 1929 publica, a la mateixa editorial, L’home que es va perdre, una novel·la on el protagonista, Francesc Picabia, sacsejat per un xoc sentimental, pateix una neurosi progressiva que es tradueix en l’afany de perdre coses. Aconsegueix perdre des d’una ploma estilogràfica fins al Parlament d’Estocolm, des d’una secretària fins a un hospici de nens xinesos. En tot cas, el que compta no és la versemblança dels fets sinó la dels personatges, les situacions absurdes, les aventures complicades que acaben en tragèdia doncs el protagonista, completament boig, devora la seva amant.
L’any 1930, també a La Mirada, publica Judita, la història d’una passió sexual tancada si mateixa. Els protagonistes, per donar lliure curs a la seva passió, se’n van a viure a una platja deserta de Califòrnia. Allí es produeix un desdoblament de personalitat i un canvi de la protagonista. Lidotxka, l’amant dolça i apassionada, sincera i generosa, plena de sensibilitat, es converteix en Judita cursi i tirànica. La novel·la està narrada pel protagonista en forma de cartes a un amic. La passió de la primera part es converteix en un atzucac que l’autor resol de la manera menys dolorosa: l’absurd. La protagonista, ballant sobre un camp de flors, deixa de turmentar el seu amant en explotar en l’aire. Una obra que mostra el talent de Trabal com a escriptor eròtic, un dels trets més importants i constants de les seves novel·les,
El 1931 publica Quo vadis, Sànchez?, d’ambient esportiu i amb il·lustracions de Castanys. El protagonista, un pobre home desclassat, fa els impossibles per aconseguir l’estima de la classe que ell admira i de la qual només obté humiliacions i disgustos. Després d’una novel·la de fallit misteri psicològic, Era una dona com les altres (1932), reprèn el tema de la passió sexual a Hi ha homes que ploren quan el sol es pon (1933), paròdia de drama sentimental i burgès, dins una línia caricaturescament naturalista.
A Proa publica, tres anys més tard, Vals, la seva novel·la de més èxit i que li valgué el premi Crexells 1936. Resseguint l’estructura d’una peça musical in crescendo, teixeix, sobre el fons d’un ambient ciutadà i d’una problemàtica burgesa, la història i el fracàs d’un noi de 20 anys, Zeni, sensible, desvagat i romàntic, un romanticisme que el fa ser una mica inconscient, una mica covard i molt infeliç. Vals està escrita amb simplicitat narrativa i fluïdesa, utilitzant recursos cinematogràfics i expressionistes. A la narració apareix Sabadell, sota el nom romà d’Arrahona, de forma molt crítica:
”No havia estat mai a l’Ateneu d’Arrahona, però no tenia cap sorpresa: exactament com s’havia imaginat. Una mena de panteó tronat de les deixalles pseudo-artístiques d’Arrahona. Un temple de la cultura sense glòria d’aquell poble que tants de noms il·lustres havia vist néixer i escapar-se després. El nínxol on es barregen les cendres de tota la mediocritat local”.
En paraules de Joan Oliver, “Trabal escrivia les novel·les a raig, a tota màquina, sense refer ni corregir quasi res, en unes setmanes; la sola pretensió era contar històries divertides o sorprenents. L’únic prejudici que potser el condiciona era el de l’originalitat, com en la seva mateixa vida, de la qual les novel·les eren una prolongació, un reflex o una caricatura (…) ell escrivia de dins a fora; era un cas típic de narrador ‘inspirat’, intituïtiu, no pas un escriptor llibresc preocupat per escoles i problemes d’ofici”.
L’any passat Quaderns Crema anuncià la seva intenció de reeditar les novel·les de Trabal. El primer volum fou presentat el desembre de l’any passat a la Biblioteca Vapor Badia.
Guerra Civil i exili
A l’esclatar la Guerra Civil es traslladà a viure a Barcelona, mentre vivia Sabadell era corresponsal i col·laborador de La Veu de Catalunya, La Publicitat i Mirador amb un projecció plenament barcelonina.
Compromès políticament amb Acció Catalana, ara denominada Acció Catalana Republicana, funda l’agost de 1936 amb els membres del Club de Novel·listes, l’Agrupació d’Escriptors Catalans (AEC), que posteriorment s’adscriu a la UGT. Des de aquesta plataforma, juntament amb Oliver, Obiols, Mercè Rodoreda, Xavier Berenguel, Lluís Montanyà o Ramon Xuriguera organitzen tota una sèrie d’activitats culturals en tots els àmbits: editorial, premsa, ràdio i especialment amb Oliver i Obiols el Servei de Biblioteca al Front.
Cap a finals del 1936, es crea la Institució de les Lletres Catalanes, formada per la conselleria de Cultura de la Generalitat i els sindicats UGT i CNT de la que Trabal serà el secretari que regula i dona embranzida a les activitats endegades des de l’AEC com ara la Gaseta radiada o Meridià. Tribuna del Front Intel·lectual Antifeixista. En l’àmbit de les relacions internacionals, Trabal participà a les reunions del PEN Club a París amb Carles Riba, Joan Oliver i Joaquim Xirau (1937) i Praga (1938) amb Mercè Rodoreda.
Tres dies abans de l’ocupació de Barcelona organitza amb el conseller de Cultura, Carles Pi i Sunyer, la retirada dels escriptors, entre ells ell mateix i la seva família. Després de passar per Toulouse i Montmorency, s’instal·la al castell de Roissy-en-Brie convertit en refugi de molts intel·lectuals catalans. Allí es produeix el tancament amb Armand Obiols. El desembre de 1939 s’embarca en el vaixell Florida cap a Sud-amèrica amb la seva mare, el seu germà Josep Maria i un grup d’escriptors format per Joan Oliver, C.A. Jordana, Xavier Berenguel, Domènec Guansé i les seves famílies. Després d’una breu estada a Buenos Aires, s’instal·la a Santiago de Xile on emprèn diverses iniciatives editorials com la col·lecció el Pi de les Tres Branques, amb Oliver i Berenguel, o Rapa Nui de llibres infantils amb un amic xilè. Així mateix col·labora en revistes americanes com La Nostra Revista, fundada a Mèxic per Avel·lí Artís, Germanor i Catalunya, també impulsa la creació del Instituto Chileno-Catalán de Cultura del que fou vice-president. El 1947 publica a Mèxic la seva darrera novel·la, Temperatura, segons Joan Oliver la “menys afortunada; un humorisme totalment gratuït i gairebé delirant desfigura la narració, d’altra banda sense contingut vàlid: tristos símptomes d’una decadència prematura”.
La decisió de Joan Oliver de tornar a Catalunya, el 1948, provoca la ruptura entre els vells amics, ja que Trabal ho considera una mena de traïció.
“Jo pensava tot el contrari: calia retornar al més aviat possible, ja havíem tardat massa a fer-ho. El nostre comiat fou penosíssim, duríssim. Vaig intentar d’assuavir la seva actitud irreductible. Ens separàrem sense una abraçada, sense ni una estreta de mà, però tots dos teníem els ulls humitejats (…) Vull confessar que, per anys que passin, mai no en treure l’espina del cor: un fonda recança per no haver pogut o sabut convèncer-lo que era el retorn a Catalunya allò que li convenia i ens convenia a tots, allò que era el seu deure. Ara més que mai estic segur que els aires de la terra l’haurien revifat i rejovenit”.
Trabal va morir el 1957 a Santiago de Chile després d’un llarga malaltia, encara que Joan Oliver creu que “morí d’enyorament”. El seu germà Josep Maria, nascut el 20 de gener Sabadell el 1897, escriptor, dibuixant i advocat, va morir el 1981 a Valparaiso (Xile). El 1984, l’ajuntament de Sabadell li dedicà una avinguda al nord la ciutat.
Bibliografia
BACH, Miquel. La Colla de Sabadell. Entre el noucentisme i l’avantguarda. Fundació La Mirada, Sabadell, 2001.
OLIVER, Joan. Francesc Trabal, recordat. Fundació La Mirada, Sabadell, 1999.
OLLER, Dolors, Francesc Trabal, novel·lista. Serra d’Or, n. 176, agost 1973.
SALA-SANAHUJA, Joaquim. Pensament i Producció Cultura dins Sabadell al Segle XX, Eumo Editorial, Vic, 2000.
DD.AA. Centenari Francesc Trabal (1899-1999), Generalitat de Catalunya, Barcelona, 2001.
CASALS i GARCIA. Joan Oliver i la Colla de Sabadell. Quaderns d’Arxiu de la Fundació Bosch i Cardellach, XXXVII, Sabadell, 1981.