Josep Moix en un indret indeterminat del front, al setembre de 1938. Autor Desconegut/AHS

La fundació del PSUC (1936)

Aquí repassem les circumstàncies que conduïren a la constitució del partit comunista català en plena Guerra Civil i que aviat assumiria l’hegemonia política a la ciutat.

Els orígens del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) es remunten al gener de 1935, després del fracàs i la repressió que seguí a l’aixecament asturià i a la proclamació de la República Catalana de Lluís Companys l’octubre de 1934. Llavors s’inicià una ronda de converses de totes les formacions que es reclamaven del marxisme a Catalunya per crear un partit unificat. A les negociacions participaren la Unió Socialista de Catalunya (USC), sota la direcció de Joan Comorera i Manuel Serra Moret, la Federació Catalana del PSOE, el Partit Comunista de Catalunya (PCC), el Partit Català Proletari (PCP), el Bloc Obrer i Camperol (BOC) de Joaquim Maurin i Izquierda Comunista de España  (ICE), d’Andreu Nin.

En poc temps, ICE i BOC es van quedar sols i al setembre d’aquell any decidiren fusionar-se sota la denominació de Partido Obrero de Unificación Marxista (POUM). Les forces que van restar al marge de l’acord decidiren continuar les converses. L’esclat de la Guerra Civil accelerà els moviments i el 23 de juliol del 1936 les quatre formacions es fusionaren per fundar el PSUC.

La unificació dels partits marxistes va estar precedida per la fusió de les joventuts del PSOE i PCE, a les Juventudes Socialistas Unificadas (JSU) al març del 1936. Poc després, a l’abril del mateix any, aquest procés va tenir la seva translació a Catalunya amb la fundació de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (JSUC) formades per les organitzacions juvenils de la USC, FC del PSOE, PCC i PCP.

A Sabadell, com explica Josep Xinxó que milità des de primera hora a les JSUC, aquestes van constituir-se l’1 d’abril de 1936, amb la militància juvenil de la USC, el grup més nombrós, les joventuts del PCC (JJCC) que tenien 40 o 50 militants i de la FC del PSOE amb només dos o tres joves. El PCP no tenia implantació a la ciutat. Segons Xinxó, l’ànima de la JSUC local foren Jaume Girabau, Pere Gallifa, Wenceslau Colomer, Esteve Núñez i Francesc Carreras, cosí de l’historiador Miquel Carreras. En un primer moment aplegaren uns 200 militants, que poc després fundarien, segons el model soviètic, l’organització infantil denominada Pioners. A més, organitzaren la centúria Serafí Espinós que va combatre al front d’Aragó, ( que il·lustra la principal foto d’aquest article).

Josep Moix Regàs, líder sindicalista i futur alcalde de Sabadell, va tenir una notable influència en les converses entre les formacions que acabarien constituint el PSUC. Les negociacions van ser supervisades pels responsables de l’organització comunista internacional (Komintern) a Espanya, l’italià Palmiro Togliatti, assessorat per l’hongarès Ernö Gerö i el búlgar Stepan Minev, també conegut com ‘Stepanov’.

Segons Andreu Castells, Moscou “veia amb bons ulls” a Moix, que havia visitat la capital soviètica amb motiu del Primer de maig de 1936, acompanyat per Emili Mira. Ambdós havien estat convidats per les autoritats del Kremlin per mediació de l’entitat Amics de la Unió Soviètica, la qual cosa, segons l’historiador José Antonio Pozo “confirmava i anunciava el futur color polític” de la FLS.

La importància del paper de Moix radicava en el seu lideratge a la Federació Local de Sindicats (FLS) on estaven afiliats uns 16.000 obrers sabadellencs. Moix, que provenia de la CNT, havia liderat a Sabadell l’escissió del sector moderat de la central anarcosindicalista, anomenat trentista i havia conduit a la poderosa organització sindical de la ciutat vers a posicions marxistes. Segons Castells, des del 1933, estava afiliat a la USC “encara que a Sabadell ningú ho sabia” i va tenir un paper destacat als Fets d’octubre de 1934 a la ciutat (més info: ‘Els fets d’octubre de 1934‘). Per la seva banda, Xinxó afirma:

El Sabadell obrer i no tan obrer era moixista. La tradició moixista s’inicia als anys 20, perquè abans hi havia una tradició més aviat anarcosindical però no anarcollibertària com en altres llocs. La tasca de la FLS cara els treballadors fou enorme. I sobretot la d’un home que tothom estimava molt, que era Josep Moix. A Sabadell, m’atreviria a dir, que els treballadors més que anarquistes, socialistes o una altra cosa eren moixistes. Políticament el que deia Josep Moix era el que la FLS feia. I els treballadors seguien la FLS”.

Castells ha recollit diversos testimonis sobre els pactes a fi que la FLS entrés al PSUC. Moix va reunir-se amb Comorera i Serra Pamies per implicar a la FLS en el procés d’unificació. Josep Pardell Bartolomé, llavors membre del Comitè de Defensa Local-Milícies Antifeixistes i que arribaria al Comitè Central del PSUC, assegura que va existir un compromís entre Comorera i Moix per tal que la FLS s’incorporés en bloc al PSUC; així, al setembre del 1936 s’havien afiliat al partit entre 7.000 i 10.000 sindicalistes de la FLS. Per la seva banda, el secretari de Moix, Jaume Camps Illa, afirma que, a finals del 1936, va signar-se, a l’alcaldia de Sabadell, un pacte escrit en el mateix sentit entre Comorera, Moix i Gerö. Així mateix el nebot de Moix, Josep Moix Devesa, anomenat el Moixet, que seria regidor pel PSUC al primer Ajuntament democràtic després del franquisme, testimonia que, per aquestes, dates l’Ateneu Sindicalista, amb seu al carrer Sant Pere, 7-9 i que aplegava l’elit de la FLS, ingressà col·lectivament al PSUC.

Les negociacions entre les quatre formacions polítiques i els sindicalistes favorables a la unió, sota la supervisió de Togliatti i on participà Moix, foren molt tempestuoses i hagueren de vèncer les resistències de l’italià que es negava a permetre l’autonomia política i organitzativa del PSUC respecte al PCE. Els consellers del Komitern, Stepanov i Gerö, el convenceren de la importància de cedir en aquesta qüestió derivada de la força de la USC, el major dels partits implicats en la fusió, d’ideologia socialdemòcrata i catalanista, però també de la rellevància de comptar amb la nombrosa militància sindicalista de la FLS sabadellenca, en un context on la CNT era àmpliament majoritària.

Finalment, el 14 juliol, pocs dies abans del cop del militar del general Franco que desencadenà la Guerra Civil, es publicaven les bases de la unificació on es preveia que als municipis on hi hagués més d’un partit implicat en la fusió es creessin comitès d’enllaç. El 21 de juliol, quan ja havia esclatat la guerra, es celebrà la reunió del comitè d’enllaç català que aprovà els acords d’unificació que, entre d’altres punts, exigien que els seus militants s’afiliessin a la UGT. El 23 de juliol de 1936 es fundava el PSUC sobre la base de la declaració política redactada per Comorera i la denominació proposada per Rafael Vidiella, de la FC del PSOE. La USC va aportar el gruix de la militància i Comorera fou elegit el seu primer secretari general donada la impossibilitat de celebrar, enmig de la guerra, un congrés constituent.

La constitució del PSUC a Sabadell

La primera notícia pública del PSUC a Sabadell es troba al Full Oficial del Comitè del Front Popular i Organtizacions Obreres del 26 de juliol de 1936 on s’informa de la constitució del comitè local provisional format per cinc representants del PCC, tres de la FC del PSOE i un de la USC. Tanmateix, com observa Castells, “el PSUC local sempre fou dirigit, a certa distància, per Josep Moix encara que els seus secretaris generals fossin Ramon Riera, el primer; J. Mota o Manuel Farràs, el darrer”. La mà dreta de Moix, considerat el cervell del grup moixista, fou Josep Rosas Vilaseca, que havia estat director del setmanari Vertical a la República i a la guerra conseller de Proveïments i president delegat de la Comissió Municipal d’Indústries de Guerra.

La versió oficial de la creació del partit a Sabadell es redactà en els següents termes: “La unificació era una necessitat que arrencava de la pròpia evolució del moviment obrer local, era fruit d’anys de lluites unitàries i de les inquietuds bregades a la vida sindical i a les entitats culturals”.

Sense comptar amb la militància de la FLS, els primers afiliats del PSUC no arribaven a unes 200 persones, mentre que el POUM, l’altre partit marxista, sumava uns 700 menbres. Però ràpidament els seus efectius  passaren dels 4.000. Entre ells, un grup d’escindits del Círcol Republicà Federal (CRF) de la Creu Alta que van confiscar el Casinet del barri (on ara hi ha el Bingo Colón) que rebatejaren amb la denominació de Casal Tomás Meabe.

El Casal Central del partit va establir-se al Passeig de la Plaça Major, alhora que van disposar de diverses seus territorials denominades Radis. El Radi I, anomenat Casa del Poble, s’instal·là al carrer Les Planes on hi havia el Teatre Esbarjo i després el cinema Alcázar. El Radi II fou l’esmentat Casal Tomás Meabe de la Creu Alta. El Radi Centre disposava del Casal Carles Marx, al carrer de l’Escola Industrial, 18, i el Radi Sud tenia la seu estatge, el Casal Lenin, al carrer Fèlix Amat, 48-50. També es va constituir una secció de dones que, segons Xinxó, “tenia una capacitat de treball polític enorme, una gran voluntat, una gran força i uns ànims que et deixaven bocabadat”. Entre les seves dirigents esmenta a Pepeta Ramos, Francesca Anglada, Maria Palà, Rosario Pasqual i Teresa Manyelic.

A més les JSUC, juntament amb la UGT, confiscaren el local de la Lliga Catalana, al primer pis del Casal Pere Quart a la Rambla i editaren la publicació Jove Guàrdia. Altres entitats vinculades al PSUC foren Amics de la Unió Soviètica, presidida per Josep Moix, que s’instal·là a La Rambla, 37 i el Socors Roig Internacional amb seu a La Rambla, 143.

L’Ajuntament revolucionari

L’agost del 1936 la Generalitat va dictar una ordre que obligava a tots els treballadors a afiliar-se a la CNT o a la UGT. A Sabadell, com a la resta de Catalunya, la central socialista era molt minoritària i a la nostra ciutat es calcula que els seus militants no passaven del 75. A més, els acords d’unificació exigien als militants del PSUC a ingressar a la UGT. El 22 d’agost es va celebrar un referèndum a la FLS per decidir a quina central sindical s’incorporaven, precedit per una intensa campanya electoral. Els resultats foren aclaparadorament favorables a integrar-se a la UGT, amb 10.839 vots a favor,  i només 956 a la CNT.

Malgrat que, oficialment, la FLS s’integrava a la UGT, en realitat va succeir al revés i la central socialista va passar a ser controlada pel PSUC i els moixistes. Llavors la FLS-UGT confiscà dos grans edificis, el Cercle Sabadellès, que seria la seu de l’Ateneu Socialista d’Acció Política, i la cèntrica casa Picart, destinada a oficina de propaganda.

La revolució que esclatà al bàndol republicà provocà l’enfonsament de les institucions de la Segona República, entre elles els ajuntaments, substituïts per Comitè Local de Defensa, presidit per Moix. D’aquesta manera esdevingué l’home fort de la ciutat, malgrat que nominalment continuava existint l’Ajuntament i l’alcalde era Jordi Miralles Orrit, del CRF. Aquesta situació equívoca s’acabà el 9 d’octubre de 1936 amb el decret de la Generalitat per constituir nous ajuntaments, segons el qual a Sabadell li corresponien 33 consellers o regidors que havien de guardar la mateixa proporció que al Consell de la Generalitat. Ara bé, aquestes proporcions no es van tenir en compte i cap de les organitzacions va posar cap impediment a la distribució dels regidors. Tothom era conscient de la força representada per Moix a la FLS i al PSUC. A més els regidors de l’històric CRF, que al haver-se dissolt el Partit Federal no tenien segons el decret de la Generalitat dret a cap escó, decidiren incorporar-se a ERC, que li va cedir dos dels seus llocs.

Partits i sindicatsConsellers elegitsSegons llei de la Generalitat
FLS-UGT116
PSUC2
CNT99
ERC59
ACR2 2
Rabassaires22
POUM23

Font: Andreu Castells

La constitució del nou ajuntament va tenir lloc el 17 d’octubre i tots els regidors anaren vestits amb la granota blava dels mecànics. Un cop realitzada la designació dels consellers, Josep Esteve en nom d’ERC va proposar que Moix fos nomenat alcalde, cosa que fou acceptada per unanimitat. Les presidències de les conselleries foren ocupades de la següent manera: cinc per la FLS (Serveis Municipals, Assistència Ciutadana, Finances, Obres Públiques i Proveïments) quatre per la CNT (Economia, Sanitat, Treball i Indústries de Guerra) i dos per ERC (Defensa i Cultura). La constitució de l’Ajuntament comportà la dissolució del Comitè Local de Defensa.

Aquella mateixa nit el Full Oficial treia una edició especial on es podia llegir amb grans titulars:

Sabadell ja té Ajuntament revolucionari!!! (…) Aquest Ajuntament és la continuació del Comitè de Defensa i ha de legalitzar la Revolució proletària en marxa. Ha estat l’expressió unànime de totes les fraccions”.

Ben aviat començaren les discrepàncies entre el bloc format, d’una banda, per FLS, PSUC, ERC, Acció Catalana Republicana (ACR) i Unió de Rabassaires i, per l’altre per CNT-FAI i el POUM. Esclatarien als Fets de maig del 1937, on el PSUC va prendre el poder sense pràcticament oposició fins al final de la guerra (més info: ‘Els fets de maig de 1937‘).

Bibliografia

CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. Guerra i revolució (1936-1939), Edicions Riutort, Sabadell, 1982.
DOMINGO i BARNILS, Artur. La Guerra Civil 1936-1939 en La República i la Guerra Civil. Sabadell 1931-1939. Ajuntament de Sabadell, 1986.
MARÍN, Martí. La Política en Sabadell al segle XX, Eumo Editorial, Vic, 2000.
ROSAS i VILASECA, Josep. El Ciutadà Desconegut: del Llobregat al Mapocho. Arxiu Històric de Sabadell, 2005. Estudi introductori de José Antonio Pozo.
SERRANO i BLANQUER, Jordi. Josep Xinxó Bondia i les JSUC de Sabadell. Editorial Montflorit, Cerdanyola del Vallès, 2005.

Foto portada: Josep Moix en un indret indeterminat del front, al setembre de 1938. Autor Desconegut/AHS

Comments are closed.